Julieta és el nom de l'artista pop que ha omplert la sala Apolo i també és el nom de la Julieta Gracián (Barcelona, 2001), una jove artista que ja ha publicat dos discos: Juji (2020) i Ni llum ni lluna (2022). A finals d'any, compartirà escenari amb el grup Ginestà a la Sala Razzmatazz de Barcelona. Ens trobem amb ella per conèixer com viu l'inici de la fama i cap a quin camí la porta la música.

Tens 21 anys i ja has omplert l’Apolo… Això et fa definir-te com a cantant?

Una mica sí… He notat un canvi i moltes noves oportunitats. El concert de l’Apolo ha marcat un abans i un després. M’ha donat una empenta super heavy. Són situacions que fan creure que el que estàs fent té sentit. És un esglaó més.

Com encares la fama sent tan jove?

Em fa por pensar com em pot afectar a la personalitat. Fa set mesos estava fent un concert amb una guitarra enmig del camp. És heavy ara estar dalt de l’escenari… No sóc famosa eh… però m’agrada perquè coneixo gent. 

Com ha reaccionat el teu entorn més proper davant el teu èxit?

El que em passa és que la gent que no viu amb mi el dia a dia només em parla del projecte perquè els fa gràcia, és normal. Les amigues i amics de sempre ho tenen molt normalitzat i estan molt involucrats en el projecte. Ho viuen amb mi tot. La meva mare ni es creia el concert d’Apolo!

També estudies una carrera, Enginyeria de Sistemes Audiovisuals… T’atabala o és una motivació?

És un tema complicat… El meu objectiu és encaixar les dues coses. Al final la part de l’enginyeria em dona eines per l’experimentació del so. Jo sóc més friki en aquest sentit, de la part tecnològica. No sóc una nena de conservatori, els meu instruments són l'ordinador i la veu. M’estic partint la carrera i això m’aporta un equilibri guai perquè estic veient que el món de la música és loquillo.

Ah, sí?

Sí, m’estic adonant cada vegada més. Hi ha la visió més rockstar i hi ha gent que ho fa i està bé, però jo m’ho prenc seriosament. Tot i així, és loco perquè passen moltes coses i coneixes moltíssima gent. També passa que ets el teu propi cap. L’organització que has de tenir és increïble. Jo tinc un equip súper guai darrere i la meva mare que també m’ajuda molt.

"Estic veient que el món de la música és loquillo"

Parlem de la teva música… Tenim acceptat l’autotune?

Hi ha resistència. Ho noto més en mitjans boomers. Per mi l’autotune és una cosa totalment estètica. Em flipa com queda la veu. És com les modulacions dels teclats. Si ara tenim aquestes tecnologies, per què no hem de poder modular la veu? Per què hem de seguir amb aquesta visió clàssica?

Hi ha un factor de gènere?

Sí. Les ties se suposa que han de tenir una veu súper pura, clàssica i si no la tens no pots expressar-te. Jo mateixa vaig caure en això. Les meves referents en aquell moment eren la Rihanna, la Beyoncé… I si no tenies la seva veu semblava que no podies ser cantant. 

Quina opinió tens respecte la idea que a les dones se’ls exigeix molt més que a un home sobre l’escenari? En algun moment has pensat que havies d’oferir un gran espectacle per rebre l'aprovació de la indústria?

Jo faig aquest show perquè a mi em ve de gust i perquè és amb el que he crescut. Històricament, a les ties se’ls ha exigit molt més que als homes. Venim d’un passat en què la música pop estava molt comercialitzada, sexualitzada… Jo crec que tot i que no hagués viscut aquesta època, potser també tindria aquesta mentalitat de fer un show gran.

"Històricament, a les ties se’ls ha exigit molt més que als homes"

Has patit alguna discriminació pel fet de ser una noia que començava a fer música?

Sí, perquè a la indústria tot són homes, tot. Hi ha poques dones i de vegades tinc la sensació que vaig per complir quota i això fa molta mandra. Hi ha festivals que flipes amb els cartells. Van 50% ties i 50% tios, però totes les ties fan de teloneres dels tios. Fa pal, però tinc fe que tot canviarà. A la música en català també passa que no hi ha massa noies i se’ls han donat poques oportunitats.

Per què hi ha hagut un buit del pop català en els últims anys?

Durant molts anys s’ha fet un sol estil a Catalunya i s’ha creat el gènere català i això és molt estúpid. Parlo de l’època de Zoo, Auxili, Oques Grasses… Sempre ha estat sempre el mateix: cinc tios i quatre trompetes… La meva idea ha estat adaptar una idea internacional. 

Quina?

Per mi el pop té dues visions. Una part musical, on ara domina el reggaeton, la música electrònica… Però també és una cultura i jo em fixo en aquesta. És interessant portar-la a Catalunya. Al meu entorn els artistes emergents s’estan prenent les coses en aquest sentit.

Pots desconnectar de la música? 

Sempre estic pensant-hi. Desconnectar per mi és impossible. Les notes del mòbil les tinc plenes de frases. Pel que fa a escriure, soc molt de fer-ho a casa, és el meu espai sagrat. Em costa crear amb gent, vull arribar al punt perquè em sigui més fàcil. 

Aquesta setmana vam saber que cantaràs amb Ginestà al seu concert a Razzmatazz… Com abraces la idea d’estar col·laborant amb gent jove que també canta en català?

Al principi anava a la meva bola. Abans els grups es mataven entre ells. Tothom s’ha odiat i ara no, som amics tots. És important tenir gent al teu voltant que t’entengui. Estic súper contenta pel concert. Ginestà és un grup més gran que jo i està guai que m’hagin donat aquesta oportunitat.

Fins ara has fet col·laboracions amb grups com Vittara, Maria Hein, The Tyets, Figaflawas... Com funciona això de les col·laboracions? Et busquen o els busques?

Si no m’agrada molt molt el grup, no ho faig. He tingut oportunitats de fer col·laboracions amb artistes més grans, però si no encaixa amb el meu criteri artístic no ho faig. Tots estem una mica al mateix nivell. Prefereixo que ens pugem tots a la vegada, si no no funcionaria la cultura del pop que us deia… En el cas dels Figaflawas és que m’agraden molt. Em sé les cançons i vaig als concerts. Ells em van dir de fer Xuculatina i de pas vam fer la de S3cret. I amb la Maria és que som molt amigues.

Sembla que ara ja no hi ha tanta tradició de mirar els videoclips com fa anys enrere. Com planteges tu la seva creació?

Abans tenia més enganche el videoclip, però ara han canviat les coses i la gent mira vídeos de 15 segons al Tik Tok. Un també s’ha d’adaptar, és lo que hay. A mi m’agrada fer videoclips per expressar-me i m’agrada que la gent m’associï amb un imaginari.

El teu primer vídeo és Nayades i tenies una estètica més suau i ara estàs evolucionant a una més urbana… Què és el que ha canviat?

Tinc una essència i uns elements que sempre estaran, per exemple la naturalesa m’inspira molt i crec que aquesta línia no la trencaré mai. És súper natural que un artista o persona canviï, que provi. La gent que treballa a la indústria m’ha dit des del principi que experimenti. Jo sóc molt de fer el que sento quan ho sento, vaig a tope a per allò. També m’agrada pensar que cada projecte i cada cançó és una història, per mi no tindria sentit fer sempre el mateix. 

Aquí a Nayades cantes fragments en francès i ara fas servir el castellà i l’anglès a les teves cançons. En funció de què escrius en una llengua o altra?

He estimat majoritàriament sempre en català, aleshores és normal que em surtin les lletres en català. Però a casa parlo castellà amb el meu pare, també amb els meus mànagers, els productors… Una cançó no sonaria igual de maca en castellà. No ho faig amb cap finalitat política. Però a la mínima que fas un tema en castellà et diuen venuda. Ara mateix no estic fent música per fer diners, però potser una persona arriba en un punt en què ha de cantar en castellà per guanyar diners. Pot ser i ho respecto. Hi ha gent que té una visió super comercial de la música i no té tanta connexió espiritual amb la seva obra.

Julieta Gracían ens reb al pati de la Llibreria Laie de Barcelona

Has crescut molt en un any... Quina part de la teva primera cançó I és normal que sempre t’enyori segueix estant a Tu Juru Ju o al darrer disc, Ni llum ni lluna?

Tot té bastant a veure amb el mètode com jo faig les coses. Tinc un tipus de lletres i una manera d’escriure molt espontània. Les cançons les he fet jo, a casa meva, dient el que sentia tal qual. Em deixo fluir i no sóc meticulosa. Crec que és el que fa que connecti amb la gent.

Passem a les xarxes socials… Quina importància tenen en el teu projecte? En algun moment et preocupa la dependència que et puguin generar?

La veritat és que no em fixo gaire si tinc més o menys likes. Sóc molt de creure que allò que visc és el que em toca. Hi ha gent que culpa la resta, però amb això sóc molt coherent. Les xarxes són una eina molt guai perquè pots expressar-te moltíssim sense filtre, però has d’estar allà tot el dia. Són moltes xarxes, perquè és Instagram, Twitter, Tiktok... 

Parlant de Twitter… Què ha passat amb Julieta a Eurovisión?

Hòstia, un tema molt heavy això, eh? Una amiga em va enviar una captura que deia que havia quedat entre els finalistes del Benidorm Fest. No entenia res. Vaig veure que hi havia un grup de fans que es deien Julietistas que eren molt supporters i volien que anés a Eurovisión. Feien votacions, excels ordenant les meves cançons… Jo no havia entrat en contacte amb un nivell de fan en aquest sentit. El meu tipus de fan fins aquell moment era molt chill. És graciós, però no puc presentar-me ni de conya al Benidorm Fest. 

"Vaig veure que hi havia un grup de fans que es deien Julietistas que eren molt supporters i volien que anés a Eurovisión"

Per què no t'apuntaries?

No et prometré res mai, potser un dia ho veig bé i ho faig. A dia d’avui no, però d’aquí un temps, qui sap...

Et veus dedicant-te a la música per sempre?

La paraula música sempre estarà a la meva feina, això ho tinc claríssim. No sé si com a cantant o com a productora… també m’interessa el món de la indústria. No sé quant de temps estaré a la cara A, però que treballaré d’alguna cosa relacionada amb la música, segur. No veig una altra possibilitat. La música forma part de la meva persona. 

Si haguessis de dir un aspecte negatiu del projecte Julieta, quin seria?

Te’n diria uns quants… Per molt que tinguis una opinió del que tu fas, estàs molt exposat i sempre hi haurà gent que t’estarà dient coses. Gestionar el feedback i que la gent vulgui que facis una cosa o una altra és amb el que pitjor ho passo.