El reggaeton com a símptoma social és una malaltia que ja assumim com a normativa i irremeiable. A un context on els poders fàctics, els col·lectius feministes o les diverses tradicions de pensament s’enfronten jurídicament i ètica al dilema del masclisme, tan intricat per erradicar com complex de condemnar, els missatges del reggaeton governen poderosament l’oci nocturn de Barcelona.

Esmentava Mark Fisher que l’ànim digitalment millorat que transmeten productors musicals com Pitbull o Flo Rida encobreixen una gran depressió, i els seus ritmes esdevenen drogues que hem consumit tant que ja ens hem tornat immunes als seus efectes. Naveguem per una era on la imatge instantània, el consumisme exacerbat i la cultura del cos són els fonaments essencials del marc cultural hegemònic a Occident, tot suportat per una noció d’individualisme i egocentrisme difícilment mitigable.

El reggaeton potencia això darrer i redueix els seus discursos a un predomini pervers de l’heterosexualitat, segons la qual les dones són objectes que exhibeixen cossos perfectes i els homes són persones adinerades i narcisistes que les exposen com a trofeus. El reggaeton segueix fermament l’estela de la mercantilització de les imatges i la vulgarització de la paraula típica de la contemporaneïtat.

Cadascuna de les cançons que el greixen estan travessades per la necessitat del mascle de tenir una vida sexual completa i de fer créixer cada dia el seu capital econòmic. I si és per vies delictives, més atenció assolirà i més dones tindrà al seu voltant per satisfer els seus desitjos. En aquest sentit, la forta presència d’aquesta corrent i els seus contagis cap a altres àrees de la música palesen que l’home blanc heterosexual continua essent el centre neuràlgic al voltant del qual es mouen persones d’altres condicions, infrarepresentades i oprimides.

L’oci nocturn respon cada vegada menys a una posada en comú pels ciutadans que anhelen gaudir tots plegats, quelcom que s’ha traslladat a l’empresa dels concerts i els festivals. Cada cop les discoteques, també incentivades per la pujada de preus, privatitzen més els seus accessos, fins al punt que en moltes ocasions l’accés només és possible amb reserva, entrada anticipada o per contactes.

És molt inusual entrar a una sala i no xocar amb el “perreo”, una tipologia de ball que comprèn una emulació de l’acte sexual a través de moviments repetitius, incentivats per les bases sorolloses del reggaeton i les seves variants, com el “dembow” o el “malianteo”. El reggaeton com a gènere musical enforteix el desig del frec tant com el house es construeix a partir de la idea sexual libidinal que s’encamina cap a un clímax. 

La societat per la qual ens belluguem, plena a vessar de mancances afectives, inseguretats, educada en l'abundància i l'excés i sacsejada per la urgència d’adquirir els darrers productes del mercat, no pot fer altra cosa que mirar-se al melic i aparentar la seva felicitat. Gilles Lipovetsky escriu que la societat postmoderna no és un més enllà del consum, sinó la seva apoteosi, la seva extensió fins l’àmbit privat, la imatge i l’esdevenir de l’ego.  

Parlem d’un temps de falta de guia i d’educació, de crisi del pensament i també d’incapacitat de gestió dels sentiments. Cada nota de reggaeton és una perllongació més de la nostra impossibilitat d’obtenir un gaudi que s’allunyi de fins materials i físics. De nosaltres depèn exercir o no una resistència i entregar-nos inconscientment a aquest paradigma de buidor, ignorància i aflicció.