Lluís Llach cantava “L’Estaca” l’any 1976 amb una força que transcendia la sensibilitat artística per acudir a la política; era un clam a una llibertat anhelada que superava la música i es convertia en pura reivindicació social. Havent esdevingut llegat històric de la música catalana, “L’Estaca” ha sonat, durant els darrers anys, en episodis claus del Procés independentista, com les manifestacions cada 11 de setembre o el Concert per la Llibertat del 2013.

El mateix ocorre amb altres himnes de la Nova Cançó, que segueixen plenament vigents a Catalunya. D’aquesta manera, la banda sonora del Procés la conformen tant les trompetes de Txarango com les guitarres de Lluís Llach o Maria del Mar Bonet.

“Fer música és fer política en un sentit humanístic” explica Quico Pi de la Serra, cantautor i exmembre dels Setze Jutges. “Però sota una dictadura militar, fer música és fer política per collons”. Precisament exemple d’això és la Nova Cançó catalana, que va posar tota una sèrie d’himnes a disposició de la lluita contra la dictadura franquista i en favor de les llibertats polítiques i nacionals a l’Estat espanyol. Tant el “Diguem no” de Raimon com “L’Estaca” de Lluís Llach en són els principals referents, segons el periodista i musicòleg Antoni Batista.

Antifranquisme 40 anys després?

Quico Pi de la Serra es planteja què significa que se segueixin cantant cançons antifranquistes avui en dia. “Mal rollo, no?”, diu rient. La situació política el fa pensar que no som tan lluny del context en què Maria del Mar Bonet componia “Què volen aquesta gent?”, o ell mateix enregistrava el seu disc “Jo soc Francesc Pi de la Serra”. “Avui en dia, per qüestions d’opinió o d’ideologia vas a la presó” sentencia el cantautor.

Per la seva banda, Antoni Batista assegura que "no es pot comparar la dictadura franquista amb un sistema democràtic”. Matisa que “té moltíssimes mancances i reminiscències de la dictadura”, però que exagerar això seria “la banalització del mal”.

A Catalunya la música ha estat sempre vinculada a la política. En major o menor mesura, cada etapa de la història del país té la seva creació artística explícitament política, que recull el testimoni de generacions anteriors. Malgrat això, Batista explica que “el nivell estètic de la Nova Cançó era altíssim, molt més alt que el que hi ha actualment”. Quico Pi de la Serra afegeix, a més, que els artistes d’avui en dia “estan poc compromesos, salvant el cas de Valtònyc i Pablo Hasel”.

Sigui com sigui, amb projectes que van des dels ja conegudíssims Txarango fins a noves propostes com JazzWoman, rapera feminista, la creació musical reivindicativa al llarg dels Països Catalans segueix tirant endavant.