“Silvia, a la Iolanda li hauries de parlar català.” Quan estava a l’escola, la Iolanda Segura feia servir principalment el castellà, tant com a llengua vehicular al centre com per comunicar-se amb les seves amigues, fins i tot amb les que eren catalanoparlants a casa. Eren els alumnes de parla catalana eren els que parlaven castellà, i no al revés.

Em parla de com, una tarda, la mare d’una de les amigues els va fer veure que això potser havia de canviar. “El sap parlar bé, i s’hi hauria d’acostumar. Li anirà bé,” els va dir. I així va ser. La Iolanda em parla del record amb una tendresa i un afecte que ja demostra l’estima que li té al moment. Més tard, directament me’n recalca la importància: “No només em va ajudar a parlar català, sinó que també em va transmetre una estima cap a la llengua”.

Quan parlem sobre el projecte d’immersió lingüística a les escoles i el gran tema de la sentència del 25% del castellà, encomanar aquesta estima és un dels motius que fan aquest model pedagògic tan imprescindible per la Iolanda. “Cal motivar l’alumnat perquè estimi la llengua. Si no, no l’aprendrà ni la farà servir.”

Aquest és un dels molts arguments que, des de l’USTEC, s’exposen per demostrar que la decisió del TSJC no s’hauria d’aplicar, però en tenen molts altres. “Tenim un sistema que assegura que s’és competent tant en castellà com en català, quin problema hi ha?” afegeix la portaveu. Personalment, per la seva experiència, no hi troba sentit. “No perjudica ningú, parlar més d’una llengua.” De fet, és tot el contrari, sosté: “Es diu que a nivell neuronal com més llengües se sàpiga millor, perquè desenvolupes més capacitats lingüístiques.”

“Parlar més d’una llengua no perjudica ningú. Al contrari. Fins i tot, es diu que a nivell neuronal com més llengües se sàpiga millor, perquè desenvolupes més capacitats lingüístiques”

La Iolanda, d’origen castellanoparlant, tenia Dons i Doñas com a professors i professores. No va fer immersió mentre era alumna. Va cursar EGB, i no va tenir contacte amb el català fins a quart. “Només fèiem una assignatura de català.” Com a portaveu d'USTEC, és una de les cares més reconeixibles entre la primera línia de l’ofensiva contra el mandat d’un 25% a les escoles. 

A molts probablement els pot semblar curiós que, amb una argumentari tant contundent per la llengua, sigui castellanoparlant. Però ella no ho veu així. Que la teva primera llengua sigui el català, el castellà, l'anglès o el mandarí no afecta en la posició en aquest debat. “És una riquesa cultural que tenim, és el nostre patrimoni i un saber que no s’ha de perdre.” Si perdem el català a les escoles, perdem el català a la societat, afirma sense dubte la Iolanda. “No podem deixar que es perdi.”

Als mateixos que els pugui sorprendre que ellasigui d’origen castellanoparlant, també els sorprendrà que, en part, la passió per la llengua li va transmetre la seva mare, Milagros Corrales, també castellanoparlant. “Quan vaig entrar a parvulari, li va demanar a la professora: “Porfavor, háblele en catalán, quiero que mi hija aprenda,” recorda. Entre riures i amb molt d'apreci, la Iolanda sosté que la seva mare hauria estat una de “les motivades” amb la inversió lingüística si hagués viscut a Santa Coloma, on un grup de pares va impulsar aquest model, ara polèmic. 

La mare de la Iolanda, Milagros Corrales, amb la filla i neboda de la portaveu

La Milagros li va transmetre “un amor molt gran” per una llengua que, per ella, no era pròpia. “Sempre demanava que se li adrecessin en català, encara que no el sàpigues parlar. Que l'aprenguéssim sempre havia estat la seva il·lusió.” Ara afirma que és la seva primera llengua i que és una cosa que té molt arrelada. “No deixo d’estimar-me el castellà, però he integrat el català com una cosa molt pròpia.” 

“Quan vaig entrar a parvulari, la meva mare li va demanar a la professora: “Porfavor, háblele en catalán, quiero que mi hija aprenda”

Sense base sindicalista ni de carrer, la Iolanda sempre ha estat més a prop del món de les arts i el teatre. Li pregunto quan va decidir que la seva professió es convertia en activisme, però em diu que no hi ha un moment exacte. Ho ha viscut com una cosa natural.

“Quan entres a l’escola, comences a sentir sobre sindicats, i em vaig adherir al grup de Facebook de l’USTEC.” Sense afiliar-s’hi, va mantenir un perfil actiu dins del grup: debats pedagògics, consultes… “Un dia, Ramón Font, l’antic portaveu, es va presentar a l’escola i em va plantejar si volia entrar al sindicat.” Es va afiliar el curs següent, i al cap d’un any i tres mesos, ja n’era la portaveu.

“Mai hagués imaginat que pogués servir per a això.” Però jo ho veig molt clar. Amb la seva energia explosiva i contagiosa, no ha parat de parlar des de que ha despenjat la meva trucada. Tenia moltes coses a dir, i des de USTEC la van voler deixar parlar. 

Reconeix que ser portaveu és una feina que absorbeix molt: “Gairebé et treu la vida privada. Has d’estar disponible les 24h del dia, 7 dies de la setmana. Hi ha molta pressió.” Però també té molt clar que n’està molt contenta, i és una feina que l’emplena: “Ho faig perquè m’agrada, el dia que me’n cansi ho deixaré. De moment, som aquí.”