D'aquí a una setmana, aquest divendres dia 23, i amb un any de retard, comencen els Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Durant gairebé tres setmanes el món sencer estarà pendent de la capital nipona i de tot el que succeeixi en el que molt probablement és l'esdeveniment esportiu més gran del món. Des d'aquells primers Jocs Olímpics moderns celebrats a Atenes -com no podia ser d'una altra manera- l'any 1896, els Jocs han estat l'escenari d'incomptables històries, i Toni Padilla ho sap prou bé. Periodista i historiador, Padilla ha escrit i publicat Atlas de los Sueños Olímpicos, un llibre il·lustrat pel Sr García que està a cavall entre, precisament, les seves dues grans passions: el periodisme esportiu i la recerca històrica. Hem quedat amb ell per parlar del llibre, sí, però sobretot per utilitzar-lo com a excusa per parlar del fenomen dels Jocs Olímpics i del que suposen globalment. Deixo anar la meva primera pregunta.

Què hi podem trobar en aquest llibre?
Atlas de los Sueños Olímpicos és un recull d'històries d’esportistes que han participat en els Jocs olímpics i que, d'alguna manera, intenta, a través de la història personal d'aquests esportistes, explicar què són els Jocs Olímpics. Més enllà d'intentar recuperar el nom de persones, que crec que és molt interessant, la idea del llibre és intentar utilitzar les seves biografies per anar més enllà; és a dir, fer aparèixer una mica tots els actors que han construït el relat olímpic, tant els positius com els negatius: que hi surti la política, les dictadures, que hi surti el racisme i el masclisme, que hi surti el dopatge, però també hi surti la superació, la lluita contra el racisme... Volia que hi sortís també el fet de com els Jocs Olímpics permetien, d'alguna forma, i recuperant l'ideal de les treves olímpiques clàssiques, posar en comú nacions que normalment estaven enfrontades.

És un recull de grans guanyadors?
Inclou relats de persones que van acabar penjant-se al coll una medalla i d’altres que no ho van aconseguir. Volia explicar les coses bones i les dolentes i també intentar trencar una llança en favor d’aquest relat, que vindria a ser una mica l'esperit olímpic original del Baró de Coubertin, segons el qual no sempre el gran guanyador és qui es penja una medalla d'or. Per això hi ha algunes històries on el personatge en qüestió no va aconseguir guanyar una medalla però no pots dubtar que és una persona que va aconseguir un triomf personal per una història de superació. També incloc històries de persones que si van aconseguir les medalles, com Jesse Owens, però que a diferència del que potser la gent pensa, un cop van acabar els Jocs Olímpics en lloc de ser guanyadors són persones a qui els va tocar perdre la vida.

Com es fa un llibre així? Com és el treball que hi ha darrere?
Bona pregunta! Canvia molt entre capítols perquè en alguns casos et pots trobar que pots parlar amb els protagonistes, perquè són històries molt recents. En altres casos intentes arribar al protagonista, però en d'altres no, tot i que pots parlar amb persones que van estar en aquells Jocs Olímpics en concret i que et poden donar un relat proper. En els casos d'esportistes que van participar en les primeres olimpíades, evidentment no tenim testimonis vius i en aquest cas el que has de fer és una gran recerca d'hemeroteca, d'arxius, de parlar amb historiadors del moviment olímpic, que n'hi ha molts i de molt bons, i fer més una recerca de rata de biblioteca i d'hemeroteca. Cada capítol és molt diferent.

D'on sorgeix aquest format tan especial que té?
És una mica una barreja de moltes coses. Des del començament de la meva carrera com a periodista he intentat unir les meves dues passions: el periodisme esportiu i la història. De fet no vaig estudiar Periodisme sinó Història. Des del començament he intentat unir molt aquests dos móns, he intentat explicar la història a través de l'esport i també com la història ha afectat el món de l'esport. Després de seguir els articles que havia estat publicant a diferents mitjans, Geoplaneta em va fer l'oferta d'escriure un llibre amb ells i em van proposar aquesta col·lecció, que era una idea importada de França. Són atles entre cometes perquè realment no són atles com haurien de ser, però la idea és una mica jugar amb els mapes, jugar amb viatjar. Em van comentar si hi veia un encaix per trobar històries de futbol, com vaig fer en el primer llibre que vaig publicar, Atlas de una Pasión Esférica. Com que els va agradar llavors vam poder repetir amb el llibre d'històries olímpiques.

Com vas seleccionar quines històries hi entraven?
Buf, va costar! Vaig fer una llista inicial que devia tenir 80 o 90 històries. Algunes d'elles ja les coneixia, eren històries que a mi em semblaven atractives, que les havia trobat llegint mitjans internacionals o bibliografia extensa del moviment olímpic, però la idea era trobar un equilibri. Volia equilibrar entre històries masculines i femenines. Volia fer aparèixer històries de tots els continents i de tots els Jocs Olímpics. També volia un cert equilibri entre esports, tot i que és cert que la disciplina que més hi apareix és la marató, perquè és molt èpica, però la intenció era que hi hagués històries de diferents disciplines i també de diferents tipus de relats, de bons i de dolents, de guanyadors i de perdedors. Amb aquestes premisses anava modificant la llista per intentar que quedés com un llibre en què cada història per si sola es pogués llegir, però que a la vegada donés una imatge global del que han estat els Jocs Olímpics des de 1896 fins a l'actualitat. Va ser com anar fent un trencaclosques fins que vaig trobar una llista definitiva que vaig pactar amb els editors i és la que vam tirar endavant.

Ara que esmentes la marató, què té per ser una disciplina tan representativa de les Olimpíades?
És curiós perquè si busques pots fer l'atles només de les maratons olímpiques. Hi ha històries realment sorprenents, divertides, còmiques en alguns casos, tràgiques en altres, hi ha persones que han perdut la vida fent maratons olímpiques... què té? Segurament és el fet que és una prova que porta molt al límit el cos humà. Si bé és cert que amb l'evolució de l'esport modern sembla que la marató és més normal, hem d'intentar entendre el que era la marató el 1896. Hi havia molt poques persones capacitades per córrer una distància superior als 40 km en una època on bona part de la societat, per una qüestió de com estava organitzada la societat, no estava ben alimentada i, per tant, córrer més de 40 km tenia un punt de sacrifici molt fort. Això portava els atletes al límit.

Quins són els orígens de la marató?
Ve d'aquesta idea que tenia el Baró de Coubertin i els impulsors del moviment olímpic modern d'unir-ho amb el passat. Tot i que en els jocs olímpics de l'antiguitat no hi havia una marató, s'inclou aquesta disciplina intentant fer un homenatge a la famosa Batalla de Marató i la famosa història del soldat que torna dels camps de la batalla de Marató per informar de la victòria i mor desplomat perquè ha corregut amb l'armadura. Si s'hagués sigut fidel a la història, la distància hauria estat molt més gran perquè Marató està a més de 100 km d'Atenes, però es va intentar fer aquesta idea d'homenatge bonic que lligava amb el passat, que creava una èpica. A partir d'aquí crec que segurament té una puresa. Al final són persones corrent, no necessites cap altra eina. És córrer i córrer. Córrer contra el sol, contra el cansament, viure diferents moments d'optimisme i de pessimisme, i això fa, segurament, que sigui una de les proves que ens ha permès tenir històries més literàries. Fins i tot sir Arthur Conan Doyle va poder cobrir, com a cronista, la marató dels primers Jocs Olímpics de Londres el 1908 i va viure i narrar amb passió el que era veure aquells atletes que arribaven cansadíssims després de fer els 42 km fins a l'estadi.

També has dit que volies recollir, com a mínim una vegada, tots els Jocs Olímpics. Quina és la voluntat que hi ha darrere aquesta premissa?
Segurament és reivindicar la història, potser pel que et deia abans que sóc un historiador frustrat, que tot i que m'agrada molt la feina que tinc, quan vaig entrar a la universitat volia ser historiador i la vida m'ha portat per altres camins. Això fa que estigui mirant contínuament el passat. Sumat també al fet que tinc la sensació que a casa nostra tenim un cert problema a l'hora de reivindicar la història de l'esport. Tenim una memòria de cames molt curtes que fa que només recordem el que acaba de passar, sembla com si a casa nostra l'olimpisme existeix només a partir de Barcelona 92. Sí que és cert que allò ens situa al món, que són uns Jocs molt bonics, però si ho compares amb relats periodístics d'altres països, es reivindica molt la història del moviment olímpic perquè hi ha històries absolutament magnifiques que crec que s'han d'explicar. Volia explicar-les per sorprendre la gent, per explicar a la gent que si els Jocs Olímpics són tan importants és perquè tenen un relat que ve de lluny. Però també per intentar ser fidel a la veritat i explicar que no va ser tan fàcil i que si els primers Jocs Olímpics de 1896 van estar mig bé, els de 1900 i 1904 van ser unes olimpíades desastroses, gairebé ridícules, en les quals va trontollar el programa olímpic perquè es van incloure dins els programes de ciutats que feien fires universals, compartint agenda amb espectacles gairebé de circ.

Ara que has parlat de Barcelona 92, les "nostres" olimpíades només apareixen una vegada en tot el llibre... Per què? No hi ha més històries?
I tant! Moltíssimes, les que vulguis. Però potser aquí he pecat de jutjar en funció del que tinc al meu voltant, a mi em fa la sensació que són molt conegudes, que són més conegudes que les altres perquè van ser les nostres i que s'han explicat més: el coreà que guanya la marató, la famosa lesió de l'atleta britànic Derek Redmon... Com que van ser les nostres es van explicar molt. De fet, un dels objectius del llibre era intentar deixar anar el missatge de hi ha vida més enllà dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. És cert que van ser els millors, és cert que els vam organitzar molt bé, però obrim la mira, anem a buscar històries d'altres èpoques, d'altres dècades i altres països que trobarem històries molt bones.

Creus que ja s'ha dit tot de Barcelona 92?
Hem explicat molt bé sobretot el que van ser els jocs, potser s'hauria d'explicar una mica millor, amb esperit més crític, tot el que va ser anterior: el procés de selecció, algunes de les decisions que es van prendre sobretot en l'àmbit urbanístic... Crec que ja estem en un moment prou avançat per poder dir amb normalitat que van ser els millors jocs de la història moderna, però que no tot van ser flors i violes. S'hauria de poder tenir un punt una mica més crític, que sembla que tot va ser perfecte i no ho va ser.

A part d'esport, els Jocs Olímpics són també política?
Sempre. Intentar pensar que els Jocs Olímpics no són política és pecar d'innocència. La política és a tot arreu. En els primers Jocs Olímpics, quan un esportista guanyava no sonava cap himne, no pujava cap bandera, no hi havia medaller, els atletes no havien d'anar adscrits a cap comitè olímpic nacional... bàsicament els guanyadors ho feien com a esportistes, com a ciutadans. Es comença a posar un ordre a partir de 1906, a partir del que es diuen els Jocs intercalats, uns Jocs que s'han celebrat només un cop, l'any 1906 a Atenes, i on, per primera vegada, hi ha medaller, sonen himnes, pugen banderes i es demana que els esportistes hagin passat un filtre previ i competeixin sota una bandera.

I a partir d'aquí...
A partir d'aquí comencen els problemes: als Jocs de 1908 i 1912 et trobes esportistes irlandesos que no volen competir com a britànics, esportistes finlandesos que no volen competir com a russos. Et trobes amb problemes d'identitat perquè els Jocs es polititzen. És cert que la guerra freda potser va ser el moment on era més evident la politització, però, per exemple, en els darrers Jocs Olímpics d'Hivern vam veure com es barrejaven la política i l'esport amb la creació d'alguns equips mixtos de les dues Corees. La història de les olimpíades explica el món, explica com s'organitza el món perquè per ordenar-se els Jocs Olímpics utilitzen les divisions polítiques que té el planeta. Un país és una divisió política del món i per tant, des de llavors, la política sempre hi ha estat present.

Llavors l'esport com a tal també és política?
Com deia Gramsci, tot és política, absolutament tot. La política està a tot arreu, però no és culpa ni del periodisme ni de l'esport, és culpa de la política, que té uns tentacles molt llargs.

Tot i això, en el teu llibre tots els protagonistes són esportistes. No hi ha polítics ni cap altra mena d'actors. Per què?
Creia que agafant els esportistes podies parlar també de les altres coses. La grandesa dels Jocs Olímpics és aquesta, que en el seu esperit inicial eren persones lliures participant pel gust de participar. D'alguna manera he volgut defensar aquest valor iniciàtic del Baró de Coubertin, que potser és una mica més innocent, tot i que aquest personatge tampoc era cap sant. Era una persona molt conservadora que per exemple tenia un discurs molt crític amb la presència de les dones als Jocs. Però tenia aquesta idea segona la qual l'important era participar i utilitzar l'esport perquè la gent estigués formada i fos més feliç. He volgut centrar molt l'anàlisi en els esportistes, en qui eren ells i en les històries que poden explicar, també perquè em fa la sensació que s'ha explicat moltes vegades el paper dels polítics.

Però existeixen aquestes històries d'altres actors?
Les que vulguis i més. Però clar, al final si agafes només uns Jocs Olímpics pots escriure un llibre sencer amb les històries que hi ha i hi pots incloure històries de tota mena: de polítics, d'àrbitres, d'aficionats... Els Jocs Olímpics són un punt de partida per anar on tu vulguis, però en aquest cas l'encàrrec era fer un llibre, i el concepte d'històries olímpiques és tan gran que si em paro a pensar hauria pogut fer una enciclopèdia.

Un altre fet a destacar del llibre és que tot i l'equilibri del qual parlaves a l'inci, hi ha gairebé el doble d'històries d'homes que de dones. El fet que tot i el teu esforç per trobar una llista equilibrada segueixin havent-hi moltes més històries masculines és la prova de que els Jocs Olímpics són una història de desigualtats de gènere?
Sí, el que no podem fer és falsejar la realitat. A la història del moviment olímpic hi han participat molts més homes que dones perquè durant un temps se'ls va prohibir de participar-hi, a elles. Per tant, una forma d'explicar-ho és aquesta. Si haguéssim fet un 50-50 segurament no estaríem explicant el que és la història de l'olimpisme. Al llibre hi apareixen algunes primeres dones. Per exemple la història de Suïssa parla de la primera dona que guanya una medalla. Hélène de Pourtalès pot participar en els Jocs Olímpics de París de 1904 en vela perquè va en el bot amb el seu marit i per tant està dins la tripulació, però durant molts anys se'ls prohibeix a les dones expressament participar. Fins i tot es van crear una mena d'olimpíades només per a dones a França als anys 20-30, com per apartar-les.

Fins quan dura aquesta desigualtat?
Els primers Jocs Olímpics on s'assoleix que tots els països participants portin com a mínim una dona és 2012, quan es força a Aràbia Saudita i Brunei a fer-ho, gairebé amenaçant d'excloure'ls. La història d'Aràbia Saudita, per exemple, és la de la judoka que va ser la primera dona a representar a Aràbia Saudita en unes olimpíades, Wojdan Ali Seraj Abdulrahim Shahrkhani. Si fem una llista de cada país i de tots els Jocs amb tots els homes i totes les dones que han participat veurem que la igualtat és una cosa de la darrera dècada, dels darrers vint anys com a molt. En els últims Jocs Olímpics hem vist que els EUA, per exemple, porta més dones que homes, però si mires com era aquest percentatge fa temps veuràs que no era així. Un altre cas és el de la història de les dues nedadores australianes. El govern australià no volia pagar el viatge a Fanny Durack i Mina Wyle, malgrat que l'any 1920 les dones sí que podien competir. Es van fer manifestacions col·lectives per poder trencar aquesta barrera, les dues nedadores van poder viatjar i al final van guanyar medalles i tot.

També sobta és que la gran majoria de Jocs Olímpics s'han celebrat en territori occidental. És certa la igualtat de les nacions o és una tradició molt occidental? Això afecta a com es viuen en aquests territoris no occidentals?
​​​​​​​Són dues preguntes molt diferents. A vegades en aquests països que ens fa la sensació que no han estat cuidats igual, els Jocs es viuen més que aquí. En països com l'Índia o el Pakistan es viu molt l'olimpisme perquè tenen tradició més poliesportiva i per tant els donen més importància. Quan l'Índia queda fora d'un torneig d'Hoquei Herba és un drama nacional. Però sí que és cert que no hi ha igualtat perquè els Jocs Olímpics al final no deixen d'explicar el que és el món i al món no hi ha igualtat. Al final no deixa de ser un invent occidental, un invent europeu que es va estenent, però és evident que no hi ha igualtat, com en res en el món. Als darrers anys sobretot, poder organitzar els Jocs Olímpics s'ha convertit en una demostració de força, en una demostració de poder i també en una oportunitat per fer diners i, per tant, els que tenen més poder ho utilitzen per sortir-se amb la seva.