Aquesta crònica hauria d’haver sortit publicada dissabte, però és que no em dona la vida. Tinc la sort de tenir uns caps increïblement comprensius i que es troben en la mateixa tessitura de no arribar a tot i ja d’entrada vam programar-la per a avui, dimarts. Però és que a la meva vida em sorprenc dient aquesta frase dia sí i dia també. No em dona la vida. No és res puntual ni extraordinari, ja forma part de la quotidianitat. I igual que per a mi, per a molta gent aquí i ben segur que per a molts dels nostres lectors.

Sobre aquest tema de la fatiga generacional i el fet de sentir que no podem més en van parlar divendres 27 de maig el col·lectiu Proyecto Una, que s’autodefineixen com a “antifeixistes cuquis”, a l’ateneu La Base del Poble Sec, en una conversa amb el filòsof Eudald Espluga, el periodista Nacho Pato, la militant anticapitalista Alba Hierro i algunes membres de Proyecto Una. A base de mems va anar sorgint la conversa, que va ser tota una crítica al sistema actual i al neoliberalisme imperant dels nostres dies.

Justament el mateix dia de la xerrada es van fer polèmiques les declaracions de la periodista Àngels Barceló sobre que els joves som “uns fluixos”. Gràcies, sra. Barceló. No sabia que demanar drets laborals fos de fluixos. Ni que permetre un horari de 24 hores per als treballadors hagi de ser exemplar. Al final, és una pota més del capitalisme, que ens porta a treballar sense parar, a viure per “produir, produir i produir”, com va dir Nacho Pato divendres. Sobre aquesta dedicació excessiva de temps a la feina van mostrar un vídeo del youtuber Casey Neistat, sobre com s’organitzava ell el seu temps.

Una persona que al 90% de les seves fotografies surt amb ulleres de sol. Per què serà? No és un segell de la seva identitat, ja us ho dic jo: és per amagar les bosses que té de dormir només quatre hores al dia. I és que l’horari de Neistat era: de set a deu del matí, exercici físic. De deu a set del vespre, feina. De set a deu de la nit, temps en família (qui es planifica el temps en família!?!?!?!? I què passa amb aquella família la resta del dia?). I de deu de la nit a la una de la matinada dedicava el temps al seu canal de YouTube. Això és exemplar? Aquest model i presumir-lo, defensar-ho a ultrança i perpetuar-lo només porta a una gran “culpabilitat quan ens agafem una tarda per a nosaltres mateixos”, tal com va remarcar l’Alba Hierro.

“Vivim vides a la defensiva. Arriba el cap de setmana i només vols descansar, però tens moltes tasques personals pendents: de cures, de família, de sociabilitat…”, denunciava Pato, que concloïa dient que “amb el capitalisme es perd el carinyo, l’afectivitat”. I no puc estar més d’acord. Aquest impuls de passar-te tot el dia i tota la setmana currant fa que no et quedi temps d’estar amb els teus amics, amb la teva parella, amb la teva família, ni amb el teu gat. I a què ens porta això?

Sovint, a intentar estalviar temps en les coses més petites i de la manera més tonta possible. Mentre els ponents xerraven a mi em va venir al cap un vídeo del youtuber i divulgador musical Jaime Altozano, en què donava “consells per estalviar temps”. Més tard, en la xerrada se’n va parlar. Recordo quan va penjar aquest vídeo que vaig fer clic de seguida. M’interessava. Sincerament, els consells que donava em van semblar una merda.

“Deixa les bosses de la brossa dins el cubell, per no perdre temps anant a buscar la bossa de recanvi”, “fes servir endolls intel·ligents per no haver de moure’t d’una làmpada a una altra per encendre-les o apagar-les”. Per culpa d’aquests consells jo ja no soc capaç d’escalfar la llet al microones pels matins sense anar parant la taula de l’esmorzar.

Segons el youtuber, ell ho fa per “poder gaudir les parts de la seva vida en què vol estar tranquil accelerant aquelles que vol viure amb presses”. Però jo el que crec és que t’estressa i fa que no puguis gaudir ni un segon de la teva vida. L’Eudald Espluga va comentar una cosa similar: “Sembla que ara hi hagi una parametrització absoluta de la productivitat de la teva existència”.

Darrere d’aquesta enrevessada frase —recordem que és filòsof— no es refereix a altra cosa que a les apps de mesurar passes, de comptar calories, les hores de son… amb la falsa il·lusió de prendre consciència del nostre dia a dia, aquestes eines converteixen en xifres tot el que envolta la quotidianitat, fent-ho mesurable i sempre millorable.

A això se li suma encara una imposició més, de gènere, tal com van assenyalar les companyes de Proyecto Una. L’Alba Hierro comentava que tot aquest estrès que sentim l’hem d’afrontar “amb un somriure”, especialment les dones, a qui sinó se’ns tatxa d’histèriques o d’amargades. El monstre final de tot això és aquell concepte de “girlboss” que neix als voltants del 2010: una dona emprenedora, exitosa, guapa i amb estil. I sempre amb un somriure, tal com deia Hierro.

També s’ha de dir que això de somriure davant les adversitats ja ens afecta a tots, amb aquests nous corrents “mr.wonderfulistes” i aquesta happycracia que ja governa al món sencer. Quan comentaven això vaig pensar en una obra de teatre que vaig veure fa cosa d’un mes, Càndid o l’optimisme, del director emergent Miquel Mas. Jo crec que li hagués agradat aquesta conversa. I als que hi eren a la xerrada els agradaria l’obra.

Sigui com sigui, el que més em va voltar pel cap al llarg de la xerrada va ser allò que diuen les nostres noies d’Això Rai al principi de cadascun dels seus episodis: “Nosaltres també volem fer-ho tot i no ens atrapem mai res”.