Hora del pati - Diari de Barcelona
No és l'hora del pati
Lluny queden les obediències, és temps de moral
El moment més esperat del dia a l’escola és l’hora de pati, escassos trenta minuts per descarregar energies. El temps passa volant i quan acaba l’estona les mestres, sí, la majoria de vegades són dones, piquen de mans per avisar als alumnes que toca tornar a classe. Tots corren i formen fila davant la professora. Les nenes i nens són obedients i saben que aquell picar de mans vol dir aturar el joc i que, per moltes ganes que tinguin de continuar, cal fer cas i tornar a l’aula.
L’obediència va estretament lligada a la moralitat, que és allò que hem construït per definir si una acció és correcte o incorrecte. El psicòleg Lawrence Kohlberg, reconegut internacionalment per la seva teoria del desenvolupament de la moralitat, la divideix en sis fases. La primera: els infants de quatre a set anys consideren correcte actuar d’acord amb les normes establertes pels pares i mestres. A partir d’aquí, s’avança a ritme de Pont Aeri per arribar a l’èxtasi del “Flying Free”. De considerar correcte allò que convé, a complaure els altres, fins arribar a l’harmonia de la sisena fase: l’ètica universal. Actuar correctament és fer-ho amb plena responsabilitat dels actes propis i segons principis autònoms.
Els polítics governants són una autoritat amb capacitat de decisió i imposició sobre tota la ciutadania. És per això que si el govern estableix com a norma que cal quedar-se a casa, i adverteix de les conseqüències, pretén obligar als ciutadans. Però, per què els fem cas? Som una classe de bons minyons que de seguida fa fila davant la professora? Quan els adults són persones morals que actuen segons principis autònoms, l’acció de quedar-se a casa és una decisió de responsabilitat que va molt més enllà del “no vull que em posin una multa” o “està prohibit sortir al carrer”. Els discursos polítics d’aquestes setmanes de confinament es dediquen a posar punts positius als ciutadans obedients. Cada govern treu pit i farda de qualitats docents afirmant que la seva classe ho fa millor que la del costat. Però potser no són conscients que no és confiança en ells ni reconeixement de cap autoritat. És consciència social. I empatia, i responsabilitat, i comprensió i preocupació pels fets. És la moral.
De fet, segons el resultat de l’enquesta publicada el 20 d’abril de 2020 de l’Institut d’Investigació GESOP, sobre la valoració política en el context de coronavirus, el 40% dels ciutadans creuen que el govern ho està fent “malament” i el 55,9% opinen el mateix de l’oposició. També el baròmetre de TV3 i Catalunya Ràdio assenyala una decaiguda de la confiança i suspèn amb un 4,4 sobre 10 al president Quim Torra i amb un 3,8 al cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez. I és que les opinions exposades aquests mesos desacrediten les suposades figures “d’autoritat” criticant la gestió de la crisi de la pandèmia.
És important apuntar, però, que tal com Kohlberg diu, no tothom arriba al nivell sis de desenvolupament moral. Alguns han demostrat tenir-ne ben poca. Les imatges vistes aquests primers dies de desescalada, amb el desconfinament d’infants i professionals no essencials, fan esgarrifar. Esperem que avui no es repeteixen. Sigui com sigui, cal recordar que no estan desobeint, estan seguint els seus principis individuals, i que, per sort, d’una població de milers en són l’anècdota. Els ciutadans adults fa anys que no sortim al pati ni fem fila davant la mestra que pica de mans. Ja tenim 20 anys. Hem arribat a la part on Pont Aeri canta “just let your mind be free” i tenim una idea clara: no som obedients, som responsables.