A propòsit dels migrants d'Arguineguín - Diari de Barcelona
“A la mar fui por naranjas
cosa que la mar no tiene.
Metí la mano en el agua:
la esperanza me mantiene.”
La esperanza me mantiene, Pedro García Cabrera (1959)
Arguineguín (sí senyor Marlaska, es pronuncia com s'escriu) és un poble de veritat. És curiós perquè és del poquet que queda de veritat al sud de Gran Canària, espoliat i destruït per la construcció d'hotels per al turisme de masses. Arguineguín és un poble amb tradició pesquera i, com a tal, celebra cada 16 de juliol la processó de la Verge del Carmen, patrona dels mariners. Des del moll surten aquest dia centenars de barquetes, motos aquàtiques i algun vaixell turístic acompanyant la patrona en el seu passeig per la costa.
Avui al moll d’Arguineguín s'hi amunteguen grans barcasses de colors, 'cayucos' que van arribant a Gran Canària en la què ja és la major crisi migratòria de les illes Canàries, gairebé superant la 'Crisi del Cayucos' del 2006. Fa 15 anys, 30.000 persones van arribar per l'anomenada ‘Ruta atlàntica’ a Canàries, al llarg d'un any. Des del gener han arribat gairebé 17.000 persones, 5.000 només el mes d'octubre, i novembre va camí de superar-ho.
Des d'aquest mes de gener han arribat gairebé 17.000 persones, 5.000 només el mes d'octubre
El sistema per acollir aquests migrants col·lapsa. Fa molts anys que les persones i associacions implicades apunten la falta de recursos i la situació no era, ni de de bon tros, el sagnant que és ara. A l'illa de Gran Canària hi ha habilitades 5.500 places d'acollida en hotels que ara mateix só buits per la situació derivada de la pandèmia. No donen, les places no donen.
La comunicació entre diferents nivells de govern s'està constatant infructuosa. Fa uns dies 200 migrants d'origen magrebí van ser “abandonats” fora del port sense saber qui ho va fer i per què.
El ministre de l'Interior, Fernando Grande Marlaska, demanava explicacions mentre afirmava que a Arguineguín s'estan seguint tots els protocols i cap migrant passa més de 72 hores al moll, tal com ordena la llei. Les associacions en el terreny denuncien que hi ha persones que hi dormen des de fa gairebé un mes.
El Govern de Canàries reconeix el col·lapse i demana ajuda: que es traslladin part dels migrants a la península mentre es comencen a habilitar carpes que supleixin la falta de places per acollir aquestes persones. Ells segueixen allà, al moll de Arguineguín, en carpes a Lanzarote, a Tenerife, al Hierro. Segueixen i continuaran arribant mentre els responsables semblen córrer com pollastre sense cap.
'Ells i nosaltres'
Des de la distància només veiem el que ens arriba a través dels mitjans i, en el meu cas, de les xarxes. M'arriben tot tipus de missatges; en la seva majoria denuncien la situació i reivindiquen la solidaritat del poble canari, però hi ha altres missatges que sobrevolen les illes que m'espanten: “A nosaltres ens estan deixant morir de fam i ara arriben aquests i es preocupen per ells de seguida”, “és una estratègia del govern marroquí per a quedar-se amb Canàries”, “aquests vénen a robar-nos el treball”, entre altres barbaritats.
El turisme representa gairebé el 40% del PIB de Canàries i, donades les circumstàncies excepcionals imposades per la pandèmia, a l'arxipèlag saben que “la cosa está jodía”. I fa por que, davant situacions veritablement complicades, una part de la població canària es deixi portar pel discurs de l'odi que simplifica la problemàtica a un ‘ells i nosaltres’.
‘Ells’ són molts i diversos. Hi ha pescadors del Senegal i Mauritània que, igual que els pescadors de Arguineguín, han vist com les grans flotes internacionals exhaureixen els mars de la zona deixant-los sense manteniment.
Hi ha persones que, com molts canaris, vivien del turisme al Marroc i el Senegal. El primer món ha deixat de visitar “l'exòtica Àfrica” a conseqüència de la Covid i són milions els treballadors dependents d'aquest sector que s'han quedat sense res. Hi ha persones que vénen fugint de la guerra de països com Mali, on la Covid s'ha convertit en una preocupació afegida a un inacabable conflicte entre grups ètnics, gihadistes i faccions pro i contra governamentals
‘Ells’ tenen mòbils, xarxes socials, internet. Els algorismes també els mostren el que necessiten i no tenen. Molts tenen familiars aquí amb vides més o menys establertes. El que no tenen és mitjans per a emprendre el viatge per vies legals.
Han fet vostès alguna vegada un trajecte amb vaixell entre illes quan hi ha mala mar? L'Atlàntic és implacable: no és un mar i no té problema a demostrar-ho. No es confonguin: els migrants no arriben a Canàries en zodiacs de plàstic, la travessa les destrossaria. Els 'cayucos' són vaixells tradicionals dissenyats per fer llargues travesses en alta mar. I, encara així, són moltes les vides que es perden.
Els canaris hauríem de saber com n'és de dur salpar il·legalment per un futur en una barcassa. Ho vam fer; els nostres besavis i rebesavis ho van fer. Durant el franquisme els espanyols afligits per la fam i moltes vegades assenyalats per la seva ideologia van emigrar a Alemanya, França… I els canaris?
Se'ls anomenava els vaixells fantasma. Salpaven d'algun port i de nit se'ls perdia el rastre. En la clandestinitat recollien els seus passatgers i no tornaven a ser vists fins que arribaven al destí trenta o quaranta dies més tard a Veneçuela.
Nosaltres vam creuar l'Atlàntic fa vuitanta anys per buscar-nos la vida dignament. Per què ara ells no poden? Perquè arriben en pastera i no amb avió? Si haguessin arribat en un Boeing 747 seria diferent?
Nosaltres vam creuar l'Atlàntic fa vuitanta anys per a buscar-nos la vida dignament. Per què ara ells no poden?
Cada any milers de persones arriben amb avió a Espanya des de d'Amèrica Llatina o Àsia per fer el mateix que nosaltres vam fer dècades enrere: sobreviure. Entren legalment, però també els diem il·legals.
Per ser exactes, els migrants que arriben a Canàries formen part del 4% de persones que a l'any entren il·legalment a Espanya. No obstant això, sembla ser que estan col·lapsant el sistema. Per què?
Una recerca del Diari Público revelava en al juliol d'enguany que des de 2014 fins a 2019, el govern espanyol va adjudicar almenys 660,4 milions d'euros a les empreses del negoci antimigratori a través de més de 1.677 contractes públics, la majoria sense concurs públic.
El sistema col·lapsa no perquè no es tinguin els mitjans, sinó perquè s'estan emprant en altres fins. Amb les crisis, els moviments migratoris s'accentuen i hi ha els qui, com els voltors, busquen el seu benefici en el daltabaix aliè.
Les màfies no sols les conformen aquells als qui els migrants paguen per poder pujar a una barcassa. Les màfies també col·loquen concertines a la frontera, vigilen la mar amb drons, retenen migrants en institucions pseudo-penitenciàries i, a l'informatiu de les dues, mostren una notícia d'atur juvenil just després d'una de l'arribada d'una pastera.
A Canàries ara mateix hi ha persones dormint en un moll. Continuaran arribant i la classe política haurà de buscar la manera de gestionar-ho. Mentrestant, la ciutadania no pot deixar-se entabanar pel discurs de l'odi que les mateixes màfies volen que creguem.
Arguineguín és un topònim d'origen berber al qual se li atribueix, paradoxes de la vida, el significat d'”aigua tranquil·la”. Avui les aigües baixen molt regirades i l'explosiva mescla d'interessos geopolítics dels estats i dels interessos econòmics de les màfies estan convertint les legítimes aspiracions de milers de ciutadans d'aquesta part del planeta en un recorregut de dolor i mort. Però l'esperança sempre la mantindran, encara que sàpiguen que aquesta mar no els donarà les taronges que busquen.
