L’actriu Lua Amat (Barcelona, 2004), qui actua a Esperant Mr. Bojangles al Teatre Poliorama, ens espera fora de la cafeteria. Nosaltres l’esperem a dins, però encara no ens hem vist. Plou. 10 minuts abans de l'hora que havíem quedat, ella ja és a la porta, sota el seu paraigua, a punt d'avisar-nos per telèfon que ha arribat. Ha vist que l'esperem dins del local i ha entrat. Després de demanar cafès, busquem un raconet tranquil, i ens quedem una bona estona xerrant de la vida fins que recordem que hem quedat per fer una entrevista.

Com és la vida d'una actriu de 19 anys? És a dir, no tothom surt a TV3 al migdia cada dia, ni puja a l’escenari amb Sílvia Abril cada nit…
Estic molt agraïda perquè estic en una posició de privilegi màxim. Aquesta professió és duríssima i és molt complicat entrar-hi. Tot i que ara soc dins, demà potser no tinc feina i al final acabo dedicant-me a una altra cosa. La meva vida és una bogeria, no tinc temps de res. Fins ara, el meu horari alguns dies era aixecar-me a les sis del matí, a les set rodar Com si fos ahir, a les nou entrar a classe, i a les set de la tarda estar fent una funció. Ara, com que he deixat la universitat, m'he hagut de fer els meus horaris. De sobte em sento molt més adulta.

Quins canvis has notat des de que treballes d'actriu?
A les meves amigues els fa molta gràcia que em reconeguin pel carrer. També és veritat que, com que vaig començar quan era molt petita, la meva mare sempre m'ha inculcat molt el tema de la humilitat. Em deia: "Hi ha gent que fa manualitats, hi ha gent que fa pintura, hi ha gent que li agrada escriure, tu tens la sort de poder estar fent teatre, però això no et fa ser ni millor ni superior en cap sentit. Simplement, és una cosa que fas que se't dona bé”. Llavors, jo amb les meves amigues no parlo mai de... tot això. Bé, sí que en parlo, però com una cosa anecdòtica, o sigui, no com una cosa especial.

Has notat canvis en el teu entorn des que ets actriu? Pot ser que s'hagi tornat més tòxic o que la gent s'acosti a tu per interès…
No estic tan ben col·locada com per haver sentit això en amistats ni en la vida en general [Riu.] Ho he vist amb altra gent, el tema de tenir un tic blau a l'Instagram de sobte és com, "uau aquesta persona és molt guai". Per sort encara no he arribat a aquest punt.

Quina és la teva producció preferida que hagi sorgit d'una obra literària?
Els Miserables, que és una novel·la de Víctor Hugo i el primer musical que vaig fer. És un musical meravellós. M'agraden tant, tant, tant les cançons de la Éponine, de la Fantine… Sobretot I Dreamed a Dream i On my Own. La noia, pobreta, és una desgraciada màxima. Me les poso a la dutxa, em poso a plorar i les canto.

Si haguessis d'escollir un personatge per interpretar de qualsevol obra de teatre, qui seria?
No sé quin personatge, però sí que et podria dir que em molaria molt fer “un Shakespeare”. Suposo que és una cosa que tothom vol fer alguna vegada a la vida... però m'encantaria fer una tragèdia shakespeariana superxula. Seria un repte, perquè el vers és complicadíssim, però em sembla meravellós.

O sigui, que si no ens fas plorar prou amb Esperant Mr. Bojangles, amb Shakespeare ja ens deixaràs per terra.
Sí, la veritat és que sí. De fet, la meva intenció sempre és fer plorar [Riu.] És broma, és broma... Bé, una mica cert sí que és.

A Esperant Mr. Bojangles interpretes a la filla d'una parella estrafolària i enamorada que crea un món propi per abstraure's de la vida real. Tu t'has sentit mai com ella?
Tothom s'hi ha pogut identificar en algun moment de la vida. De fet, per això l'obra està agradant tant, perquè per molt que sigui un cas portat a l'extrem, neix d'un sentiment molt humà: voler evadir-se i sentir que la vida és dura, crua, avorrida, i monòtona. Des que soc petita he tingut un món interior molt gran i me'n recordo que em quedava embadalida somiant desperta durant de dies, i recordo que preferia mil vegades abans estar pensant en les meves històries i les meves fantasies que estar escoltant a classe.

La filla de la parella arriba a un punt en el qual no pot resistir el joc dels seus pares i s'adona que tot és una mentida. T'has sentit mai d'aquesta manera, despertant d'una realitat?
Quan em van dir que els reis eren els pares i de sobte Nadal mai va ser tan màgic com llavors. Va ser un moment força semblant a la sensació que té la filla. Els meus pares em van dir que els reis sí que van existir, i els pares ara fan aquesta feina per continuar amb la tradició. Però clar, quan m'ho van dir me'n vaig a plorar i a cridar com una desgraciada al lavabo. Que els reis fossin de veritat era la confirmació que tot aquest món que jo m'imaginava podia ser real en algun lloc, i que em diguessin que no eren reals m'ho va trencar tot.

Canviant una mica de tema, creus que a la gent jove li agrada el teatre?
Com amb tot, hi ha gent a qui li agrada i gent a qui no, però sí que és veritat que el teatre en la seva gran majoria està fet per gent adulta, normalment per homes blancs, cis, hetero i apel·len a un públic concret. Està molt bé que es facin obres per a joves, però també és important que es facin des de la joventut, perquè llavors t'adones que realment no és que als joves no els agradi el teatre, sinó que no hi ha obres que els apel·lin directament a ells. 

I com faries que la gent jove s'interessés més pel teatre?
Donaria espais a joves creadors que fan teatre, performance i tota mena de coses. Hi ha molta gent talentosa que no pot accedir a aquests espais. A més a més, encara que ja se'n fan, donaria ajudes perquè la gent pugui anar al teatre, ja que molts joves no es poden permetre anar-hi a causa de la situació de precarietat en la que viuen.

Per exemple, tu vas fer Chinabum Remix, una obra de Las Chatis Montalbán. Vas notar la "influència jove"?
El Chinabum és una obra que era molt, molt xula, perquè la van escriure noies que tenien entre 16 i 19 anys. Està feta per i per a gent jove. A tothom li agradava molt, no només als joves. Me'n recordo de molta gent que em va dir: "A mi no m'agrada el teatre, però vaig venir a veure la vostra obra i em va flipar". S'ha de deixar que la gent jove vagi pujant, perquè si no és un monopoli terrible de gent gran, que també fan molt bé la seva feina, però són molts al món del teatre.

Un home del públic es va desmaiar durant una de les funcions i l'obra es va aturar. Quan estudies teatre et preparen per a aquest tipus de situacions?
No, què va. Al final, l'ofici del teatre s'aprèn fent teatre. Quan no és un home que es desmaia, és un vestuari que de sobte es trenca, és una cosa que et cau, és una llum que surt quan no toca, és una música que no entra, és un blanc. Són situacions que tu com a professional has de saber encarar. Per sort, hi ha tot un equip darrere i entre tots ens ajudem. Així que quan una cosa no funciona, com ara en el cas d'aquest home que es va desmaiar, que, per cert, haig de dir que és el segon home que es desmaia...

Però quant de temps porteu fent l'obra? Dues setmanes, no?
Anem a un home desmaiat per setmana. En aquest cas, sentia que hi havia sorolls, que estava passant alguna cosa, però fins que no m'aturin, he de seguir. I quan em van aturar, es va parar tot tranquil·lament. He de dir que no m'havia passat mai sola a dalt de l'escenari. Tot i això, crec que entre tots ho vam encarar molt bé. Tothom va sortir content, i al final el senyor va sortir amb una cadira de rodes que forma part de l'attrezzo de l'obra.

I què vas pensar en aquell moment?
Quan comença l'obra es crea un espai indestructible. Qualsevol cosa pot parar la funció, però després tornem a ser tu i jo. No es trenca la màgia, però t'adones que realment una obra és un pacte. Els actors fan la funció, i tu mires en silenci. És molt curiós que de sobte, quan es trenca, ho has de tornar a enganxar amb la màxima naturalitat. Els espectadors també van haver de fer després un "clic" per tornar a endinsar-se en l'obra... la màgia del teatre.