El diumenge a la nit em van bloquejar el meu compte de Twitter. Era el compte que feia servir des de feia gairebé 10 anys. De sobte, Twitter es va adonar que em vaig crear el meu perfil abans de l’edat establerta a les condicions de la xarxa social. No vinc a parlar d’això, però. Vinc a parlar de què em suposa perdre una part dels meus records en digital, com si aquest escrit em pogués ajudar a passar el dol.

Fa temps que reflexiono sobre el valor que dono a les coses materials i, ara sobretot, a les digitals. No arribo a cap conclusió clara, més enllà que potser una mica Diògenes sí que soc: ho reconec, em costa molt desfer-me dels objectes. Això, però, és només la punta de l’iceberg. El que em fa més por de tot és perdre i oblidar una part de la meva memòria, del meu ésser.

Quan em va sortir la notificació que el meu compte havia estat bloquejat, no m’ho podia creure. Les llàgrimes van caure com si elles poguessin arreglar alguna cosa, però no. En un tres i no res, els meus records estaven esborrats i no tenia cap manera de recuperar-los.

Potser alguns ja esteu pensant que soc una exagerada. Que un compte de Twitter no té tanta importància, però per mi sí que en té. Allà hi havia, en petites càpsules de 280 caràcters, escrits, reflexions compartides, les meves primeres petjades com a periodista… En resum, era un lloc al qual podia tornar de tant en tant i veure’m reflectida.

És clar que un compte de Twitter no és de vital importància. Encara soc viva després de la pèrdua. Però això no treu que ara estigui passant per un dol que trigarà a anar-se’n. Encara m’estic recuperant de la pèrdua de totes les meves converses de WhatsApp, que emmagatzemava com un tresor des del 2017, a causa de l’últim trasllat de mòbil. Com podeu comprovar, està sent un any complicat per a aquesta nostàlgica.

Reivindiquem la memòria digital! Reivindiquem que fa mal perdre-la! Les meves converses eren el meu testimoni vital per escrit. El meu dietari. Allà on compartia pensaments, anècdotes, alegries i tristeses amb les meves amigues, en cas de no poder quedar físicament o trucar-nos per parlar. Tot.

Si aquestes pèrdues fossin tangibles, potser tots aquests sentiments serien més raonables. Més compresos, tal vegada. Fa dècades, no rebre la correspondència que tant esperaves d’algun ésser estimat feia mal. Perdre la teva pertinença més valuosa o el teu àlbum de fotografies familiar en un trasllat et donava un disgust gegant. Doncs, per mi és el mateix. Els temps canvien. I jo sento pena.