T’ho vaig dir desenes de vegades i tu t’ho vas prendre de broma. Vaja, tu i tothom. Aleshores ningú s’adonava del que realment estava passant, però ara les coses han canviat molt i crec que és hora de dir les coses clares i deixar de fer conya de tot allò. Perquè jo ja t’ho deia, que el que senties era un amor tòxic, irracional i possessiu. Que el que senties no era amor, era una obsessió.

Em trucaves a les cinc de la matinada, quan jo ja dormia, i em deies que no havies pogut dormir gens pensant en la meva bellesa, que et feia tornar boig. Com si fos culpa meva que em trobessis guapa. Deies que l’insomni era el teu càstig i que l’únic alleujament que podies tenir era el meu amor, que fins que no fos teva no viuries en pau. Em feies sentir malament, feies recaure en mi un pes que no em pertocava, la responsabilitat del teu benestar, que només era teva, però les teves paraules feien que m'assenyalés només a mi.

Em deies que havies conegut la meva parella i que no era un bon noi, que sabies que no m’estimava per la seva manera de parlar. Em feies sentir insegura, em feies dubtar i desconfiar d’ell, quan, en realitat, no en tenia motius. Insisties a dir que jo en realitat no l’estimava, que ell no estava a l'altura i que no em sabia complaure com tu sí que sabries fer.

Però, i tu què sabies? Quin dret tenies a imaginar que estaves ficat al meu cervell i que sabies tot el que pensava? No, no tenies ni idea del que jo sentia en realitat. I aleshores abaixaves el to, em deies que tindries paciència perquè ell no era competència, però alhora proclamaves que no tenies motius per respectar-nos.

Vaig començar a tenir por de veritat quan l’assetjament va deixar de ser per telèfon i vas començar a aparèixer amb el teu Lexus pel meu institut. Jo intentava marxar abans que tu arribessis, però tu sempre, com un boig, intentaves atrapar-me. Em buscaves preocupat, em trucaves per calmar les teves ànsies i de fet havies aconseguit que em canviés el número després de tantes trucades a altes hores de la matinada. Vas manipular una amiga meva perquè et donés el meu nou telèfon lligant-te-la: sabies que li agradaves i amb una miradeta i un parell de paraules el vas aconseguir. Com es pot tenir la sang tan freda?

Em trucaves, però jo no et contestava, fins que, cansada, et vaig agafar el telèfon per dir-te un innocent “no puc, tinc parella”, perquè encara no era conscient del que estava passant, perquè, a sobre, no volia ferir-te ni que patissis. Perquè les dones, a part de víctimes i culpables, sempre hem de preocupar-nos perquè estigueu bé. Toca’t els ovaris. I a sobre tenies el morro de dir-me que no et volies enganxar. Se’t donava massa bé això de fer-me sentir responsable de la teva misèria.  

Quan vas començar a notar que estaves perdent el control vas prendre l’única bona decisió de tota aquella història: vas demanar cita al psiquiatre, per veure si t’ajudava. Havies perdut la majoria dels teus amics perquè només els parlaves de mi i perquè estaven començant a adonar-se que el que feies amb mi era perillós. No volien tenir res a veure amb un assetjador com tu.

Em vas enviar una carta a casa, dient-me que volies parlar i besar-me i, fins i tot, que podries morir per mi, per aquella obsessió. Això em va fer tremolar. Escrivies que segurament jo pensava que eres un ruc, un titella o un boig, però que simplement era la teva manera de ser original en l’amor.

Estaves convençut que tot allò només era la teva manera de conquistar, que estimar era el teu talent i que m’enamoraries, quan en realitat l’únic que feies era assetjar-me i anar-me destrossant l’autoestima i la vida a poc a poc. “Perdona si t’ofenc, però és que soc honest”, deies a la carta. La postdata era del més fastigós que havia llegit mai: “vull ajuntar-me amb tu, devorar-te i portar-te a un altre món, vine a viure una aventura, fem mil bogeries, t’acariciaré de maneres que encara no s’han ni inventat.”

Quan penso en tot allò encara se’m posa la pell de gallina. Vaig cremar el paper i vaig intentar convèncer els meus pares que volia canviar d’institut i de ciutat. Tant de bo aleshores hagués entès tot el que estava passant, ho hagués pogut identificar i denunciar. Tant de bo, si hi ha algú a qui li estigui passant una cosa semblant ara, sí que sigui capaç de fer-ho. Tant de bo hagués conegut llavors totes les dones meravelloses que he anat trobat al llarg de la meva vida i que m’han fet veure que res d’allò no era normal, encara que ens penséssim que sí.

Tant de bo hagués tingut les eines per reconèixer que allò no era la manera que té de funcionar el cor i el valor per repetir-te amb més ganes, més valenta, que allò que senties era una il·lusió del teu pensament que et feia fer aquelles coses. Que el que senties no era amor, era una obsessió. Era assetjament.