Sembla que han passat segles des del 20 de març. Aleshores feia només sis dies que s’havia declarat l’estat d’alarma i que estàvem confinats a casa, veient com el món col·lapsava lentament. Aquell dia havia de publicar-se El senyal que esperaves (Música Global/Universal), el cinquè disc d’Els Amics de les Arts, però finalment la banda va decidir posposar-ne l’estrena. Gairebé sis mesos després, l’àlbum del grup barceloní ha vist la llum avui, disposat a marcar un punt d’inflexió a la trajectòria del trio.

Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué, els tres integrants del grup des del novembre de 2018, quan Eduard Costa va deixar la nau, han tornat a rodejar-se del seu equip de confiança per tirar endavant les deu cançons que conformen El senyal que esperaves. Pol Cruells, al baix, i Ramon Aragall, a la bateria, són ja dos companys fidels de la banda i del públic, que els ve gaudint també als directes des de fa anys. Com en el cas del seu últim disc, Un estrany poder (Sony, 2017), l’escocès Tony Doogan n’ha estat el productor. 

La presentació més atípica de la seva carrera

És la cinquena vegada que Els Amics de les Arts han de presentar un disc, però de ben segur ha estat la més diferent i complicada. La promoció del març, la decisió d’ajornar l’estrena, el llançament de cinc senzills, l’etapa youtuber de l’Atrapats Aquí, els concerts d’Els dies més dolços durant l’estiu, les entrevistes amb mascareta o per telèfon… Alegret explicava al Diari de Barcelona fa unes setmanes que la intensitat d’aquest disc no l’havien viscuda amb cap altre, i és evident que això també es reflecteix en la promoció.

La banda tenia preparada una sessió d’escolta del disc amb alguns dels seus seguidors pel 17 de març a l’IDEAL del Poblenou que, lògicament, es va haver de cancel·lar. Per compensar-ho ahir van fer un directe a les 22h al seu Instagram per xerrar sobre el disc i respondre algunes preguntes dels fans. Els van acompanyar, com no podia ser d’una altra manera, Pol Cruells i Ramon Aragall, que van confessar quines són les seves cançons preferides del disc i van explicar algunes anècdotes de la gravació. A les 23h, Els Amics de les Arts van estrenar el disc al seu canal de YouTube abans que finalment, a les 00h, es publiqués a totes les plataformes.

Cançó a cançó

En aquesta ocasió són deu els temes que s’inclouen al disc, per contra dels 12 que venien publicant als últims àlbums. Cinc d’aquests ja havien estat estrenats en forma de senzill, repartits entre el gener i el juny, i rebuts amb molt d’escalf pel públic. El treball obre amb “No vam saber tornar”, que, tot i ser potser el menys aclamat dels singles que ja havien presentat, segur que serà una de les bombes del directe. Una cançó elèctrica i alhora enrabiada.

“El senyal que esperaves” és la segona cançó del disc i conté tot l’optimisme i esperança que, en línies generals, no contenen la resta. Sembla que, a diferència del que va passar amb Un estrany poder i Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (Discmedi, 2014), en aquest cas sí que el tema que dona nom a l’àlbum serà un dels més acollits pels oients. Al més pur estil Amics, la veu, el piano, la guitarra i la bateria la protagonitzen. La tercera cançó és “Semblava que fossis tu”, una d’aquestes que parlen del que tots i totes hem viscut alguna vegada a la vida. El fet que probablement als directes no hi haurà vents és una llàstima perquè és una de les millors coses de la cançó, que té un dels millors finals de l’àlbum.

“Als abismes” és la primera cançó nova que escoltem, ja que les ja citades s’havien estrenat anteriorment. Aquí el grup proposa una combinació molt encertada de veus, amb la sobrietat de Piqué i la dolçor d’Alegret. Vindria a ser una “Apologia de la ingenuïtat” menys burlesca que segur que el de Reus gaudirà especialment tocant-la amb la guitarra als concerts. El cinquè tema és “Adéu”, el més sorprenent, sensible i delicat del disc. És impossible no ser una llàgrima escoltant-ne música i lletra, escrita i majoritàriament cantada per Barceló. D’escolta obligada, recorda a “La Taula Petita” i deixa de banda l’egoisme d’”Els bons fotògrafs”.

“Juliol 1994” és aparentment un tema més secundari, però alhora molt solemne. El grup s’acompanya d’una orquestra i ens narra, entre d’altres coses, una fugida, no només d’un lloc en flames, sinó també de la infantesa. Conté detalls de l’epicitat d’”A mercè d’un so” i de la nostàlgia de “Casa en venda”. Les dues següents cançons, “Et vaig dir” i “El meu cos”, ja havien estat estrenades i demostren que Els Amics no perden cap dels seus segells propis: els fils conductors únics, en el primer cas, i les referències a la nostra part més carnal com ja havien fet a “Bed&Breakfast”, en el segon.

El disc remata amb “Kokoschka”, que només començar ja impressiona i es suma al club de les cançons d’Els Amics amb imaginari museístic que ja conformaven “Suïssa” o “Museu d’Història Natural”, i amb “Mentrestant”, que conclou de la manera més precisa i preciosa, que segurament és l’obertura en canal més gran de la seva discografia i que mostra l’evolució, tant musical com temàtica, de “L’Arquitecte” o “Miracles”. 

Sense voler-ho, Els Amics de les Arts van escriure en aquesta última cançó la frase perfecta pel moment perfecte. “Si venen temps millors, és molt a poc a poc, i tot plegat va de triar què fem mentrestant.” Així ho va escriure Joan Enric Barceló, així ho canta Dani Alegret i així ho narrava Ferran Piqué als concerts d’aquest estiu. El trio ha sabut reinventar-se sense perdre mai la seva essència, perquè la marca Amics no és un gènere musical o una temàtica concreta, sinó una manera única de fer i d’entendre les cançons, de parlar de tots nosaltres, d’acompanyar-nos a la vida. Com no dir, doncs, que ho heu tornat a fer, amics.