Un vell amic i conegut del barri, amb qui sempre intercanviàvem càlides converses a les cafeteries barcelonines, em va relatar una anècdota que condensa en si mateixa la mentalitat de la nostra època, víctima i residu dels excessos desmesurats de les darreres centúries.

Aquest noi va treballar a hosteleria, amb un contracte temporal, exercint de cambrer a la considerada com a millor pastisseria del barri, un local especialitzat en reposteria casolana. No obstant això, després de dos mesos, el meu amic em va assegurar de no sentir-se amb ànim de repetir mai més l’experiència, encara que hagués de triar uns altres estudis més accessibles per a ell a nivell econòmic. Més enllà dels constants maltractaments que va patir (es va veure forçat a anar sortint repetidament a treure l’aigua de les taules de la terrassa un dia de pluja intensa), en una ocasió va deixar la porta de la nevera oberta durant uns pocs segons, mentres sol·lucionava una altra cosa. El seu cap, un home escarransit, malparlat i malintencionat, li escridassà: “M’estàs fent perdre diners”.    

Considerem per uns minuts tot el vici inherent a aquesta afirmació cruenta. D’una banda, despunta el factor purament monetari, motivat per una relació jeràrquica de poder i per la incapacitat del cap no només de rebaixar-se a la categoria de peó, sinó de sentir una empatia mínima per una persona a la qual li manquen mans per desenvolupar tantes tasques alhora. Per altra banda, està latent la cosificació de l’individu, convertit en màquina al servei d’un patró indigne exclusivament preocupat pel seu nivell d’ingressos.

És comprensible la inquietud d’un líder empresarial o del propietari d’un establiment a l’hora d’incentivar la competència i garantir la qualitat dels seus productes, però quan algú sacrifica la seva humanitat i renuncia al respecte amb els seus associats, desmereix totalment qualsevol èxit laboral i sentiment afectiu. El que demostra l’home amb aquesta sentència és una pèrdua absoluta de la sensibilitat i la pau interior. Aquesta mancança origina que qualsevol altre que se li apropi ja sigui automàticament percebut com un obstacle per la realització de la seva fi. 

Segons la concepció capitalista, el temps no és res més que diners. Segons aquesta lògica, el dret a la pausa, que al meu amic li era privat, oscil·la en contra de la cadena de producció. Situació, doncs, que estimula la part quantitativa i frívola del consum. 

No es tracta doncs de criticar el sistema, sinó posar en entredit l’esperit humà que es deixa contagiar per aquesta idea abstracta de sistema. La cobdícia és una condició de difícil remei, sobreposada a l’egolatria. Vicis que, com deia Camilo José Cela, no ens abandonen amb l’edat, sinó que creixen amb ella. El capitalisme és un modus vivendi que converteix la idea de progrés en un frau, que s’assegura que tot canviï perquè res canviï i que trasllada l’avarícia de cada persona particular a un organisme imparable i reificant.