Les seves col·leccions juvenils, lleugeres i de tendència, es van guanyar la jove aristocràcia francesa i, encara que mai no va entrar al podi de les principals cases de moda, la dissenyadora Nina Ricci, que fa ja 50 anys que va morir, va saber fer-se un espai entre les més grans pel fet de saber reflectir l'aire del seu temps.

Maria Adelaide Giuseppa Nielli va néixer a Torí l'any 1883 encara que aviat va assumir el sobrenom amb el qual l'identificava la seva família: Nina. Va arribar a França de petita i es va iniciar en els millors tallers de moda de la capital amb només catorze anys, treballant com a aprenent. El seu matrimoni amb el joier italià Luigi Ricci, amb 18 anys, li va donar el cognom amb el qual es va fer famosa. Es va quedar vídua als 27 anys.

Com acostumava a passar a principis del segle XX, Ricci venia els seus patrons a altres cases de moda i a clients estrangers que els confeccionaven als seus respectius països, però va ser gràcies al seu fill, Robert, quan la marca va assolir l'impuls que la va situar a la primera línia de la capital.

Tot i no estar mai al nivell d'altres tan respectades com Lanvin i Chanel, econòmicament va ser una de les cases més exitoses de París. Es distingia pel seu públic i per un gust que no s'obsessionava per la creació de tendències sinó per saber reflectir la moda del seu temps en el punt precís.

"Nina Ricci va fer una autèntica aportació al panorama de la costura parisenca. Si bé no era una casa avantguardista, ja que no dictava la moda, l'interpretava molt bé, amb la lleugeresa i l'ambició d'agradar a les noies joves, que era una idea omnipresent en ella", explica el responsable de l'arxiu d'alta costura del Museu de la Moda de París, Alexandre Samson.

No va crear mai peces de roba tan reconegudes i fàcilment associades a la marca com la seva competència, però va aconseguir triomfar amb una idea de moda femenina i lleugera. "Sabia que les clientes no volien ser vestides de forma extravagant. En la seva herència hi ha molt estampat floral, que apareix en totes les dècades, i peces molt fluïdes sobre el cos", diu Samson. Clientes com la comtessa Jacqueline de Ribes, reconeguda filàntropa i productora, amb un caràcter dinàmic i elegant, s'associava molt bé amb l'estil de la italiana.

L'èxit d'un perfum

Amb el seu fill al capdavant de la marca, l'empresa va passar als anys 30 de tenir 40 empleats a 450 i presumia de vestir més dones que cap altra firma.

Robert Ricci es va adaptar a les tècniques de mercat i vendes de l'època i la casa es va orientar cap a l'alta costura. Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'aposta pels perfums, seguint el rastre de l'èxit del famós Número 5 de Chanel, la marca va viure una segona vida amb la seva internacionalització.

Als anys 50, Nina Ricci va decidir retirar-se convertint el seu assistent, Jules-François Crahay, en el seu successor. El treball del belga va ser un èxit i va confirmar el triomf global de la firma, atraient per primera vegada el prestigiós mitjà Women's Wear Daily (WWD) a una de les seves desfilades, com recull la web Business of Fashion.

"François té l'èxit a les seves mans, i aquest vestit d'home Crocus serà copiat per totes bandes", va escriure, encertadament, el periodista del WWD. Poc després, el dissenyador va crear la línia 'Mademoiselle Ricci' que va servir d'aperitiu per a l'arribada a la indústria del prêt-à-porter.

Ricci va morir a París l'any 1970 i el seu fill ho va fer 18 anys després. L'any 1998, la marca va passar a mans del grup català de moda i perfums Puig, que encara comercialitza els seus perfums, reflex de les idees del modest imperi Ricci.

"No sorprèn que el seu perfum es digui 'L'aire de Nina Ricci', perquè la marca sempre sabia captar aquest aire del moment, amb un to alegre i lleuger. La força del perfum és recordar cada dia el creador, així entra al teu cervell a la vida quotidiana", diu Samson.

Avui Ricci està en mans de dos joves talents: Rushemy Botter i Lisi Herrebrugh, i els seus últims antecessors mostren que la firma vol deixar el seu timó a algú que sigui capaç de revisar l'herència oferint la seva propia visió del patrimoni de Ricci. A vegades soprenentment i, sovint, arriscada.