"Si no engegueu la càmera, no cal que assistiu a les classes", va ser la frase lapidària que va pronunciar un dels meus professors fa uns dies i que em va fer bullir la sang. Insinua vostè que perquè no vull engegar la càmera no tinc interès en la seva classe? Sento dir-li que això no és veritat. Clar que m’interessa la seva classe, però soc massa tímida com per voler que tots els meus companys puguin veure un primer pla de la meva cara durant dues hores.

Però aquest no és el principal motiu pel qual vaig decidir no engegar la càmera, a menys que sigui estrictament imprescindible com quan faig un exercici en grup a un seminari o una intervenció a classe. En el meu cas, la justificació principal és que la meva habitació és el meu espai privat, íntim, llavors penso que tinc tot el dret de decidir qui hi pot accedir i qui no i, sincerament, no em ve de gust que 40 persones que a penes conec, la vegin.

A més, com ja li comentava, la meva timidesa fa que mai, o pràcticament mai, intervingui a classe, i això tampoc és una qüestió de falta d’interès. El fet que les classes siguin en línia, no incita a la participació, més aviat tot al contrari.

Molts hem vist a les xarxes fotos i vídeos de persones a classes virtuals que, evidentment, no eren conscients que estaven sent gravades i fotografiades. I encara que val la pena aclarir que no es tracta de desconfiança cap als meus companys, que potser no ho faran, prefereixo ser previnguda. Aquest és un fet al qual vostè, com a professor, també s’està exposant i, si decidís gravar-se només la veu mentre va passant un PowerPoint, no em semblaria malament. De fet, moltes preferim això que no que perdi el seu temps, i el nostre, demanant que posem la càmera.

No vull que m’interpreti malament, entenc la seva frustració, però també agrairia una mica d’empatia per la seva part: en l’últim any he trepitjat una aula una sola vegada i a alguns dels meus companys no els he vist mai en persona! A més, aquell cop que vaig anar a la universitat, el professor es va riure de nosaltres dient que si aquell dia no portàvem una pantalla negra per amagar-nos al darrere... Em va semblar una broma molt cruel, però a la vegada molt significativa perquè vaig pensar: doncs hi ha dies que ho faria, em posaria la capa d’invisibilitat de Harry Potter perquè ningú em prestés atenció. Òbviament no li vaig dir.

No sé què espera vostè d’una generació que s’espanta quan rep una trucada telefònica, i que en lloc d’agafar-la envia un Whatsapp ("Ha passat alguna cosa?"). A més, molts de nosaltres ens posem vermells quan hem de parlar en públic.

Lluny d’intentar fer-li pena, intento posar-lo a la nostra pell. La universitat en format en línia té tot el dolent de la universitat presencial i res del bo: hem d’assistir a classes, unes que ens agraden més i d'altres menys, des de casa nostra amb totes les dificultats que això implica (més distraccions, nul·la separació entre la vida universitària i la personal, etc.), i sense possibilitat de socialitzar amb les nostres companyes.

A banda de la meva experiència personal, penso que potser algunes de les meves companyes no tenen una wifi de prou bona qualitat per poder engegar la càmera o que potser senten vergonya de mostrar les seves habitacions, ja que la majoria de nosaltres no tenim un despatx ple de llibres i molt ben ordenat des d’on fer les classes. També pot ser que comparteixin habitació amb els seus germans petits i tinguin l’habitació plena de joguines i ninots, i em sembla totalment normal que no vulguin que tothom ho vegi. També se m’acut que molts assisteixen a les classes amb pijama, perquè no tenen la motivació ni per vestir-se davant d'un altre dia de la marmota.

Si s'hi fixa, de seguida s'adonarà que els que posen la càmera són els mateixos que sempre participaven en les classes presencials. En definitiva, les classes virtuals només serveixen per incrementar aquestes diferències d’autoestima, així que, si us plau, no ens jutgi. Nosaltres tampoc no vam escollir viure aquesta situació.