No hi haurà art en un planeta mort - Diari de Barcelona
No hi haurà art en un planeta mort
"Senyor Iceta, he d'entendre que el planeta no és patrimoni, i és dels que vivim avui i no dels que viuran demà?"
Porto setmanes escoltant com s'insulta els activistes que van llençar sopa de tomàquet, puré de patata i oli sobre obres d'art, o els que es van enganxar a quadres. Pots estar d'acord o no amb la seva lluita, però d'aquí a qualificar-los de vàndals o fanàtics… Com a activista climàtica (vull deixar clar que ho soc) sento la necessitat de defensar-los, no per ser activista, sinó perquè entenc perquè ho fan.
En Sam, un dels activistes climàtics que es va enganxar a Las Majas de Goya a El Prado va dir: “Sento pànic per la crisi climàtica”. Sam, sento el teu mateix pànic. I encara així, totes les accions han estat pacífiques i tota la despesa que han suposat és un tros de paper de cuina per a netejar el vidre que ja sabien que protegia la pintura. Però són irresponsables. Ells, no les multinacionals ni els polítics.
Miquel Iceta, ministre de Cultura, va dir fa dues setmanes dirigint-se als joves: “Podem entendre i compartir el que us mou, però us demanem que ho feu sense posar en risc un patrimoni que no és dels qui vivim avui, sinó dels qui viuran demà i demà passat”. Senyor Iceta, he d'entendre llavors que el planeta no és patrimoni, i és dels que vivim avui i no dels que viuran demà?
Danyen contínuament el planeta, els ecosistemes i la natura i d'això no s'en parla. Juguen amb les nostres vides, els nostres futurs i els nostres somnis, però preferim parlar d'uns quadres que, en realitat, no s'han danyat. “La gent està famolenca, s'està congelant, s'està morint, estem en una catàstrofe climàtica i esteu preocupats per una sopa de tomàquet“, va dir l'activista que va tirar puré de patates a Les Meules, a Alemanya.
Però bé, millor no diguem que la gent s'està congelant, perquè llavors ens apareix Francisco José Contreras, diputat de Vox, i diu que si s'escalfa “una miqueta el planeta, per començar, es reduiran les morts per fred”. Clar que sí. Fot-li a l'escalfament global, llavors. Sense por, així passarem menys fred. Però no parlem de les 4.700 morts a Espanya atribuïbles a la calor enguany, que llavors els càlculs no surten.
Tot i això, he de dir que no sé si la millor forma de lluitar contra l'emergència climàtica és enganxar-se a un quadre. És veritat, potser no ho és. L'única cosa que sé és que aquells que suposadament haurien de cuidar-nos ens han abandonat, o neguen que hi hagi una crisi. Que sí, que hi ha cimeres pel clima, i sí, de tant en tant Pedro Sánchez apareix i diu que existeix un "compromís polític ferm" en la lluita climàtica i ecològica. Però es queda tan sols en paraules i al final, tan ferm no és.
Llavors, preocupats, els activistes entren als museus esperant que se'ls escolti. En canvi, se'ls diu que no són les formes. I quines són? El moviment ecologista va néixer als anys 70, la primera cimera mundial pel clima es va celebrar el 1979, hi ha hagut moltíssims acords climàtics, però 50 anys més tard, la situació és pitjor. S'han organitzat manifestacions, recollides de signatures, accions, mobilitzacions, vagues… No han servit de res: les emissions han augmentat i queda cada vegada menys temps.
Si es fa això, és perquè ja no saben què fer. Just Stop Oil, l'organització que va tirar la sopa de tomàquet, ha tallat carreteres, ha pintat bancs, ha ocupat fàbriques… però només se'ls coneix per tacar una vitrina. Perquè això és l'única cosa de la qual es parla en els mitjans: tacar un quadre s'ha convertit en l'única manera que la crisi climàtica surti en portada.
I aquesta necessitat de parlar de la crisi climàtica sorgeix de la por, però, per sobre de tot, del deure amb la societat i amb el planeta de canviar les coses i de conscienciar les persones. “No hi haurà art en un planeta mort”, diuen aquestes activistes. I és cert, però sembla que els polítics que les titllen d'irresponsables obliden aquesta part, mentre neguen la crisi. Bé, a mi em semblen més responsables que ells.
