La família de la Irene Albreda fa quatre anys que 'estan embarassats' del segon fill. Fa sis anys van adoptar la Sitan a Mali, la seva primera filla i, just quan va començar el confinament van saber que el tan esperat i desitjat fill era en Jeftta, un nen de Costa d’Ivori que ara ja té dos anys. “L’assignació va ser molt diferent de la de la Sitan, vam saber qui era per vídeotrucada”, explica la Irene al Diari de Barcelona. El 13 de març ens van confinar i a ells els van trucar el 25. “Ens vam quedar molt sobtats, ens van dir que es deia Jeftta, que tenia 20 mesos, vam veure per primer cop la seva foto sense poder tocar-la.”. Era com la primera ecografia. Ja tenien el fill, gairebé. 

L’adopció internacional és una eterna carrera d’obstacles i ara la seva complicació innata s’ha vist intensificada per la Covid-19. Santi Llensa, director de l’ECAI Iniciativa Pro Infància (IPI), una entitat de protecció de la infància i mediació en l’adopció internacional, en unes declaracions al Ddb informa que actualment tenen sis famílies que volen adoptar a Vietnam, dues a Colòmbia i tres més a Costa d’Ivori “a les que se’ls hi està endarrerint el procés a causa de la pandèmia”. Amb la declaració de l’estat d’alarma es van suspendre les sessions de formació i valoració de les persones adoptants, la declaració de la idoneïtat i les transicions de convivència. En molts països com Vietnam els expedients i les assignacions de nens per famílies espanyoles seguien en curs, el problema era que els espanyols no hi podien viatjar.

IPI és una entitat sense ànim de lucre fundada l'any 2000 a Barcelona i acreditada a 9 països de 4 continents. Foto: IPI-ECAI

Paula Lloret, psicòloga clínica de la mateixa ECAI, gestiona els expedients de les famílies que volen adoptar a Costa d’Ivori, entre elles la de l'Irene. “De les tres famílies a una d’elles li van fer l’assignació a l’octubre i teòricament havien d’anar a buscar-la al maig, a més a més, la nena adoptada tenia un problema a la mà”, explica Lloret al DdB. “Per aquesta família la pitjor angoixa que els va provocar la pandèmia va ser l’estat de salut de la seva nena, no sabien com estava allà, no és una nena 100% sana, tenien tan sols la seva fotografia”.

La psicòloga assegura que en casos com el d’aquesta família “el patiment ha estat més per la salut dels nens que per no poder viatjar”, el problema més gran de treballar amb països africans és “la manca d’informació” i el sofriment també “varia si és el primer fill o no”. Aquesta és una de les 17 famílies de Catalunya que havien d’anar a buscar els seus fills als respectius països d’origen abans de l’arribada de la Covid-19. Un altre entrebanc en aquesta llarga carrera que els ha allargat, encara més, l’arribada a la meta. 

El procés d’adopció 

Cada persona que vol adoptar, primer, ha de passar per una valoració psicològica per aconseguir la idoneïtat. Un procés que tampoc és fàcil, els germans de l’Abiyu Grau, un nen d’Etiòpia que va arribar a Catalunya fa 12 anys, encara recorden les entrevistes que els hi feien: “Ens entrevistaven sols, ens preguntaven coses sobre els pares, ens feien dibuixar, ensenyar-los-hi la futura habitació del germà que estava venint...”, explica el seu germà gran, el Pol Grau, al Diari de Barcelona. Va ser un procés molt lent, “cada mes els professors de l’escola em preguntaven quan arribaria, i mai arribava, al final van ser tres anys”, recorda. Un procés lent però força segur, segons l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció és donen un 97,9% de les idoneïtats. 

El Taller d'Acompanyament Post-Adoptiu d'IPI-ECAI s'adreça a pares i mares que vulguin compartir dubtes, moments difícils o experiències. Foto: IPI-ECAI

Una vegada s’ha donat la idoneïtat, l’espera és pels tràmits i pels països en qüestió. Aquí és on entren en joc els factors externs a la família, com la inestabilitat del país, una possible guerra, o una pandèmia. Quan la Irene i el seu marit van començar els tràmits per adoptar el segon fill, en Jeftta, tots els països d’Àfrica estaven tancats i no es van activar fins al 2018, fet que va comportar que haguessin de renovar els papers de la idoneïtat perquè se’ls havia caducat. En l’adopció de la Sitan, la seva primera filla, també van tenir molts problemes i es va allargar fins a quatre anys: “Va haver-hi un cop d’estat a Mali, lo de l’estat islàmic i la malaltia de l’Ebola; ara anirem a buscar l’altre germà amb el coronavirus”. Dos embarassos complicats.  

Un mercat a Costa d'Ivori. Foto: IPI-ECAI

IPI va ser la primera ECAI de l’Estat espanyol acreditada a Mali. Foto: IPI-ECAI

L’adopció Internacional a Catalunya

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any que més sol·licituds d’adopció hi ha hagut des del 2015 va ser l’any passat, el 2019, amb 372, i es van adoptar 63 nens. L’edat amb més adopcions sempre és entre els 12 mesos i els tres anys, i la que menys quan tenen més de 9 anys. La majoria d’adopcions són a Àsia, el 2018 n’hi va haver 115, seguida d’Amèrica, Europa i finalment Àfrica, que només n’hi va haver dos.   

No és il·lògic que les sol·licituds d’adopció internacional a Catalunya han baixat el 2020 en comparació el 2019. Tot i això, segons Llensa l’ECAI no ha “detectat un descens de les sol·licituds durant la pandèmia”. Fins i tot, afirma que han “tingut més demanda d’informació que en altres èpoques”, el que ha passat és que l’administració, especialment els mesos de març, abril i maig, ha tramitat menys expedients. 

Per a Paula Lloret, un altre problema afegit d’ara és la centralització de Madrid: “Moltes coses dependran que Madrid ens doni el vist-i-plau, abans negociaves tu amb el país d’origen” perquè era una competència que tenia la Generalitat. Això també alenteix més els processos. “De fet l’adopció internacional ha anat molt a la baixa, però no perquè no hi hagi pares o no hi hagi nens, sinó per totes les burocràcies i tancaments de països”. 

“L’espera es fa molt desesperant”, coincideixen la família de l’Abiyu i la de la Sitan i en Jeftta que asseguren que “no tothom està preparat per fer-ho”. És un procés molt llarg, molt dur i incert, en el qual “pots fer molt poques coses perquè vagi bé, només ets un espectador”, reafirma el Ricard, pare de l’Abiyu. 

Teòricament la Sitan ja tindrà el seu germanet cap a finals d’any. Des de l’assignació hauran passat 10 mesos, sense el coronavirus haurien estat uns 5. Pateixen perquè a l’octubre allà hi haurà eleccions i això també pot ser un punt que ho pugui endarrerir. “Som optimistes, estem segurs que anirà bé. La nostra màxima preocupació, ara que ja li posem cara, és que es fiqui malalt allà, però esperem que el 2020, tot i que ha estat un any horrible per tothom, ens porti una cosa bona: en Jeftta”. 

Mali és un país del tercer món, amb una renda per càpita de 250 euros anuals. Foto: IPI-ECAI