“Okupas atemorizan a vecinos del centro de Barcelona”, “El movimiento okupa toma BCN ante la pasividad de Colau” o “Una joven encuentra en su casa a una familia okupa tras sus vacaciones”. Tots tres són exemples de titulars publicats a diversos mitjans de comunicació. Durant els darrers mesos no hem parat de veure notícies sobre les ocupacions d’habitatges. De forma més o menys conscient s’ha reactivat el debat sobre aquest tema tan habitual. S’ha de protegir els propietaris? S’ha de garantir el dret a l’habitatge dels ocupants? És realment l’ocupació un problema tan alarmant?

Sens dubte, si parlem d’una problemàtica social, econòmica i política, els mites i els perjudicis només fan que augmentar. L’informe creat per Obra Social Bcn, “La vivienda para quien la habita”, desmenteix amb dades moltes de les declaracions alarmistes que apareixen en l’agenda mediàtica. Es tracta de l’estudi sobre l’ocupació més ampli realitzat a Catalunya, amb més de 600 enquestes i 39 entrevistes i que revela dades tan rellevants com que la gran majoria de pisos ocupats pertanyen a bancs i que la majoria d’ocupes són persones sense recursos.

De què tenim por?

La inseguretat i la por de la gent va en alça, tot i que les dades demostren que la gran majoria de les ocupacions es fan a grans propietaris. La pregunta és, per què? Una resposta fàci el seria assenyalar la manera que tenen els mitjans de transmetre el problema. La paraula okupa ha arrasat les televisions, i ha arrossegat irremeiablement un gran negoci d’instal·lacions d’alarmes de seguretat, amb la seva pertinent falca publicitària. Tots n’hem vist exemples a Antena 3 o Telecinco.

També és cert que s’ha produït un increment significatiu del nombre d’ocupacions. Segons el Consell General del Poder Judicial, les ocupacions han augmentat un 131% entre 2018 i 2019. A més, Catalunya és on més denuncies d’ocupació es registren. Durant la primera meitat del 2020, ha concentrat un 48% de les denúncies totals d’ocupació a Espanya. 

Les dades demostren que les pors no són del tot infundades. Hi ha casos de propietaris privats que han tingut grans dificultats per desocupar el seu pis. Segons l’informe d’Obra Social Bcn, el 82% dels pisos que hi ha ocupats a Catalunya són propietat de grans tenidors (empreses, entitats financeres, fons d’inversió, etc.). En concret, el 70% pertanyen a bancs. Però, què passa amb els habitatges ocupats que pertanyen a propietaris privats?

Hem parlat amb dos propietaris als quals els van ocupar el seu pis, Oriol Coderch i Xavi Vall-llosera. Expliquen com, en els seus casos, la justícia no va ser prou efectiva, a ulls seus. En termes d’ocupació, una denúncia no és suficient per expulsar l’ocupant. Cal, a més, que aquest no pugui justificar la seva entrada a l’habitatge. És a dir, si la persona que ha ocupat l’immoble pot explicar que l’està ocupant de forma legítima, les Forces de Seguretat de l’Estat no tenen res a fer, més que delegar el cas al jutjat, on els processos solen ser lents i, evidentment, cars.

(És recomanable activar els subtítols per entendre millor el testimoni d’en Xavi Vall-llosera.)

Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris de pisos ocupats han decidit recórrer a una opció que cada cop està més en auge: les empreses de desocupació. Desokupa, Fuera Okupas o Exit Okupas són només alguns dels negocis basats en desocupar propietats mitjançant “intermediació i negociació”, segons asseguren les webs d’aquestes companyies. Tot i això, la realitat d’aquests negocis sembla ser ben diferent. Sense anar més lluny, la barcelonina Desokupa ha fet front a diverses denúncies i investigacions per amenaces i extorsió durant l’execució els seus desallotjaments.

Màfia o pobresa?

A l’altra cara de la moneda ens trobem el perfil de les persones que ocupen. Hem parlat amb la Cristina, una mare que es va quedar sense feina i no va tenir més remei que ocupar un habitatge. El seu cas exemplifica un dels perfils més comuns entre els ocupants: persones amb menors d’edat a càrrec que abans d’ocupar van buscar una altra opció habitacional. La Cristina explica com va arribar a ocupar un pis a Barcelona.

(És aconsellable utilitzar subtítols per visionar el testimoni.)

La Cristina sosté que, abans d’ocupar, va demanar repetidament ajuda als Serveis Socials, que no li van oferir cap mena d’alternativa. Això també concorda amb les dades publicades per diversos informes. Segons l’Obra Social de Barcelona, un 75% de les ocupacions es realitzen per falta de recursos. A més, la entitat indica que prop del 80% d’ocupes va buscar alternatives sense èxit. Per tant, tot i que existeixen màfies que ocupen pisos, com va comprovar l’Oriol Coderch, no són el gran problema de l’ocupació, ni de bon tros.

El problema de l’habitatge, irremeiablement, transcendeix al problema de l’ocupació. Segons l’informe “El Hogar es la clave”, elaborat per Càritas Barcelona, el 36,3% de la població de Barcelona viu afectada per l’exclusió habitacional. I com indica el Consell General del Poder Judicial (CGJP), més de 130.000 famílies van quedar-se al carrer a Catalunya el 2017. La gran majoria perquè no podien pagar el lloguer o la hipoteca. Cada dia una trentena de famílies són desnonades tan sols al territori català.

Pisos de bancs: carn d’ocupació

Les estadístiques desmenteixen el perill d’ocupació a les segones residències, o quan marxes de vacances. Les ocupacions majoritàriament tenen lloc en immobles abandonats que són propietat de bancs, fons d’inversió i societats immobiliàries. Segons l’informe D’obra Social Bcn, el 70% de les enquestades que estan ocupant ho fan en habitatges de la banca, el 10% de grans propietaris, el 6% de l’administració pública i el 2% d’immobiliàries o fons d’inversió.

Com indiquen totes les dades, els bancs són els principals afectats per les ocupacions i, de fet, se senten desprotegits. Per aquest motiu, l'Asociació Espanyola de Banca ha demanat poder fer fora els ocupes en menys de dues setmanes. Aquesta possibilitat es contempla dins el Codi Civil per a propietaris privats, però exclou els bancs i les entitats financeres. Tindrà això conseqüències?

Els matisos del problema

La visió general que es té de l’ocupació sol ser simplista i els mitjans generalment eludeixen matisos que clarifiquen el problema. Com hem vist, la gran majoria d’ocupes són persones sense recursos i que no tenen altra alternativa. Alhora, el nombre de pisos buits és alarmant. Tot i així, el problema de l’ocupació segueix esquitxant petits propietaris, i centenars de veus s’han queixat contra la lentitud del sistema policial i judicial. El debat, d’aquesta manera, segueix sobre la taula ben candent.