Només té 15 anys i ja en porta 3 com a activista climàtica i pels drets dels animals. Olivia Mandle va començar amb 12 anys la seva defensa dels dofins i altres cetacis i lluita per "un mediterrani lliure de plàstics". Actualment acumula quasi 140.000 firmes en la seva campanya #noesPaísparaDelfines a change.org en la qual demana al govern espanyol el tancament escalonat de delfinaris. Actualment, Espanya es la major presó de dofins d'Europa i la sisena a nivell mundial, denuncia l'activista al Diari de Barcelona.

Va créixer veient documentals i llegint llibres sobre Jane Goodall i David Attenborough, personalitats que ja estaven intentant canviar el món: "Vaig decidir que volia formar part d'aquelles persones que lluiten per la vida dels animals". La Greta Thunberg catalana és una dels més de 130 ambaixadors del Pacte Europeu pel Clima de la Comissió Europea, i ha estat reconeguda com a “jove inspiradora” per l'Institut Jane Goodall. 

Com va començar tot?
El 2019 vaig anar a visitar els meus avis a Nova York i em van portar a veure una exposició sobre l'impacte del canvi climàtic. Aquesta exposició em va remoure molt, em va deixar molt impactada, però em va fer reflexionar sobre el gran problema que hi havia. Quan vaig tornar a Barcelona em vaig tancar bastant en mi mateixa i vaig tenir un procés personal de conscienciació. Vaig estar buscant informació sobre els plàstics i vaig veure que hi havia un problema major: els microplàstics. Vaig voler fer alguna cosa i vaig crear la Jelly Cleaner.

Per què aquest nom?
Quan la utilitzo, l'aigua entra per les mitges i s'inflen una mica, i recorda bastant una medusa. Medusa en anglès és jellyfish, i vaig pensar: “Una medusa que neteja”. Per això Jelly Cleaner. I neteja, però no és una obra d'enginyeria tampoc. Al final la funció més important és la de conscienciar, perquè quan em veuen amb aquest utensili pel carrer, la gent m'atura i em pregunta. Jo aquí ja els estic conscienciant, explicant la seva funció, però també l'estat dels nostres mars, la porqueria que ja està en la cadena alimentària... És un utensili activista i vaig creant aquesta cadena de conscienciació.

Per tant, és més important conscienciar que una obra d'enginyeria?
Conscienciar i educar a la societat és important, que coneguin la realitat. Perquè així canviïn els seus hàbits, els seus pensaments, les seves accions, el seu consum… La nostra manera de fer, perquè la forma actual no funciona. Ja veiem com està el planeta avui dia i és molt necessari continuar conscienciant i anar posant els nostres granets de sorra.

Actualment treballes per la campanya #noesPaísparaDelfines per a exigir el tancament escalonat dels delfinaris. Com neix la teva lluita pels dofins? Quan tenia uns 4 anys més o menys el col·legi em va portar a un espectacle de dofins al zoo de Barcelona. Òbviament per a una nena petitona, veure el seu animal favorit, el dofí en persona saltant, fent totes aquestes acrobàcies, és impactant. Però alhora tenia un sentiment contradictori, no? Perquè jo sempre els havia vist en documentals, però al mar, en llibertat. I quan vaig arribar a casa, els vaig preguntar als meus pares si els dofins també se n'anaven a casa després de l'espectacle com jo. Aquí em van explicar la realitat darrere de la captivitat.

I amb 12 anys vas llançar la teva primera campanya.
El 2018 em vaig adonar que aquests dofins seguien al zoo i vaig llançar una campanya demanant al zoo de Barcelona i a l'Ajuntament que traslladessin els tres dofins a un santuari marí. Després d'uns mesos, amb més de 56.000 signatures, van traslladar els dofins. Però no a un santuari, sinó a un altre zoo a Atenes, Grècia. Estava súper decebuda, frustrada. Tot això, però, ho vaig convertir en força per llançar la meva actual campanya, que és més ambiciosa però alhora més necessària.

Quin és l’objectiu de la teva campanya actual?
No deixaré de lluitar fins a aconseguir que es tanquin els delfinaris a Espanya. Actualment tinc més de 137 mil signatures i fa un any o dos vaig ser un parell de vegades al Senat per parlar de #noesPaísparaDelfines. Continuo parlant amb polítics que em donen suport i crec que aquesta llei continuarà avançant, encara que les coses al govern espanyol són bastant lentes. Però desitjo lluitar aquí i desitjo lluitar fora perquè tinguin aquesta llei. Espanya és la major presó de dofins en tota Europa i el sisè país a tot el món. Amb això podríem establir un precedent legal per a la resta d'animals en captivitat tant aquí com a altres països. 

Has entrat de ple, sent una nena, en un món d’adults. Com ho portes, has trobat moltes barreres?
En general ho porto tot amb molta tranquil·litat. I al final tinc 15 anys, és com ho de fer. Simplement utilitzo el meu sentit comú amb els polítics i intento fer-los arribar aquesta necessitat de tancar els dofinaris. Si Espanya vol liderar en matèria de transició ecològica, no pot continuar sent la major presó de dofins de tota Europa. D'altra banda, també tinc un manifest on demano a científics vinculats al medi marí i als cetacis que el signin per a donar-me suport científic i ahí en tinc un munt d'informes científics que avalen la necessitat d'acabar amb la captivitat.

En una entrevista vas dir que lobbies del món dels delfinaris havien parlat de la teva lluita com un ‘capritx de nena’. Com portes que no se’t validi per tenir 15 anys?
Això a mi m'entra per una oïda i em surt per l'altra. Continuo lluitant perquè el que demano és de sentit comú: estem en el segle XXI, no té sentit continuar explotant a aquests animals només per a l'oci i negoci humà. No em prenc malament les crítiques, simplement continuo. Sé que aquesta és la meva missió de vida: ajudar a aquests animals i conscienciar a les persones. I a més gaudeixo aprenent i coneixent un munt de persones increïbles i meravelloses, que m'han ajudat i que sí que m'escolten, al marge de la meva edat.

Com gestiones emocionalment tot aquest activisme? Has sentit alguna vegada 'ecoansietat'?
Ara mateix, la campanya m'ocupa com un 70% del meu temps i em sento bé així. Òbviament vaig de bòlit, però sento que aquesta és la meva missió de vida i això és el que m'omple. No podria pensar a fer les coses d'una altra manera o simplement estudiar. Però mai he sentit ecoansietat. Sempre dic que la meva generació té la necessitat de fer un canvi i potser som l'última amb la possibilitat de fer-ho. Però això no em porta a la negativitat, em porta a continuar conscienciant les persones. La veritat és que la frase impacta molt, però crec que fa que les persones reflexionin, que vulguin canviar les coses. Tots podem ser activistes i aportar el nostre granet de sorra en petites activitats.

Què diries a les persones que pensen que com els dofins i els cetacis han perdut els instints, té sentit mantenir els delfinaris?
Òbviament perden els instints, perquè els tenim tota la vida empresonats, donant voltes en un parc de ciment. Per començar, no els hauríem d'haver agafat mai, però ara podem rescatar-los i portar-los a un santuari marí. Que tinguin la llibertat el més a prop possible, que recuperin els seus instints. La llei que jo demano treballa per acabar amb el que anomeno "el triangle terrorífic": captura, comerç i espectacles. Si no hi ha demanda no hi haurà espectacles i si no hi ha espectacles el comerç d'aquests animals, acabarà. Per a això, però, cal acceptar que les excuses no són vàlides.

Quines excuses?
Els delfinaris sempre posen tres excuses: l'educació, la conservació i la ciència. No hi ha res d'educatiu en veure un dofí estressat, deprimit i que arriba al punt de suïcidar-se. En quant a la conservació, aquests animals no estan en perill d'extinció però si continuem capturant-los, algun dia sí que s'extingiran... Al final tot són excuses per mantenir un negoci que és milionari a Espanya i bilionari a nivell mundial. 

Llavors els santuaris són la solució.
Hi ha molt pocs santuaris avui dia, però ara mateix amb la situació que tenim són molt necessaris. Espero que algun dia ja no els necessitem perquè ja no hi hagi dofins en captivitat. I per a això lluita la meva campanya, també per a futures generacions, perquè aquests animals neixin, creixin, visquin i morin en llibertat. Mentrestant, necessitem santuaris. El meu somni des de petita és crear el primer santuari a la Costa Brava. I ja tinc nom: SUA (Save Us All). 

Com serà SUA?
És un somni on tenen cabuda tots els animals marins i no marins. On els intentarem donar una millor vida, una vida digna en un lloc on puguin estar a prop de la llibertat. Òbviament, un animal que ha estat tota la seva vida en captivitat no pot tornar a la llibertat, però se'ls pot rehabilitar. I al final, el nom ve que si els salvem a ells, ens salvem a nosaltres. Sense animals, sense ecosistemes saludables, no podrem existir. 

I ara que, quin és el futur?
El futur és continuar lluitant. Els cetacis i també la resta d'animals es mereixen tenir una vida digna, i acabar-la en un lloc millor, lliure. Penso continuar lluitant pels oceans mentre estudio. De gran vull ser biòloga marina i estudiar els animals, els dofins i els cetacis en llibertat, perquè són animals fascinants que ens poden ensenyar un munt de coses. I crec que encara queda molt per fer, tant pels animals com pel nostre planeta. És necessari revertir la situació terrible en la qual ens trobem. És un planeta preciós, és la nostra casa i, al final, no hi ha planeta B.