Nuestros mejores años tracta la vida de quatre amics, des de la seva joventut als anys vuitanta fins a l’actualitat, ja adults. La pel·lícula, mentre mostra les seves desavinences i els seus retrobaments, fa un repàs de l’evolució d’Itàlia en aquests 40 anys.

El cor d’aquesta proposta són els quatre protagonistes, interpretats de manera brillant per Pierfrancesco Favino, Micaela Ramazzotti, Kim Rossi Stuart i Claudio Santamaria. Des de les primeres escenes, en què coneixem els personatges de jovenets, quedem subjugats per la seva personalitat, que no para de créixer en tota la pel·lícula. Els personatges són absolutament humans (s’enamoren, discuteixen, es reconcilien...) i la seva història, que no surt pas de la quotidianitat, és veritablement emotiva. Bona part de la grandesa d’aquesta proposta rau en això, en aconseguir emocionar-nos amb les aventures i desventures de quatre persones normals i corrents. Riurem i plorarem amb ells, celebrarem cada victòria i patirem cada derrota. En definitiva, sentirem les seves emocions a flor de pell com si fossin les nostres.   

Un altre dels punts més destacables del film és la seva estructura. Muccino fa un ús genial de les narracions intercalades, en què el focus narratiu va saltant de personatge en personatge a mesura que avancen els anys. Aquests salts es fan molt naturals perquè, en certs moments, són els mateixos protagonistes qui relaten els fets mirant a càmera. A més de cohesionar la narració, això fa que guanyem encara més confiança amb els protagonistes, ja que en realitat ens estan explicant la seva història mirant-nos als ulls.

Però Nuestros mejores años va molt més enllà de la vida d’aquests amics. Muccino ens parla també de com ha canviat Itàlia entre els anys vuitanta i l’actualitat i reviu així, en certa manera, el to del neorealisme italià (moviment que volia copsar la realitat social de la Itàlia de la postguerra). A més de tractar alguns fets històrics claus per situar el temps de la narració, el director fa un retrat de la vida de diferents classes socials, des dels més rics fins als més pobres, sempre fent servir com a fil conductor les vivències dels quatre protagonistes. Muccino, per exemple, fa contrastar la vida opulenta d’un dels protagonistes amb els seus orígens humils només amb la caracterització de l’espai, que és profundament detallada i exhaustiva. Crec que Muccino aconsegueix plasmar la realitat d’una Itàlia en constant evolució d’una manera fresca, però sense oblidar la important tradició fílmica que té al darrere.  

En conjunt, aquesta pel·lícula és notable en tots els aspectes: fotografia, producció, direcció, muntatge... Però, personalment, crec que si de veritat excel·leix molt per sobre de la mitja, és gràcies a la seva banda sonora. Firmada per Nicola Piovani, la banda sonora, aconsegueix realçar la tendresa del relat i li confereix una ànima molt especial a la pel·lícula.

Nuestros mejores años és senzillament excel·lent i no ho dic només pel seu apartat tècnic, pel seu acurat realisme, pels seus personatges rodons o per la seva fantàstica banda sonora; aquesta proposta és excel·lent perquè ens recorda l’enorme potencial que tenen les pel·lícules per emocionar-nos i  per captivar-nos. Ens recorda el que és sentir la vertadera màgia del cinema. Només per això, puc afirmar que Nuestros mejores años és una de les millors pel·lícules de l’any i sens dubte una de les propostes més encisadores de la temporada, su questo non ci piove!