La història del cinema sempre ens sorprendrà. Sempre apareixerà aquella pel·lícula provinent de les cavitats de la història que serà capaç de contradir quelcom que ja suposàvem, i que posarà en dubte qualsevol classificació que haguem dissenyat per esdevenir l’excepció que confirma la regla.

El que avui ens ocupa és un metratge d'avantguarda inclassificable, que projecta llum i foscor alhora. The Other Side of the Underneath, de la cineasta Jane Arden, suposa tornar a experimentar allò tàctil i allò sonor al cinema, enmig d’una sonata surrealista que parteix de l'interrogant: com es viu l'esquizofrènia des de dins?

No es pot dir això de masses films, però d'aquí encara pot néixer una ingent quantitat de tendències. No hi ha escapatòria davant la disrupció del gest subversiu que fa fallida el sentit i distorsiona el que és ordinari.

Arden construïa els seus films sobre els ciments de la radicalitat, sobretot per la seva participació en moviments feministes de l’època i en les tendències anti psiquiàtriques de la dècada dels 60.

El film es desplega dins d’unes necessitats d’ordre expressiu, i ho fa a través d’una fusió macabra entre els codis narratius de The Exorcist, el clàssic de William Friedkin, i els gestos actorals de Daisies, un dels films essencials de la Nova Onada Txecoslovaca. També, es pot dir que està recoberta d’una pàtina d'atmosfera lynchiana i cronenbergiana, és molt visceral en els seus plantejaments, i no fixa cap frontera estètica per desenvolupar-se.

Sense cap mena de dubte, afrontem un espai audiovisual obert de bat a bat a la reivindicació feminista, al deliri, a la ràbia i a la dissolució del tabú corporal. Són els anys 70 en estat pur, un remolí de creativitat capaç de conjuntar una imatge paorosa amb una idea brillant i, per tant, tractar l'espectador com un receptor actiu.

So grinyolant, sang, crit, plor i mirall. En una escena, una pedra trenca en trossos aquest últim, i un dels talls de muntatge més contundents que he vist darrerament deriva immediatament en un desacatament del cos.

El cinema ha de continuar desenvolupant-se com l'art de la síntesi, per donar llum a discursos inaudits com aquest, ple de lectures possibles i multidireccionals reflex de la confusió que genera el xoc entre tots els departaments que configura l’acte cinematogràfic.

Perquè la pel·lícula és vibrant i emancipadora, es deslliga de qualsevol convenció narrativa i la seva irracionalitat mai es consumeix. En cap moment es concreta respecte al tractament de l’espai, s’oscil·la entre una subjectivitat femenina furiosa i una iconografia desmitificadora.  

No és un detall menor que passi en un sospir, i més amb un clímax simbòlic com el de la crucifixió femenina, que pel seu caràcter trencador és perfectament equiparable a la crucifixió de la pel·lícula The Devils, del també britànic Ken Russell.

Els temps de la postveritat, la societat de la informació i la correcció política semblen els més idonis per reivindicar obres d’aquesta tipologia, per tal de seguir confiant en l’art com una expressió capaç de transcendir i transgredir qualsevol barrera ideològica.