La 93a edició dels Oscars es va celebrar enmig d'un mar de dubtes envers el format pel qual  s'apostaria a causa de la crisi sanitària. El retorn de la catifa vermella i dels nominats va provocar una gran expectació, però no va ser suficient per fer brillar una gala sense magnetisme que es va oblidar de l’espectacle musical i l’energia d’edicions anteriors.

Malgrat el desencant que molts espectadors van tenir, van haver-hi moments bons, històrics i altres de dolents que van marcar una gala especialment atípica. Des del Diari de Barcelona us portem una recopilació dels millors i pitjors moments de la gala.

Una gala marcada per victòries històriques que aposta per la diversitat

Un dels moments més destacats va ser la victòria històrica de Chloé Zhao per Nomadland, en convertir-se en la primera dona xino-americana que guanya l’Oscar a la millor direcció. La veterana actriu Yuh-Jung Youn va guanyar l’Oscar per la seva actuació a Minari, convertint-se en la primera sud-coreana que rep el guardó a la millor actriu secundària. Mia Neal i Jamika Wilson, per Ma Rainey’s Black Bottom, van ser les primeres dones afroamericanes en guanyar la categoria a millor maquillatge i perruqueria. I Anthony Hopkins, amb The Father, i Ann Roth, per Ma Rainey’s Black Bottom, van ser els guardonats més veterans en les seves respectives categories, millor actor i millor vestuari.

El discurs d’obertura de Regina King

La gala dels Oscars va començar plena de dinamisme amb la seqüència de crèdits sobre Regina King caminant amb un Oscar pels passadissos de la Union Station fins a pujar a l’escenari, on va fer un discurs colpidor: “Si les coses haguessin anat diferent la setmana passada a Minneapolis, m'hauria canviat els talons per botes”, referint-se a la condemna a Derek Chauvin per l’assassinat de George Floyd.

Regina King a la catifa vermella dels Oscars 2021 / EFE

Discursos llargs i manca de comèdia

L’any passat els productors van apostar per una sèrie de comediants que ajudaven a trencar amb la monotonia dels discursos. Aquest any, han sigut substituïts per seriosos discursos sobre les històries d’origen dels artistes i l’amor pel cinema. A més, l’objectiu dels productors era que els discursos dels guanyadors fossin des del cor i transmetessin un missatge per evitar que semblessin una llarga llista de la compra.

D'altra banda, Glenn Close va protagonitzar un dels moments més icònics de la gala. Questlove i Lil Rey van iniciar un joc de trivial musical sobre els guanyadors a millor cançó i ho van combinar amb el repte "Endevina aquesta cançó". Glenn Close, després d’identificar la cançó Da Butt, es va posar a "perrejar". 

Manca de música durant la gala

Els espectacles musicals, sempre han estat un dels majors incentius en una cerimònia tan única com llarga. L’expectació que despertaven les possibles peces no va ser suficient per encantar el públic, qui les titllava d’avorrides i superficials, ja que no aportaven solemnitat ni novetat a pel·lícules tan poc musicals com The Trial of Chicago 7 o One Night in Miami. Les actuacions, d’altra banda, van congregar diversos punts de vista: des de fans de H.E.R. que alabaven Fight for You, de la pel·lícula Judas and the Black Messiah, com l’actuació més comentada fins a d'altres que van passar sense pena ni glòria.

Un final tan estrany com confús 

El tancament dels Oscars no va ser ni de lluny tan emblemàtic com el d’edicions anteriors. Malgrat ser regida per un programa ben pensat, la gala es va desenvolupar sota un clima avorrit, hibridat en models semblants a passades edicions, però que en un any en pandèmia no ha funcionat gens. Una cerimònia sense sorpreses ni emoció, que abandonava la idea d’una entrega divertida i esperançadora en un context tan desolador com va ser la de 2020. L'edició anterior va registrar l’audiència televisiva més baixa de la seva història amb 23,6 milions d’espectadors, una caiguda de 6 milions respecte al 2019 i que apunta per un descens més notori aquesta edició present.

Usuaris de Twitter no van tardar en fer-ne ressó amb alarmes i acudits, com Matt Brennan, l'editor de televisió de LA Times.