Un dels primers regals que rep una nena en els seus primers aniversaris és una nina. Un nadó de plàstic sorprenentment realista, que menja i fa sorollets, que pixa i porta bolquers, i que també plora i riu. La nena reprodueix el que la societat li ha imposat i cuida del tros de plàstic com una bona mare. No cal que ningú li concreti com ho ha de fer: copiant allò que veu al voltant és capaç de saber com tenir cura de la joguina. A partir d’aquí, de mica en mica, s’aniran introduint idees clau a la ment de la nena, que li faran tenir clar que un dels seus objectius vitals és tenir fills. Amb sis anyets serà capaç d’anomenar el sexe i els noms de tota la descendència que vol tenir.

Les ara dones que en el seu dia vam jugar amb nines encara carreguem tot el que aquell tros de plàstic ens va inculcar; si bé el cert és que la posada en pràctica cada vegada resulta més complexa. Per començar, la teoria diu que ens hem d’emparellar i d’independitzar amb la persona idònia. Si avui dia l’amor etern està desfasat, la independència econòmica és pura utopia. La majoria de dones joves hauran d’estudiar durant anys sabent que el patriarcat demana d’elles qualificació extra i prova de vàlua. Segurament no serà fins acabar els estudis i portar un bon temps treballant que es podran permetre marxar de casa dels pares. Això sí, en un pis compartit amb cinc persones més. I com no pot ser d’altra manera, també cal buscar parella i aspirar a trobar l’acompanyant amb qui acabar procreant.

Mentrestant, el món s’ensorra i recau sobre les espatlles de les joves la responsabilitat d’arreglar-lo. Crisis de tots els colors, socials, econòmiques i polítiques, canvi climàtic, patriarcat, i mil problemes més que les noves generacions patiran i intentaran resoldre. Però clar, no oblidem que ho han de fer sense deixar de perseguir l’objectiu de crear una família. És a dir, les dones joves han de mantenir el seu rol a la societat i perseguir la idea de la maternitat, també han de sobre-estudiar i sobre-formar-se per fer front a l’opressió professional que es trobaran, al mateix temps patiran les conseqüències de les problemàtiques del sistema i hauran de reformar-lo. I tot, evidentment, mantenint-se primes, guapes i estupendes.

Jo no vull tenir fills. I això no vol dir que no n’acabi tenint, sinó que no vull que sigui una fita a assolir. No vull que sigui necessari a la meva vida tenir descendència perquè sé que no és una decisió conscient. Mai abans m’havia plantejat la possibilitat de no ser mare. Sempre havia donat per fet que en tindria, de criatures, perquè és el que fa tothom, perquè és el que els múltiples ninots de plàstic de la meva infància juntament amb el sistema patriarcal em feien creure que volia. Vaig arribar a la conclusió que ni parella ni fills. La prioritat hem de ser nosaltres mateixes i la nostra independència personal. Si arriba la parella i la descendència, genial, però no són la línia de meta.

Recordo com donava el biberó i cuidava els meus nadons de plàstic amb una cura impecable i penso en tot el que allò ha pogut suposar a la meva vida. Com, durant anys, em preguntaven quants fills volia i jo explicava que en volia tenir tres, dues nenes i un nen, i els noms que els posaria a cada un. Recordo com, fa dos dies, la meva cosina petita em va fer aquesta mateixa pregunta i li vaig respondre: “Jo no vull tenir fills”. Cara de sorpresa i incomprensió. Xoc. Acabava de trencar tot allò que les seves nines li havien ensenyat. Aleshores li ho vaig explicar:

“Una dona no té perquè tenir fills, no és menys dona per no fer-ho. Una dona tampoc té perquè haver de viure en parella o trobar un amor etern. Pot perfectament ser i existir per a si mateixa. Una dona és lliure de decidir com viure i quins objectius plantejar-se. I cal que sàpigues que tens aquesta opció, sí, però no és res més que això, una opció”. Si estàs llegint això, pensa en els teus nadons de joguina, en els anuncis de la televisió, en les preguntes que et feien i refeien des de ben petita, en com funciona la societat, en les idees que han anat assentant-se al teu cap. Ara, qüestiona-ho tot, sense por de trencar allò que, per desgràcia, encara és “normal”. Què t’agradaria ser si no haguessis de ser mare?