Últimament, som molts els que perdem hores i hores mirant tik toks que l'algoritme ha escollit especialment per a nosaltres. Però abans que arribés aquesta xarxa social xinesa a les nostres vides, els zoomers hem vist com se'ns passaven les tardes encadenant un vídeo de Youtube darrere l'altre.

La majoria d'aquests vídeos que consumíem —i consumim, ho reconec— estaven totalment allunyats de la nostra realitat i, en el meu cas, sovint protagonitzats per influencers amb una vida aparentment idíl·lica. De fet, considero que com menys t'assemblis a la persona en qüestió que crea els continguts més t'enganxen.

En el seu moment em vaig obsessionar amb noies nord-americanes que es casaven amb només 21 anys, programes de núvies meridionals que van a la recerca del seu vestit de noces, sempre espantosament lletjos, gent que feia hauls i unboxings que arribaven a sumar centenars d'euros, mentre que jo em sento malament si em vull comprar un jersei que supera els 25'99€. No negaré que em vaig tornar addicta als vídeos de noies americanes que es mudaven a les seves sorority house universitàries; o a aquells en què influencers estudioses t'ensenyen com organitzar-te i fer apunts bonics quan jo ja ni tan sols estudio. 

Però de tots ells, la meva droga han estat les morning routines. És increïble veure dones que ni tan sols coneixes aixecar-se escandalosament guapes del llit, fer-se un esmorzar sa, anar-se'n a córrer, dutxar-se, posar-se milers de productes per cuidar de la seva pell i dels seus cabells i començar el seu dia a dia. M'és igual que fan després, és irrellevant. Jo només vull saber que fan quan es desperten.

Per mi, veure aquestes vides alienes és similar a posar-me un capítol d'una sèrie, però molt més curt i fàcil de veure: la seva realitat m'absorbeix, deixo de ser jo durant uns minuts, res és més rellevant que el seu smoothie per començar el dia.

El problema, però, és que quan et mires una sèrie, saps que allò que passa als personatges és justament això, ficció. Que el que succeeix a les seves vides no és real, sinó que pertany a un altre univers on no existeixes tu ni els teus problemes. En canvi, en el món d'aquestes noies guapes, atlètiques, sovint també llestes, i m'atreviria dir que gairebé perfectes, jo i les meves pors, angoixes i tristeses també hi convivim. Com pot ser? Semblen dues realitats paral·leles.

Com deia, com més diferent és la vida de la persona que et mires, més t'enganxa. I també més mal et fa. Oi que a tu també t'agradaria tenir temps per regar les mil i una plantes d'aquelles que pengen, fer mitja horeta de ioga, meditar, escriure les teves reflexions per començar el dia o fer-te unes torrades amb alvocat per esmorzar? Però no pots, perquè t'aixequis a l'hora que t'aixequis sempre arribes tard per tot, amb una mica de sort tens temps per treure't les lleganyes de la cara o fer-te una dutxa ràpida.

En el meu cas el dia comença postposant alarmes. Fins i tot per llevar-me soc procrastinadora. El mòbil m'enlluerna quan obro Twitter encara des del llit, i em llegeixo la pàgina d'inici com si fos un diari. Contesto els missatges de bon dia de ma mare i de la meva àvia. Obro la finestra, i em trobo amb el meu pati interior que també es desperta: senten un micro que pita, una ràdio de fons, una filleta que plora, algú que es renta les dents. Vaig a la cuina: per esmorzar llet, cacau i un paquet de galetes de dinosaures. Bé, dos paquets de galetes dinosaures. Em vesteixo, i a córrer que ja arribo tard. Com voleu que faci ioga? 

Crec que l'únic que faig és això de respirar

Després hi ha aquelles youtubers que, per augmentar la seva productivitat, comencen el dia a les cinc, o fins i tot a les quatre de la matinada. S'aixequen, es dutxen, es maquillen, fan una llista de coses urgentíssimes a fer quan el metro ni tan sols està obert, i vinga, a ser productives. Que sinó produïm, què ens queda en aquesta vida? I no és una pregunta retòrica, molts d'aquests vídeos s'anomenen "Productive morning routine", perquè es veu que no n'hi ha prou en ser un ésser funcional just després d'obrir els ulls. 

Això de les quatre del matí no era una broma

Fins i tot els dies que no tinc res a fer, durant la primera onada del confinament, per exemple, aquesta gent ha aconseguit que tingui remordiments per llevar-me a les nou. Sento les seves veus angelicals que em xiuxiuegen en anglès: "Nura, que fas dormint fins tant tard? A aquestes hores del matí ja t'hauries d'haver menjat tres peces de fruita i caminat cinc mil passes".

Les poques vegades que recordo llevar-me a les quatre de la matinada estudiava segon de batxillerat i s'apropava la selectivitat. Quin passar pena. En pijama, sortia de casa i anava al bar de sota. Dos homes que ja havien començat la seva jornada laboral es bevien religiosament un cafè sol i un gotet de ginebra. Amb unes ulleres fins als peus demanava un cafè amb llet i el meu veí no em deixava pagar, de la llàstima que li feia. Hauria estat divertit si aquells dies hagués gravat alguna morning routine, segur que s'hauria tornat viral.

Malgrat la meva tortuosa relació d'amor-odi amb les rutines de matí que aquestes noies ens volen fer creure que necessitem per ser feliços, crec que necessitem, de tot cor, aquest tipus de contingut en català. Últimament, de manera irònica o no, ha crescut molt el reclam de telebrossa en català, doncs jo des d'aquí demano influencers que utilitzin la llengua, perquè de catalanes ja n'hi ha, i moltes. Perquè sí que és important el contingut de qualitat però també ho és el contingut banal. I, per això, volem veure noies guapíssimes que estudien ADE i que tenen famílies idíl·liques i que graven vlogs d'un cap de setmana a la Cerdanya. I les volem veure esmorzar.