Dimarts 13 de juliol de 2021. Han passat exactament onze anys d'ençà que la Maria Petit va patir un accident de moto que la va deixar sense vista ni olfacte -tot i que segueix sentint l'olor del cafè, de la ceba o de les patates de bossa; també la pudor del tabac, de les escombraries o de la merda-. Ens trobem amb ella i amb la Maria Xinxó per parlar sobre el llibre que han escrit a quatre mans, Marieta de l'ull viu, sobre com pesa la vida i com de lleugera la fan els amics i l'humor. 

Per tant, vermut amb les dues Maries (quan estan juntes les interpel·len com a Petit i Xinxó) canviant la terrassa per un parc infantil prop de la parada de Sant Antoni.

Després de patir l'accident et vas dedicar a traficar amb Danup's i formatge de cabra per les plantes de l'hospital. Onze anys més tard, continues tenint una relació intensa amb aquests dos aliments?
Haig de confessar que no he tornat a menjar Danup's, però segueixo essent fidel al formatge de cabra.

En una entrevista amb l'Albert Om a Islàndia deies que aixecar-te amb música era com un ritual per a tu. Amb quina cançó t'has llevat avui?
Avui no m'he aixecat amb cap cançó, m'he aixecat tard, però quan m'estava dutxant he escoltat Bruce Springstreen. Necessitava una dosi d'energia i m'he posat Land of Hope and Dreams. No falla.

Recordes la primera vegada que vas ser conscient que t'havies quedat cega?
Em va costar molt. Jo i el meu entorn dèiem 'la Maria no hi veu'. Mai ningú deia que era cega. Era la frase tabú. Com la por de dir en veu alta 'tinc càncer'. Prendre consciència, mai l'acabaré de prendre. Quan hi ha un trauma d'aquesta magnitud no l'acabes de digerir. És un xoc tan gran que vaig vivint i vaig fent. El que sí que faig és ser conscient del meu dia a dia i prendre moltes mesures al respecte, bàsicament perquè ja no seria aquí, hauria tingut molts accidents i m'haguessin atropellat diverses vegades.

Fa justament un any coronaves el cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats, per commemorar el desè aniversari de l'accident. Algun repte aquest any?
Ara estic intentant descansar després de les presentacions del llibre. La muntanya arribarà. No serà al juliol, potser serà al setembre o a l'octubre. Just avui parlava amb en Teti, el meu millor amic que em va acompanyar a pujar el cim, i em deia que havíem de preparar alguna cosa. Aquest any no és tan representatiu, el desè aniversari per a mi era molt important i ara potser m'espero al quinzè.

La Maria Petit al cim de la Pica d'Estats, just fa un any.

Tenim tendència a celebrar de cinc en cinc...
Avui m'he inventat l'eslògan d'aquest aniversari 'Once años de la ONCE', que també queda molt bé.

Com va sorgir la idea d'escriure un llibre deu anys més tard i per què amb la Xinxó?
És una cosa que sempre m'havien comentat, però arran del confinament i de molts pensaments i ganes de culminar aquests deu anys vaig decidir que volia escriure un llibre. Quan vaig començar a escriure pel meu compte vaig veure que no tenia fusta d'escriptora, i vaig pensar amb la Xinxó. Va tardar pocs segons a dir que sí.

Com us vau conèixer amb la Xinxó?
A partir de RAC1. Crec que era la primera entrevista d'Islàndia i la Maria em va contactar per Instagram. Jo recordo que estava treballant a Hallotex, i vaig sortir a fora a parlar per telèfon amb ella, i vaig tornar tota emocionada a la taula dient 'm'han trucat de RAC1...'. I la Marta, la meva superior, em va deixar anar 'ja t'ho dèiem que algun dia volaries molt lluny'. No sé si vaig volar molt lluny, però de l'experiència m'emporto un regal, ella.

La Maria Petit i la Xinxó a la presentació del llibre Marieta de l'ull viu | Foto: Pau Venteo

I Xinxó, per què la Maria Petit com a primera entrevistada de l'Islàndia?
Va ser una de les primeres entrevistes que l'Albert Om va fer a domicili. A l'Albert li havien parlat sobre una noia que s'havia quedat cega a causa d'un accident de trànsit, i que era molt activa a Instagram. Amb aquestes dues directrius, de seguida em va delegar la funció d'investigar-la a veure que tal, bàsicament perquè jo sóc miss Instagramer allà a la redacció. Amb el contingut que penjava, i després de la primera trucada, tenia claríssim que l'havíem d'entrevistar. No només per la història, sinó per com comunica. I aquí ja ens vam caure bé. No érem amigues, ens hem fet amigues escrivint el llibre, però ja hi havia un bon feeling des del minut u.

Com va ser el procés creatiu?
Vam començar que estàvem en ple confinament i, per tant, no hi havia possibilitat de trobar-nos. Tot era via trucades i notes de veu quilomètriques. Després quan ens vam poder veure aprofitàvem i fèiem entrevistes més llargues, sempre, a poder ser, acompanyades d'un bon plat i un bon vinet. I a vegades a la platja. Llavors tot el que feia era transcriure-ho per amarar-me de les expressions de la Petit per després escriure. El llibre està escrit en primera persona i volia que fos ella, no fos jo, ella qui ho expliqués.

Repetiries l'experiència d'un llibre a quatre mans?
Xinxó: No amb tothom. Amb ella vaig tenir molt clar que havia de ser un sí. Primer pel que li ha passat i com ho ha portat, val la pena saber-ho. Jo he après moltíssimes coses escrivint el llibre i vaig pensar que valdria la pena que els lectors també ho sabessin. Requereix molta feina i molta dedicació i la clau és trobar algú amb qui tens bona sintonia. També s'ha de dir que la Petit i jo tenim una manera de parlar i d'expressar-nos que trobo que s'assembla bastant, i clar, si ara de cop i volta la Petit fos una persona molt culta, poètica i amb expressions super refinades, potser m'hauria costat una mica més això de posar-me a escriure.

Maria Petit: És curiós perquè l'altre dia estava parlant amb les meves amigues i no és el primer cop que em diuen que volen conèixer la Xinxó. Entre conyes sempre deixen anar un "si està aquí a la taula amb nosaltres i comença a escoltar les nostres històries, ens voldrà fer un llibre?". Més enllà d'això, estic molt orgullosa d'haver tingut aquesta màgica intuïció perquè no podria haver anat millor, la veritat.

X: Treball en equip. És la Maria. És l'essència Petit i això es nota en el llibre. Era la idea. Passes d'una putada, perquè no podem oblidar-nos que l'accident que va tenir és la putada més grossa que podia passar, i ho transformes en humor, en riures. I és bonic poder-ho fer.

La clau de l'humor...
X: Sense això no pots sobreviure. I per sort la Maria ho té. Jo dic que a ella l'han salvada l'humor, la família i el suport que ha tingut. Perquè sola no ho hagués pogut fer i sense el seu humor negre, tampoc. Això és clau en el seu caràcter.

Abans de patir l'accident ja tenies aquest humor negre?
P: Sí. L'única diferència és que ara la gent me'l tolera més. Sempre he tingut un sentit de l'humor molt divertit. Això diuen els altres, eh, jo no em tiro floretes.

Una anècdota que exemplifica molt bé aquest humor negre que farceix el llibre és quan expliques els regals 'premonitoris' que et va fer el teu primer xicot quan ho vau deixar.
Em va regalar els seus dos llibres i les seves dues cançons preferides gravades en un CD. Un dels llibres era Los girasoles ciegos d'Alberto Méndez, i l'altre, Los ojos del dragón d'Stephen King. Amb el títol ja ho diu tot. Però les cançons estan a un altre nivell. My girlfriend's dead, de The Vandals, que bàsicament explica com a la noia l'atropella un camió i mort, i Let me down de No Use For A Name, on s'explica que la protagonista està escrivint dins del seu cap un llibre que ningú mai no llegirà.

X: My girlfirend's dead és mentida perquè estàs viva. Això del camió sí (i per sort no especifica si era de farina), però estàs viva.

La Maria amb en Tavish, el seu gos pigall

Creus que tot està escrit?
Al final hi ha coses que depèn com t'hi vulguis aferrar, a elles, te les pots creure o no. Al principi, cada dia 13 se'm trencava el mòbil o l'ordinador, o altres coses, a partir de l'accident. Vaig començar a pensar que els dies 13 eren el pitjor. Ara ni ho recordo. Sí que és cert que hi ha coses que m'han passat que són molta casualitat, però suposo que si pensem una mica amb què ens passa trobem moltes coincidències.

Avui quins plans tens?
Descansar.

No aneu a fer un vermut amb la Xinxó?
No pot, ella. I mira que ens encanten els vermuts literaris que acaben a les deu de la nit. Però avui a descansar, i si puc, a prendre una mica el sol.

X: La Petit i el sol tenen una relació molt especial.

P: Sí. La gent em pregunta si el noto. Clar, de moment tinc pell, llavors el noto. I notar el sol emocionalment m'afecta d'una manera molt positiva. Segurament per això estic tan morena, sempre estic perseguint el sol perquè em dona molta pau.