Tens 26 anys i ja quasi has acabat la carrera. La teva vida es capgira amb una oportunitat inesperada: un alt càrrec de l’Ajuntament de la teva ciutat t’ofereix ser número tres a les eleccions municipals. Acceptes l’oferta i aconsegueixes una regidoria, però alguna cosa no acaba d’encaixar: l’alcalde se t’insinua i et proposa de veure-us un vespre. Tot i que ho rebutges educadament i defuges cada amanyac, res no l’atura i l’única solució sembla deixar-te fer. No és un cas hipotètic; és la història de Nevenka Fernández. El seu agressor i alcalde de Ponferrada entre 1995 i 2002, Ismael Álvarez, va ser el primer càrrec polític condemnat per assetjament sexual a Espanya.

Vint anys després, un documental de Netflix explica el seu cas. Al primer capítol, una dona exclama: “Mai, mai, hem tingut un alcalde [tan bo] com aquest”. Són molts els casos d’abús de poder que encara no han sortit a la llum. Com són també moltes les dones que han decidit trencar el tabú i alçar la veu en una societat que encara qüestiona aquests relats.

A Catalunya, un titular sacsejava la societat fa uns mesos: “Assetjament sexual i abús de poder a alumnes de l’Institut del Teatre”. El professor Joan Ollé va ocupar les portades de les principals capçaleres durant setmanes i el cas va provocar diverses dimissions. “Ja sabem com és” o “és l’eròtica del poder”. Durant dècades, els abusos s’han justificat amb frases d’aquesta mena. És només la manera de fer d’algunes persones o aquests comportaments se sustenten en una estructura que els encobreix i els perpetua?

Un sistema vertical

Mireia Boya, exdiputada al Parlament de Catalunya per la CUP, va denunciar assetjament psicològic per part d’un company de partit. “Ell estava per sobre de mi perquè formava part del Secretariat Nacional. Manava i jo l’havia d’obeir”, afirma.  

L’origen d’aquest tipus d’abusos “és una societat estructurada en vertical en què una persona té poder respecte de les altres”, explica Agnès Cabot, psicopedagoga i educadora social especialitzada en gènere. Aquesta desigualtat, afegeix, “genera i justifica situacions d’assetjament perquè qui té el poder el vol mantenir: i és des d’aquesta situació de privilegi que pot oprimir la resta“. María José González, sociòloga al Centre d’Estudis de Gènere de la UPF, comenta que aquesta estructura jeràrquica és, a més, patriarcal: “El patriarcat és un sistema en què els homes tenen el control i el prestigi”.

Cabot explica que “les estructures de poder es reprodueixen a tots els àmbits: des dels centres educatius fins al sistema judicial”. L’abús, doncs, no és fruit de les dinàmiques tòxiques d’una persona, sinó que afecta tota la societat d’una manera transversal.

En les arts escèniques, més enllà dels marges de l’Institut del Teatre, l’actriu Laura Aubert també va patir assetjament per part d’un director: “El primer que penses és que la culpa és teva, fa vergonya”.

 
“La societat -explica Cabot- només entén un model de víctima, algú que mai més pugui tornar a aixecar el cap, i una agressió d’unes determinades característiques”. Però la realitat és ben diferent: “Les víctimes són úniques”, com també ho són els agressors. En efecte, tot i que el patriarcat dona el poder als homes, tothom forma part d’aquesta jerarquia imperant.

La conseqüència és clara, i l’apunta també Cabot: “Fins i tot les dones tenim tan interioritzades aquestes dinàmiques i hem de lluitar tant per arribar a posicions de poder que, sovint, acabem reproduint aquests rols”.

La violència que no es veu 

Boya relata que va tardar a ser conscient de l’assetjament que patia: “Cada vegada que jo feia alguna cosa que a molta gent li semblava bé, ell s’encarregava de desprestigiar-la públicament”. Fins que a una reunió especialment desagradable “em vaig començar a trobar malament, se’m va adormir la llengua i vaig haver de sortir a vomitar al carrer”, afegeix. També Aubert explica: “Em sentia incòmoda, però ho tenia tan normalitzat que no era plenament conscient del que passava”. Se’n va adonar anys després, “quan algú et diu que això és un abús”.
 
Amb perspectiva i l’ajuda de l’entorn, l’exdiputada es va adonar de la “masculinitat arrogant i poc tolerant” del seu agressor, que “sempre estava profundament convençut que tenia la raó”. D’acord amb Ana del Pino Jamin, psicòloga especialitzada en relacions conscients, aquesta és una característica habitual dels agressors: “Sovint tenen una personalitat narcisista i responsabilitzen de les seves accions els altres”. És habitual, explica del Pino, que els agressors inicïin aquestes dinàmiques quan algú pot fer trontollar el seu poder. En un principi es mostren amables, però a mesura que avança la relació comencen a fer comentaris, “primer molt subtils i després més explícits, perquè la persona que rep l’abús senti que no és prou bona”.
 
L’entorn és fonamental per a escapar de la situació d’abús, però aquesta xarxa forma part d’una societat que molt sovint qüestiona el relat de les víctimes.  A Argentona, l’etiqueta de Twitter #MatxisEI va esquitxar l’ara exalcalde Eudald Calvo, que va dimitir després de rebre acusacions d’agressions sexuals. Però als carrers, un grup de vilatans van donar suport al batlle i van encartellar el poble amb un contundent missatge: “Eudald no estàs sol”. No sempre és fàcil alçar la veu en un món en què el testimoni de les víctimes serà sotmès a un debat públic.
 
La culpabilització és un comportament ben arrelat a la cultura patriarcal, sobretot en casos d’abusos de poder. I és que, explica Cabot, “la societat i el sistema judicial no estan preparats encara per a creure en la violència masclista”. Patsilí Toledo, professora de Gènere i Sistema de Justícia Criminal, també posa el focus en “el maltractament judicial que pateixen les persones que denuncien”.

El punitivisme, al punt de mira 

El codi penal avalua les violències masclistes en funció del dany comès sobre la víctima. “El delicte augmenta com més gran és la violència exercida; per tant, la societat actua de manera que el punt psicològic no és ni tan sols considerat”, diu Cabot. No obstant això, Toledo explica que les penes de presó no són la solució òptima per a combatre els abusos, sinó que “el més valuós és posar les persones afectades al centre i respectar les seves decisions”.

 
Però no sempre s’escolten les reclamacions de les víctimes. Mireia Boya denuncia que avui en dia encara no sap el resultat final de la investigació de la CUP. A més a més, explica que les seves demandes respecte de l’agressor no sempre es van escoltar, si bé Toledo argumenta que “l’essencial és reparar el dany que s’ha fet de manera col·lectiva i individual” i Cabot conclou que “les mesures no poden perjudicar la víctima”.

Només un sí és sí? 

Més enllà de debats punitivistes, el moviment feminista ha decidit abandonar l’espunyit “no és no” i posar el focus en la necessitat d’expressar un consentiment explícit: “Només sí és sí”. Però veus com la de la filòsofa francesa Geneviève Fraisse alerten del perill que suposa obviar la influència del context.
 
El consentiment, encara que vagi acompanyat d’un sí explícit –explica Fraisse al llibre “Du consentement”–, mai serà ple si les dues persones no es troben en un pla d’igualtat. Hi ha diverses apostes per a erradicar les disparitats que sustenten les relacions. Des d’ocupar “els espais de poder per combatre’ls des de dins”, explica Cabot, fins a “campanyes de sensibilització i educació que posin el focus en l’empoderament”.
 
Maria José González conclou que el cas de l’Institut del Teatre “no s’hauria fet públic sense la conscienciació dels joves”. I Toledo apunta que “no només calen feminismes compromesos, sinó també transformacions socials”.
 
Les cures i el suport mutu són essencials per a tallar els fils de la impunitat del poder. I, sobretot, perquè arribi un dia en què qüestionar les víctimes ja no entri dins els esquemes de la nostra societat.

Aquest reportatge va ser escrit per a l'edició de juny de Ce trencada i el recuperem en motiu del 25-N