En un món regit per la racionalitat gerencial i per criteris que fan tendir les eines comunicatives cap a la trivialitat dels seus missatges, no es pot confiar  que els integrants de la política apreciïn el valor intern de la paraula i la imatge. No obstant això, i tal com s'està veient amb la present campanya electoral, els caps i portaveus dels partits ni tan sols tenen la modèstia d'admetre aquestes adversitats, sinó que a més les reconverteixen en una eina instrumentalitzadora. 

Michel Foucault entenia el concepte de política com una cadena de forces, com un magma de micropoders que prenen forma en totes direccions, entre les intrincades estructures de l'ordre social. Quin és el sentit llavors que figures com Pedro Sánchez o Santiago Abascal trepitgin "El Hormiguero"? Més enllà d'exposar el seu respectiu programa partidista adoptant una faceta aparentment més propera vers el ciutadà, despullada d'aures simbòliques, la circumstància pot llegir-se des de diferents prismes.

Aparèixer a un “talk show” d'aquestes característiques esdevé un exercici de poder cap a la mirada, per tal de narcotitzar-la i desprestigiar-la. El gest de comparèixer rere aquestes càmeres va adreçat a un espectador voluntàriament apagat, passiu, acostumat a una reiteració hipertrofiada de les mateixes idees i amb una visió narcisista i unidireccional del panorama col·lectiu.

L’auge dels populismes d’arrel totalitària i la interminable vulgarització del llenguatge que s’exerceix a diari són símptomes d’un model de pensament homogeni, hermètic i frívol, esgotat de sentir-se no només als mateixos discursos, sinó també des de les mateixes fórmules i punts de vista. Els òrgans polítics, que no són altra cosa que façanes que opaquen els engranatges interns de les altes esferes, semblen orientats a encobrir una realitat massa apàtica per ser acceptada, i es dirigeixen als oients proporcionant una esperança de canvi que mai s’adequarà orgànicament a les complexitats del món.

Els parlaments es focalitzen en un futur eternament prorrogat, com a pretext d’una inoperància intencionada que renuncia a les problemàtiques més urgents. L’acció omnipresent dels grans conglomerats empresarials es concretitza en situacions com la que esmentem, perquè el capital econòmic, present i absent alhora, ha convertit el temps en urgència i la honestedat en quelcom passat de moda. En aquest cas, la televisió es transforma en una màquina escurabutxaques que perllonga una longeva tradició de falsedats indignes i banals simplificacions.   

Enmig de l’huracà, el presentador Pablo Motos és un bufó, una materialització de les nostres misèries, apaties i desvergonyes, emblema d'una societat que d’entrada rebutja la cultura, l’esperit i el saber com a fonaments constitutius, i per si fos poc, considera la ignorància com un pilar essencial. La de Motos és una figura definida per la total manca de gràcia i sensibilitat, tan estulta que no pot ni esdevenir una caricatura de si mateix.

És el mestre de cerimònies idoni per una situació-simulacre que respon a una operació política dividida en tres fases, com bé indica Eric Sadin: campanya, on es llancen promeses com focs artificials; arribada al poder, on es compleixen algunes mesures anunciades i l'oposició accentua l'agressivitat; i replegament, on els projectes ambiciosos del començament s'avaluen més costosos del què es creia a un principi, i les maniobres tornen a un punt zero. 

Amb aquest sistema dissecat i exànime sembla quedar només una opció viable, de naturalesa farmacològica: seguir consumint sense pausa les imatges de "El Hormiguero", que dibuixen un carnaval de les ànimes per tal que assumim cínicament l'estat moribund de la consciència, l’empatia i l'humanisme.

Amb l’imparable avenç dels mecanismes de classificació de les dades, destinades a fer de l’existència quelcom determinista i unívoc, la política ja és només el residu d’un idealisme encarcarat, el pensament crític una utopia congelada i la dissidència una il.lusió.