Noemí Riudor, historiadora, respon a les preguntes del Diari de Barcelona sobre la seva nova obra "Memòria històrica, fent recerca del Pirineu a l'Ebre" i sobre l'estat de la memòria històrica al país. Aquest obra recull 24 històries de combatents de la Guerra Civil explicades per les seves esposes, germanes, amigues, etc. És un reconeixement a tots aquells que van viure i patir el conflicte i també a les famílies que n'han preservat el record. Riudor porta 14 anys fent recerca històrica i té moltes històries per a explicar, històries que en molts casos van més enllà dels arxius.

Té sentit un llibre de memòria històrica 81 anys després que acabés la Guerra Civil?

Clar que té sentit, bàsicament perquè encara estem treballant precisament en la recuperació de tota la informació que havia sigut bandejada durant molts anys. Encara queden moltes famílies que estan buscant als seus desapareguts, i és precisament en aquest moment que les terceres generacions estan fent la recerca que no havien estat les generacions anteriors. Aquesta generació anterior va viure la guerra i la postguerra van tenir sempre molta més por, molta més recança de buscar, d'intentar saber, bàsicament pels efectes contraris que podien tenir per ells i per les seves famílies. Encara que hagin passat tots aquests anys, és necessari.

Dius que el llibre té caràcter divulgatiu. Què vols divulgar exactament i per què és important?

Normalment, quan estem fent recerca, acabem fent una sèrie de llibres molt adreçats al públic científic i especialitzat. No són llibres fàcils de llegir, i el tema de la recuperació memorial, de la reparació cap a les víctimes i les famílies no està sempre del tot present. Al llibre, el que hi ha és molta atenció en cadascuna de les famílies, més a més de tot el treball de recerca que moltes vegades no es veu.

Per exemple, una resposta tan senzilla com dir on i quan va morir una persona i a on està enterrada, pot comportar anys de recerca de molts investigadors.

"Les històries que trobo són sobre els combatents, però les expliquen les dones, amigues, germanes d'aquests combatents"

Per què centrar-se sobretot en els combatents de la Guerra Civil?

Estic treballant en dos projectes, el primer és sobre el "cost humà" que comporta el conflicte. Estem mirant de saber quantes persones van morir, qui eren, si estem parlant d'una guerra, seran sobretot combatents morts. L'altre projecte és sobre el pla de fosses, de les intervencions que s'han fet de les fosses militars. Per tant, evidentment, les víctimes que estaran enterrades en aquestes fosses seran combatents.

La major part d'aquestes víctimes mortals eren combatents, i per tant històries que trobo són sobre ells. Per això son tant els nois combatents morts i poques les dones de les quals parlo. Tot i això, les històries les expliquen les dones, amigues, germanes d'aquests combatents.

Esdevé un relat de part, doncs? Et preocupa que no siguin del tot objectives?

L'objectivitat i la transmissió dels sentiments són coses diferents. En aquest llibre em permeto fer una cosa que no puc fer en un text científic, que és fixar-me en aquestes coses. Jo sempre dir que cada història té un batec que les fa diferent. Si analitzem les dades objectives (en quina unitat combatia, com va morir, on se'l va enterrar, etc.), totes les històries són iguals, és un recompte sistemàtic i res més. Fent això, no podem aportar el punt de vista que és propi de cadascuna de les famílies, aquest batec. Què és el fa aquesta història diferent de la següent? Això també és important, i sobretot si estem parlant de memòria, de dignificació, perquè el que estem fent és humanitzar aquestes històries, no fer-les totes iguals. Cadascuna d'elles és singular i única. En aquest cas, el tema de l'objectivat i la no objectivitat no és rellevant, perquè no és una recerca científica.

Relacionat amb això, Stanley Payne va dir a una entrevista que la memòria és individual i subjectiva, mentre que la història es basa en la investigació de dades empíriques. I que la memòria històrica no són més que diferents versions creades per publicistes, periodistes i activistes polítics. Què n'opines?

Aquí et contestaré amb el que deia l'historiador Josep Benet, que no dissociava entre la recerca històrica i la memòria. Deia que la millor manera de treballar per la memòria era fent recerca històrica. La recerca és estricta, objectiva, i no busca el sentiment, no busca la perfecció. En canvi, en el moment que parlem de memòria, ja no és només la comunitat científica que et mostra una història, sinó que la comunitat científica retorna a la societat allò pel qual ha estat treballant. Aquest retorn social, aquest component humà té una mirada única. Per mi no és un problema això, perquè si la meva feina té retorn social, vol dir que ha estat útil i ha caigut al lloc que tocava.

Destaques les històries de dues dones. Per què són especials?

Amb aquestes dues històries hi ha hagut un gran component de connexió. La història de la infermera és interessant, perquè només sabem quatre detalls d’ella, que treballava en quiròfan i com a anestesista, i a més havia estat treballadora del parlament. Val la pena que ens hi fixem perquè moltes vegades parlem de dones i només les veiem com a mares, filles, esposes d'aquells homes que no hi són, però hi havia moltes altres dones també.

La segona història no es pot explicar amb noms i cognoms, perquè relata diversos casos de violència de gènere. Quan jo era més jove, a casa meva m'havien explicat que durant el bombardeig de Lleida, hi havia hagut una dona relativament propera al veïnat de casa que havia perdut al seu marit a causa d'una de les bombes, i la meva iaia deia "sort que li va fer déu emportant-se-li l'home". Aquesta dona era víctima de maltractament i per tant una violència la va salvar d'una altra violència. Casos com aquests hi ha més del que podem pensar, llavors, recuperar-los ni que sigui amb una mínima reformulació també evidència totes aquestes situacions que encara es donen avui en dia.

"Sovint parlem de dones i només les veiem com a mares, filles, esposes d'aquells homes que no hi són, però hi havia moltes altres dones també"

D'acord amb quins criteris vas seleccionar les històries?

De totes les històries que he pogut anar escoltant, que són moltes, i qualsevol persona que es dediqui a la recerca et dirà el mateix, sempre hi ha algunes amb les que hi ha una major interacció, perquè han estat més productives que altres, perquè s'ha produït una història paral·lela durant la recerca. Totes les històries que surten al llibre han estat escollides perquè hi ha aquest component. Hi ha hagut alguna cosa que ha fet una connexió entre el passat i el present.

Durant el temps que treballes, si només estàs a l'arxiu, tot acaba en el moment quan travesses la porta i marxes a casa. Però si aquesta informació que trobes a l'arxiu la busques a internet, busques a la família, reps altres imputs, tot això et va generant una història paral·lela, una història de la recerca que et va interaccionar amb altra gent. Que les famílies expliquin el que saben i escoltar les sensacions personals ha estat la clau per escollir algunes històries per sobre d'altres de les quals només tinc les dades de l'arxiu.

Parlem una mica de la tasca de les institucions. Quin és l'estat de la recuperació de la memòria històrica, l'Estat ha fet prou?

No, i això t'ho poden dir tots els historiadors, no és una opinió meva només. Anem tard i malament. A favor del Govern Català s'ha de dir que la tasca que està fent és molt diferent que a la resta de comunitats autònomes, i es fa amb més de sensibilitat. Tot i això, no és mai prou, i anem molt tard. L'any 85 comencen a promoure un projecte sobre cost humà en un moment en el qual encara no es parlava de memòria històrica, era el moment de començar, treballar i fer. Però les coses no acaben de sortir bé i el projecte es va aturar i va costar molt reprendre'l. De la mateixa manera, la dotació pressupostària és deficient en matèria de recerca i sempre s'acaben generant recels polítics.

Deies que el Govern Català ha fet una millor feina en temes de memòria històrica, podries donar algun exemple?

El tema de l'obertura de les fosses, en la seva majoria, venien sempre impulsades per associacions, fins que arriba un moment on el govern català, en Raül Romeva, inicia el pla de fosses. És l'estat català qui lidera de forma pròpia el fet de recercar, buscar i investigar sobre aquest tema, que és el que s'hauria de fer a tot el país.

Com ha afectat la irrupció de VOX al debat de la memòria històrica i les dues espanyes?

La ultradreta hi ha estat sempre, no ve de nou, sempre havia molestat. Que siguin les terceres generacions les que estiguin buscant resposta és perquè la ultradreta havia estat molt visible en el seu moment i va fer que la gent acabes tenint por i decidís no investigar. Tot allò que anés en contra del discurs d'enaltiment del dictador, ho amagaven. 

La ultradreta intenta apropiar-se de la memòria de la guerra per fer política.

Sí, i tant. És una eina més que tenen. El "no removem les coses, no les toquem, això ja no cal parlar-ne". És un element molt fàcil per fer política. Parlen d'una sola memòria històrica, i això és completament fals. Els historiadors fem recerca sobre les víctimes, en plural, i ens és igual que la víctima sigui de l'exèrcit republicà o l'exèrcit rebel o hagi sigut un gran dirigent franquista o comunista. La persona morta és persona morta, l'única diferència és que la majoria de les víctimes que hi va haver durant la guerra del bàndol republicà van ser mínimament homenatjades.

Portada del llibre de Noemí Riudor 'Memòria històrica. Fent recerca del Pirineu a l'Ebre'