"Per a nosaltres la Fúmiga és un projecte de vida i volem fer-lo des de casa i cuidant-nos molt". Així defineix l'Artur Martínez el sentiment que hi ha darrere del grup de música valencià del qual forma part. La Fúmiga, que està conformat per un total de dotze músics, va sorgir el 2016 entre un grup d'amics que compartia el conservatori. Des de llavors, ha mantingut per sobre de tot el valor de la família i de la dedicació, i s'ha consolidat com un dels grups emergents més potents de la indústria musical valenciana. 

Van debutar el 2019 amb el seu primer àlbum Espremedors. Dos anys més tard, presenten el seu nou i segon projecte titulat Fotosíntesi i que, segons l'Artur Martínez, exemplifica l'essència del grup valencià: "És com eixe diamant que has cuidat, és una peça més pensada que parla més del que volíem assolir nosaltres". La Fúmiga, tot i que va poder realitzar cinquanta concerts durant la pandèmia, torna més segur que mai als escenaris per generar en l'audiència exaltació, calma, felicitat i molta energia, com sempre. L'àlbum compta amb artistes de l'àmbit valencià i català com Suu i Esther, d'entre altres. 

Com i quan vau crear el grup?
Som un grup d'amics que sorgeix del conservatori de música. Allà al País Valencià és un element social. Molts nanos i nanes comencem amb la música molt xicotets. D'eixa banda de música s'acaben formant formacions de carrer i nosaltres ja ens reunírem allà per afinitats. I començàrem a tocar pel carrer i el projecte de carrer es va convertir en un projecte d'escenari. Vam començar fent versions de grups de música en valencià i a partir d'allà ja començàrem a arrencar amb el que són temes propis. Sobre el 2016. Però molt a poc a poc. Sempre diem que va ser una cosa molt gradual. Necessitàvem provar-nos a nosaltres mateixos fent cançons perquè no n'havíem fet mai. Anàvem traient cançons cada tres o quatre mesos i el primer disc va ser una agrupació de tots aquests temes. En plena pandèmia es van modificar un poc els plans i férem un EP de tres cançons. I ara ja venim amb Fotosíntesi que és el disc on hem fet allò que volíem fer amb més coherència i claredat.

Vau debutar el 2019 amb l’àlbum Espremedors. Per què vau decidir deixar de fer versions i començar a fer música original?
Potser els passa a molts grups que fan versions. Nosaltres érem un grup que fèiem versions, però també teníem un públic súper fidel. Hi havia un grup molt nombrós de gent que ens seguia. Aleshores, per consells externs ens van dir que ho provéssim. Sí que teníem temes propis, però instrumentals, sense lletra. I a partir d'allà començàrem a fer coses. Però no va haver-hi una decisió real d'ara anem a començar, sinó que vam dir anem a provar, anem a veure què passa, anem a veure si la mateixa gent que ens ve a veure fent versions també agafaria les nostres cançons i les faria seues. I així va ser. La primera cançó que vam treure era Karrasketon amb Mireia de Pupil·les, un tema instrumental que li vàrem posar lletra. I la segona cançó ja és Mediterrània, que és la nostra eclosió, sobretot a País Valencià. Eixa cançó va explotar molt fort i es va convertir allà com en un himne per a molta gent. Arriba un moment quan teníem tres cançons i la resta eren versions que, mentre fas les versions et sents incòmode perquè el que vols és que totes les cançons siguen teues i te les crees tu. I que la gent cante el que tu has escrit. Però va ser un canvi molt natural.

Quan us descriviu, dieu: “La Fúmiga està ben arrelada al fenomen bandístic valencià”. A què us referiu amb aquest fenomen bandístic valencià i com us hi identifiqueu?
El País Valencià és una comunitat autònoma allargada i molt difícil de vertebrar. Doncs l'element més vertebrador de tot el País Valencià són les bandes de música. El poble més xicotet que tenim allà té una banda de música de 60 persones. Per tant, hi ha un caldo de cultiu de músics i músiques molt gran. Entorn de la banda i els concerts hi ha familiars, amics... I aquestes formacions de carrer estan sempre presents de manera crucial en totes les festes i totes les tradicions. Les Falles sense les xarangues deixarien de tenir sentit. Els moros i cristians sense les grans bandes tocant, no hi hauria res. Tota tradició va lligada a eixa cultura de música de carrer que allà es valora moltíssim. I a nosaltres ens va servir per a fer eixa llavor per arrencar tot això. És un fenomen social. És molt normal tenir un familiar que forma part d'una banda.

"Tota tradició va lligada a eixa cultura de música de carrer que allà es valora moltíssim"

Heu estrenat el vostre segon àlbum, Fotosíntesi. Per què aquest nom?
L'àlbum parla de dos conceptes. De la llum, que és un concepte que ens dóna molt de què parlar i està sempre molt present en les nostres cançons. Eixa llum que pot ser-ho tot, que pot ser un moment d'eixe crepuscle que necessiten certs organismes per a créixer... Nosaltres som un grup que va començar a fer coses serioses fa poc temps i el nostre creixement ha sigut molt exponencial. I tot això ho hem rebut d'una manera tan agradable que ens ha fet créixer molt com a persones i com a músics. I ha sigut un procés de fotosíntesi cap a nosaltres també. L'àlbum parla d'aquest canvi gradual que hem tingut a poc a poc per arribar a ser el grup que no havíem somiat ser, però que ara és el que nosaltres volem. Estem molt orgullosos del disc i parla molt de nosaltres.

"L'àlbum parla d'aquest canvi gradual que hem tingut a poc a poc per arribar a ser el grup que no havíem somiat ser, però que ara és el que nosaltres volem"

Què té Fotosíntesi de nou? Què s'ha trobat l'audiència?
És un disc molt continuista. Estilísticament i de sonoritats és paregut. Però té una coherència més forta. Quan acabem el primer disc, per exemple, ha passat un any i mig des de la primera cançó fins a l'última. A més, en la primera cançó nosaltres no sabem com funciona tot això de compondre i produir. I quan acabem el disc escoltem la primera i diem: això ho haguérem fet d'una altra manera. Fotosíntesi per a mi és com eixe diamant que has cuidat i has decidit quin protagonisme o quina presència tenia cadascuna de les cançons. És una peça més pensada que parla més del que volíem assolir nosaltres.

Dieu que teniu “un directe potent, segell de la banda, que no deixa indiferent cap espectador”. Per què creieu que destaca el vostre directe?
El nostre directe sempre diem que és una energia desbordant. I que ara amb Fotosíntesi volíem controlar eixa energia perquè moltes vegades deixem el públic completament exhaust. No els deixem respirar ni un segon. La nostra música és molt festiva, molt alegre. I sobretot tenim una cosa: en venir del carrer hem rebut sempre el feedback de la gent molt directament. Nosaltres sempre plantegem el directe perquè les persones que ens vinguen a veure estiguen presents en tot moment, encara que no coneguen les cançons. Ara hem intentat fer una cançó que baixe un poc de revolucions i la gent ens ho agraeix. Sempre mostrem la cara més festiva, però ara volem mostrar altres coses també. 

La pandèmia va anul·lar la vostra gira, però, així i tot, heu realitzat quasi 50 concerts aquest estiu.
El principi va ser molt improvisat. Nosaltres teníem una gira de 50 concerts de grans dimensions. Al març tot cau. I uns mesos més tard ens vam començar a buscar la vida. A l'inici no hi havia una predisposició a arrencar. Hi havia molta por per part dels programadors i de les administracions. Però al juny, en plena psicosi, agafàrem una sala de banquets on es feien bodes. I eixa gira l'arrencàrem en una producció pròpia per tal de demostrar a tota la gent que es podia fer. I vam anar rebent coses. Hi havia un efecte mirall. Quan fèiem coses en algun lloc, altres espais s'animaven. Però tothom volia esperar; ningú volia ser l'associació que la pifiava. I que hàgem acabat fent 50 concerts em sembla una bogeria. Som uns vertaders afortunats. I ens ha servit per a mantenir-nos vius i per dir que hem pogut compartir el primer disc amb la gent. Ha sigut quasi com una gira normal, però en lloc de 5.000 persones hi havia 700. Però mai hem tingut una sensació estranya. L'aforament era reduït, però mai hi ha hagut un seient disponible. S'han esgotat sempre totes les entrades. Ara tornem a la realitat on costa més vendre-ho tot...

Sobre la connexió amb el públic en els concerts de pandèmia.

Quines referències o influències té la vostra música?
Com som un grup nombrós venim de moltes referències. Cadascú té els seus gustos. Però després sí que hi ha grups que ens uneixen a tots. Si parlem de referències de la nostra zona, allà estan Gossa Sorda, Obrint Pas, Aspencat... I totes les referències catalanes que sempre han estat allà. Però des d'un nivell estilístic sempre tenim un grup com a molt referent, també pels seus directes i la seua instrumentació, The Cat Empire. També mamem un poc de la música indie, que ens agrada molt la sonoritat que té. A més a més, jo crec que cada cop som més "popers", perquè el pop és una cosa que ens atrau molt i ho fa agradable per nosaltres, per la nostra música i la nostra simbiosi d'eixe metall tan potent i d'eixes melodies tan agradables per a l'oïda.

"Fotosíntesi per a mi és com eixe diamant que has cuidat i has decidit quin protagonisme o quina presència tenia cadascuna de les cançons"

Torneu a col·laborar amb la Suu, primer amb la Primera Conjugació, i ara amb la Segona Conjugació. D’on surt aquesta idea?
La Primera Conjugació és una cançó que va funcionar molt i no tothom la va entendre del tot. Primera Conjugació per a nosaltres era donar-li un altre significat a la paraula "conjugar". Primera Conjugació és una trobada fortuïta entre dues persones que es veuen una nit i fan el que els dona la gana fer, desapareixen i ja ningú vol saber res l'un de l'altre. Per això, tot allò que diu la cançó de "No hem vingut aquí a ratllar-nos". Hem vingut a passar una nit i a gaudir d'eixe moment. I en Primera Conjugació fèiem servir els verbs de la primera conjugació, tots els acabats en "-ar". Se'ns va acudir de fer una segona conjugació, amb els verbs "-er" i "-re".

És més difícil.
Sí, perquè no n'hi ha tants. Vam pensar que molaria que la història tingués una continuació, d'eixa promesa que s'havien fet eixes dues persones de no tornar-se a veure mai més, que es tornen a veure i s'adonen que no poden resistir-se a fer una segona conjugació. Hi ha un moment de la cançó que canvia i s'explica que es tornen a veure una tercera vegada, i allà comencem a fer servir els verbs de la tercera conjugació. Igual és un poc friqui, però a mi em fa gràcia jugar amb això. A més, mola molt que es faça servir per a explicar als nanos els verbs de la primera i segona conjugació. Igual la cançó és una miqueta pujadeta de to per explicar els verbs, perquè el videoclip és mullar-se, tornar a començar i molt oníric, però estan acostumats ja de tot aquests xavals.

"Nosaltres intentem sempre que les col·laboracions surtin de manera natural, preferim un encontre fortuït"

Quines col·laboracions us agradaria fer en el futur?
Quan nosaltres vam veure la col·laboració de The Cat Empire i Txarango vam pensar, si home. Evidentment, Txarango pot aconseguir una col·laboració amb The Cat Empire i nosaltres mai ens hem cregut això. Però ens agrada seguir tocant grup del nostre entorn que són referents com poden ser Oques Grasses, Sidonie... Ens agrada molt Rigoberta Bandini, ens agradaria fer moltes coses amb ella. Però clar, nosaltres intentem sempre que les col·laboracions surten de manera natural perquè una col·laboració on has de parlar amb una discogràfica perquè et concedisca un moment... Preferim un encontre fortuït. Mira, per exemple, avui ens hem vist amb Rigoberta. El primer que li he preguntat és: "Som la Fúmiga, supose que no ens coneixeràs". I m'ha dit: "No". Per tant no li puc presentar una col·laboració.

Test ràpid - què en penses dels següents artistes?

Clar.
Però que apareguen eixes coses de manera natural de gent que admirem. I sobretot gent que, encara que no estan en el focus de màxima visibilitat, sí que estiguen iniciant projectes i que ens agrade el que fan. L'Esther per exemple és un projecte que naix del País Valencià, està començant ara i ens creguem molt eixes coses, i eixes coses que encara estan molt pures i que ens agraden, és brutal. És com, ens enrecordàrem quan tu la petes, recordàrem que férem una cançó fa uns anys quan encara estàvem començant.

"Els que hem de fer la família som els que estem iniciant uns camins que pretenem compartir amb molta gent"

I es tracta d’ajudar-se mútuament, també.
Sobretot és això. No tothom ens ha dit que sí sempre, però sempre hem sentit que molta gent ens ha ajudat quan no érem ningú. Quan veig per exemple, el videoclip de Cançó que mai s'acaba. Veig als referents que ens van dir que sí: els dos cantants d'Aspencat, els dos cantants de la Gossa Sorda, el cantant d'Obrint Pas... grups molt mítics d'allí. Avui ho veig amb perspectiva i veus que aquesta gent va venir a tirar una mà a un grup que consideraven que necessitava ajuda en el seu moment. Per tant, nosaltres tenim eixa responsabilitat: tirar una mà a tot el que vinga. Tant de bo poguérem ajudar a cadascun dels projectes que comencem.

Tant de bo.
Sempre estem per la labor d'això, inclús donar-los visibilitat i compartir-ho. Ens hem de creure el projecte, perquè forçar tampoc és necessari. Però tot el que nosaltres compartim és perquè ens agrada i, a més, som nosaltres els que perseguim eixos projectes. Amb The Tyets va passar això. Inclús abans de Hamaking, que és quan es van donar a conéixer més. Amb Me escapé con un trompetista, em va agradar molt i els vaig parlar jo. I els feia molta il·lusió, i jo pensava: "Jo sóc un grupet de no res". Però mola, vam veure si fluïa. Férem Havia de passar que va explotar i que és una cançó que ens agrada molt, i compartir-la amb ells sempre és un plaer. Al final, és fer família perquè els grans grups estan allí, però segurament els que hem de fer la família som els que estem iniciant uns camins que pretenem compartir amb molta gent.

Valtònyc, Hasél, La Raíz. Grups de música o músics amb cançons reivindicatives i una ideologia definida que han arrossegat polèmica i crítiques. Què en penses?
No diré el que penso del tot, perquè igual acabo com ells. Però em sembla que posar el focus mediàtic com s'ha fet amb Hasél o Valtònyc és una manera de tallar-li el coll a una persona que no tenia cap mena d'influència mediàtica real, sinó que és totalment generada i artificial per generar-nos por als altres. El que ells volen no ho aconsegueixen, però certament hi ha una cosa que sí que passa: tu estàs escrivint una cançó i penses que et pot passar el mateix que a ells si et passes de la ratlla.

Test ràpid - quines cançons et venen al cap amb aquestes situacions?

L'autocensura.
Em sembla una bogeria que en ple segle XXI, quan ens les donem de súper europeistes i súper drets humans, hi hagi una persona exiliada i una persona en presó. És una de les injustícies més fortes i encara li hem donat poc focus a tot això. Però som un país que, eixes coses, de vegades no ens adonem que eixe problema que li han generat a eixe xaval, després ens pot repercutir a nosaltres. A nosaltres també ens ha caigut, moltes vegades per ximpleries com dir País Valencià, que no parla d'independentisme. Parla d'una nomenclatura que era real i tradicional. En l'època de Franco, els seus soldats deien País Valencià i de cop es va canviar. Ens cauen també quan fem una sàtira a El preparat, que parla de la família Borbó, i la tornada diu "Que no / Que no / Que no vull treballar". T'adones que per certes coses la premsa mediàtica, sobretot de la dreta, és molt mirada, però quan s'ha d'ajudar la gent que ve en una pastera o la gent dels centres de menors, allà no són tan mirats. Però per la família Borbó que no necessita cap protecció, sí que ho són.

"Posar el focus mediàtic com s'ha fet amb Hasél o Valtònyc és una manera de tallar-li el coll a una persona que no tenia cap mena d'influència mediàtica real"

Sou molts al grup, dotze músics. Com és organitzar tanta gent?
Complicat i divertit a la vegada, per parts iguals. Ens és possible ser tanta gent i que siga viable logísticament pel fet que hi ha una extrema confiança, perquè som amics de tota la vida. Tots coneixem les sensibilitats de cadascú i tots sabem amb una simple mirada quin és el moment vital de cadascun dels nostres companys. Però no negaré que és difícil, perquè quan has de sortir cap a una prova de so, amb dotze persones és més fàcil que un dels dotze s'endarrereixi. El caos és més gran. Però, he de dir que ens aconseguim apanyar. El grup gaudeix d'una salut enorme, ens cuidem molt, parlem molt i és molt més important tot el que passa sota l'escenari. Estimem-nos, cuidem-nos, i així anirà.

Sobre les dificultats que tenen per ser dotze.

Dius que encara no viviu de la música. Quines feines teniu?
Jo sóc podòleg realment. Avui hem vingut a fer la promoció les dues persones que som autònomes i que podem deixar les nostres feines, perquè no hi ha un cap. A la resta, hi ha molts professors sobretot, des de conservatoris fins a escoles de primària i secundària. Hi ha un company que té una autoescola, hi ha un company que és agent de desenvolupament local. Hi ha persones que treballen al sector secundari, a les fàbriques. Sempre hem dit que això podria ser el nostre sostre de vidre, sobretot en un moment com ara que tot va de pujada. Nosaltres diem a la nostra oficina que a Catalunya podem tocar divendres, dissabte i diumenge. No podem venir un dimecres perquè la gent està treballant. És difícil, de vegades et posa trist perquè has de dir que no a coses molt importants i que hauries de fer. Però això té sentit perquè ho fem amb els amics.

Cal prioritzar.
Clar. Per nosaltres la Fúmiga és un projecte de vida i és un projecte que volem fer-lo des de casa i cuidant-nos molt. La carretera és dura, les proves de so són llargues, dorms poc... A més, som molt poc rockstars. Tothom es creu que quan anem a bolos, totes les nits són cinc gintònics, però nosaltres no ens fem ni un cubata si hi ha un bolo l'endemà. Li diem la llei seca internament, no es pot. Perquè ens ho prenem molt seriosament, hem treballat molt per arribar fins aquí. I més persones que han d'estar una hora i mitja tocant instruments de vent, és molt dur. Fer tot això i anar borratxo, no mola. Potser la gent no s'adona, però tu t'adones. I quan sents un company que no està rendint, et comences a ratllar. Ara bé, si tenim tres concerts i eixa nit dormim a Girona, sí que ens ho passem bé. Tampoc som monjos de clausura.