La premsa de vapor i el telègraf van ser les noves tecnologies de mitjans del segle XIX que Antoni Brusi Ferrer va incorporar al diari amb pocs anys de diferència. Com que hi havia més notícies a l’abast, també va iniciar una edició de tarda.

En a penes dotze anys, el Diario de Barcelona va multiplicar per 10 el nombre d’exemplars diaris. Els 700 que tirava en fer-se’n càrrec el segon Brusi el 1838, es van convertir en 7.000 l'any 1850. L’any anterior va adquirir la primera premsa de vapor i per poder-la instal·lar va fer una reforma de les estructures de l’edifici del carrer de la Llibreteria.

Van ser els anys del primer creixement del mercat periodístic a Europa i de les noves tecnologies de la revolució industrial. El vapor, com energia motora de telers a les fàbriques, de les locomotores de ferrocarril i dels vaixells al mar, però també de les màquines d’imprimir diaris, les premses, va tenir un mal inici a Barcelona. 

La primera fàbrica a vapor d’Espanya —la tèxtil barcelonina Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia— només va durar dos anys, de 1833 a 1835, ja que va ser cremada en una revolta pels treballadors, perquè veien perillar la feina.

El mateix any 1833, el diari El Vapor havia acabat amb el monopoli del Diario de Barcelona i Samuel Morse posava a punt el telègraf elèctric a Londres, que permetia enviar missatges en pocs moments a llargues distàncies. Era l’inici de la primera globalització de les notícies. 

El telègraf arribaria a Espanya amb retard. Es va instal·lar una primera línia pel també primer ferrocarril de la península, entre Barcelona i Mataró, el 1848. Quan un grup d’inversors barcelonins es van espavilar per poder tenir les cotitzacions de la Borsa de París abans que no tanqués la de Barcelona i poder jugar amb avantatge, Brusi els va proposar un acord per poder-les publicar abans que cap altre diari. 

Imatge del tren del centenari de la línia Barcelona-Mataró, a l’estació de França, l’any 1948 i reflexió al Diario de Barcelona cent anys abans, el 29 d'octubre de 1848, sobre l'arribada del ferrocarril

El Diario de Barcelona pagava 12 dels 30 duros diaris que costava el correu de posta de vuit hores des del telègraf de Perpinyà fins a l’estació del tren a Mataró. Des d’allí, s’enviaven les cotitzacions, pel telègraf del ferrocarril, als inversors i el diari. S’avançava així en la publicació de les cotitzacions de la Borsa de París i l’editor va acabar entrant en el negoci del telègraf. 

El 1856 es va crear la companyia Brusi, Lluch & Cia per a la instal·lació de la línia telegràfica Saragossa-Barcelona-França. Des de 1853, el diari va començar a publicar també una edició de tarda, precursora dels diaris vespertins que encara trigarien tres dècades a consolidar-se.