Em fa tantíssima il·lusió tornar-te a veure: ulls d’ós panda de rímel barat del segle passat, parpelles inflades d’hores de son inexistents i... ai que bé! Sí! Mal de cap punyent i empipador que no marxarà fins d'aquí a unes quantes hores. Això ens assegura companyia mútua força estona... t’he trobat tant a faltar... no! No diguis res... sé que tu també, va, si no fos així t’hauries abstingut de l’última copa sense glaçons amb més graus que el mes d’agost. Puerto de Indias i tònica de maduixeta era, oi? Increïble combinació. 

Estaves tan guapa amb aquell vestit color xampany, els llavis vermells, les pupil·les a Mart i el foc a dins, ballant sinuosament a l’habitació de la llum groga i les màquines de gimnàs que mai toques. Deixant-te portar per la música, pel ritme que fa tant temps anhelaves, per la desconnexió perduda que feia cua i et trucava a la porta des que els mesos van ser anys i els anys, segles. I llavors va començar a pujar tot i jo ja m’augurava un dia juntetes, com avui, resseguint-te els budells i prement-te la gola a destemps. Ni l’aigua amb clor de la piscina, bon intent, va ser capaç de separar-nos i fer que, avui, i després de tants dies, puguem acompanyar-nos i donar-nos estima! Un moment... no! Què fas? Aigua no! Que ens vols separar? Són les 12 del migdia, ara toca una clara amb escuma refrescant no aigua! No em siguis desagraïda, que sé que et sents sola últimament. Per on anava? 

Ah sí! El salt a la piscina amb el biquini vermell que va simular ser un divorci prematur inútil. Quan les tovalloles t’acaronaven la pell gèlida de l’absurditat jo ja t’acompanyava sense que en fossis prou conscient. De què fa olor? Olives? De debò ara olives? Això ja no és el que era, companya i fidel amiga de nits indestructibles, no portem ni dues hores de la maneta i ja em fas fora. Fa quatre mesos que estic tancada! Esperant... per tu... No, no... què és això que sento? La dutxa? No! Si us plau t’ho demano, la dutxa no, no seré capaç de mantenir-me alçada gaire temps més i ho saps. No m’intentis replicar! Dins dels ullals que dibuixa el teu mig somriure torçat hi puc veure malícia. Jo no t’ho faria mai -primer peu-, pensa-ho per favor! Encara som a temps d’arreglar les coses, prometo desfer-te el nus, alternar el mal de cap -gotes d’aigua freda esquitxant les cames-. No em queda més remei que amenaçar-te perquè tu ho has volgut, sents? Si se t’acudeix tornar a beure vindré amb la munició carregada i no et deixaré ni a l’ombra -un grapat de gotes li regalimen pels pits fent una cursa juganera incansable per arribar a les cuixes- Prou! No t’ho tornaré a advertir, això nostre haguera pogut ser per sem...

-I el raig d’aigua va començar a impregnar els cabells, el cap, el coll i la cara de vida, tranquil·litat, renovació i un: “mai més” incrèdul.-

La ressaca, l'endemà de la revetlla.