Paloma del Río (Madrid, 1960), és la veu que ens ve al cap quan pensem en les retransmissions de gimnàstica rítmica i patinatge de RTVE. Hi va entrar l'any 1986 i, des de llavors, ha estat redactora en cap i directora de Programes Esportius a Televisió Espanyola. Ara és la coordinadora de Patrocinis i Federacions, és a dir, fa de nexe entre la cadena i les federacions esportives, recollint les ofertes de drets televisius i continguts que es poden arribar a emetre a Teledeporte.

Les últimes setmanes han estat especialment intenses per la periodista, que ha retransmès els seus quinzens Jocs Olímpics, aquest cop des dels estudis. Més enllà de la pandèmia, han tingut una importància especial: els de Tòquio 2020 són els últims Jocs Olímpics de Paloma del Río abans de la jubilació. Quan la truco, a mi no m'ha sentit mai, però ella ha estat xerrant a tots els Jocs Olímpics que jo he viscut. És inevitable voler començar parlant de Tòquio.

Quina valoració fas de la teva experiència als Jocs de Tòquio?

Han estat uns Jocs Olímpics molt diferents del que estic acostumada a fer perquè normalment sempre hi soc in situ i en aquesta ocasió, per molts motius, sobretot per la pandèmia, els hem hagut de fer des de casa. Normalment els Jocs s'organitzen amb dos anys d'anticipació, però aquest cop no ha pogut ser. Quan vam demanar posicions de comentarista, habitacions, acreditacions... va ser impossible encara que hi havia hagut cancel·lacions. El pla B ha estat fer-los des d'aquí. Sabíem que seria diferent, que serien 16 dies amb els horaris canviats, de treballar de nit i dormir de dia, moltes hores de feina com ja és habitual... Ha estat diferent, però ha estat molt bonic perquè malgrat tot s'ha pogut fer, és un gran èxit.

Després de més de trenta anys, si haguessis de triar un moment olímpic que hagis narrat, des de Seül 88 fins a Tòquio 2020 quin seria?

És molt difícil triar després de 15 Jocs d'estiu i d'hivern. Hi ha un moment que no el vaig narrar jo, però que és molt especial: l'Hola de Barcelona, aquella primera imatge de l'estadi Olímpic de Montjuïc amb les lletres al mig... I les narracions de les medalles dels esportistes espanyols: de Carolina Pascual a Barcelona, del conjunt de gimnàstica a Atlanta, les medalles de Gervasio, de Patricia Moreno... o les últimes, que han estat la plata pel conjunt a Rio i la medalla de Ray Zapata. Sempre que hi ha algun esportista espanyol amb opcions de medalla m'agrada destacar-lo.

Ara que parles de Barcelona, et vas sentir més com a casa narrant els Jocs del 92?

Sí, i fer-ho aquest any des de Sant Cugat m'ha portat a recordar les experiències de fa 29 anys durant els Jocs de Barcelona, especialment per la temperatura [riu], la tremenda humitat que fa a Barcelona! Quan passava per zones com la Fira o el Sant Jordi, me'n recordava molt. Inevitablement tornes a Barcelona a fer uns Jocs Olímpics encara que no siguin els de Barcelona, i a mi em va transportar a aquell moment una altra vegada.

És una mica com demanar si va ser primer l'ou o la gallina, però creus que la gimnàstica t'ha fet popular a tu com a professional o que les teves narracions han popularitzat aquest esport?

De gimnàstica n'hi ha hagut sempre i de narradors de gimnàstica n'hi ha hagut abans que jo: Antolín García, Olga Viza, María Escario a la rítmica... Però sí que és veritat que quan vaig començar em vaig adonar que la gent no sabia de què estava parlant, vaig veure que jo havia de fer un llenguatge que fos molt més accessible, perquè és un esport molt tècnic. M'ha passat el mateix amb el patinatge. No dic que hagi inventat la sopa d'all, però potser he millorat una mica el producte per fer-lo arribar a la gent. No només pel llenguatge, sinó per la manera de narrar i acostar de forma espontània a l'espectador un esport que és tan tècnic, de fer-lo agradable, entretingut i fer que vulguin tornar-lo a veure.

Des que vas començar a narrar Jocs Olímpics a Seül, creus que hi ha hagut molts canvis?

Moltíssims. Els Jocs Olímpics s'han acostat molt als espectadors i als periodistes, la manera de treballar no té res a veure. S'ha de tenir en compte que l'any 2000 apareix Internet, amb tota la tecnologia i totes les bases de dades del món: llibres, revistes, fòrums d'aficionats... tot això s'acosta a nosaltres, cosa que no havia passat abans. Durant els últims anys la tecnologia ha permès que hi hagi posicions de càmera que abans no existien, càmeres molt petites, subaquàtiques, noves tecnologies en infografisme i informàtica... tot això fa que els Jocs millorin i ajuda molt els periodistes a l'hora de la cobertura.

Amb tots aquests canvis, que han estat relativament ràpids, algun cop t'has sentit sobrepassada?

No, perquè aquests canvis es van produint al llarg dels anys, no me'ls he trobat cada quatre anys. Amb això em passa una mica com amb els Jocs Olímpics, que la gent es pensa que ara a mi em congelen i torno a sortir al cap de quatre anys, però no. Jo segueixo treballant, segueixo fent les meves retransmissions. Faig els campionats d'Europa i del món de patinatge cada any i totes aquestes aplicacions tecnològiques les apliquem al dia a dia, encara que sembla que la gent només se'n recorda de nosaltres quan arriben els Jocs Olímpics.

Estàs acostumada a treballar amb esportistes que no tenen formació en comunicació, com és la vostra relació? Necessiten gaire ajuda?

En aquest cas he estat amb la Nines, Ángeles Garcia, que ja fa trenta anys que treballa amb mi. Estem molt aclimatades i només de mirar-nos ens entenem. Amb l'Almudena Cid em passa el mateix. Quan es va retirar el 2008 em va costar quasi tres anys poder convèncer-la i que vingués a fer retransmissions amb mi perquè tenia un bloqueig amb el món de la gimnàstica, però a partir d'aquell moment ha estat quasi sempre amb mi i ja ha après molt bé la mecànica. El que ha debutat ha estat Gervasio Deferr, que estava dedicat al màxim al seu gimnàs a La Mina. Era la primera vegada que s'acostava a un micròfon i al principi tenia dubtes. Em va preguntar si ho havia fet bé i jo li vaig contestar "Gervi, tu el que has de fer és sentir-te còmode". Entre la Nines i jo el vam ajudar, ell va col·laborar i va aprendre com s'han de deixar silencis i quan s'ha de parlar. Per cada dia que passava ho ha anat fent millor i crec que tots els esportistes que s'han trobat per primera vegada amb uns Jocs s'han adonat de la dificultat que té i de les diferències que hi ha entre viure l'experiència com a comunicador o com a esportista.

Leo Messi ha concedit la seva primera entrevista al seu nou club a un 'streamer' en lloc de triar la premsa esportiva tradicional. Què n'opines, del debat que s'ha generat?

Tenint en compte que jo no faig futbol estic una mica allunyada de tot això, però normalment els periodistes que fan futbol tenen una relació directa i estreta amb els jugadors. No conec del tot el cas, però potser no és una qüestió d'oportunisme, una altra via de comunicació que els periodistes tradicionals de ràdio, premsa i televisió hem de veure. De cop i volta apareixen persones que no són periodistes, però que també tenen una capacitat d'influència en persones com Messi.

En algun moment t'has plantejat poder arrodonir el número de Jocs Olímpics com a periodista i arribar a París 2024? Potser després del frenesí periodístic de Tòquio...

No, no m'ha passat pel cap. Jo sé que ara hi ha molta gent que m'està demanant que no marxi i que aguanti fins als Jocs de París, però l'abril del 2023 faré 63 anys, porto treballant des dels 19, quan arribi aquell moment tindré gairebé 44 anys cotitzats. Arriba un moment en el qual jo he complert tots els meus objectius, mai m'hauria arribat a imaginar que cobriria quinze Jocs Olímpics i que em sentiria tan satisfeta fent la feina que he fet.

Feina, d'altra banda, molt reconeguda...
M'han donat premis de tota mena, des d'institucions i ajuntaments dels més petits, fins al premi Ondas o la medalla d'Or al mèrit esportiu. El Comitè Olímpic Internacional m'ha premiat per ser una de les periodistes espanyoles que més Jocs té, no em puc queixar gens. Tot això per mi em fa sentir molt bé com a professional. També em fan sentir estimada els missatges que em demanen que no em retiri, però així com Simon Biles ha prioritzat la seva salut a un possible or a mi em toca prioritzar el meu projecte vital per davant del professional. Quan arribi el moment que tingui 63 anys donaré la meva vida professional per acabada, perquè s'ha de saber començar, però també retirar-se. Si la vida em posa al davant que torni als Jocs Olímpics, en qualitat de col·laboradora o qualsevol altra cosa, ja ho veurem. I si no, veuré els Jocs tranquil·lament des de casa meva o, si puc, des de París.

Ja tens algun pla pels Jocs de París el 2024?

Jo consumeixo molt esport a través de la televisió, al febrer em miro molts dels partits del torneig de les Sis Nacions de rugbi i m'he arribat a demanar festa pels campionats del món d'atletisme, crec que mirar-ho des de casa ofereix una visió que no es tindria des de l'estadi. No m'importarà veure els Jocs de París des de casa si no els puc gaudir in situ, perquè em sembla molt interessant veure-ho per la tele. De fet, durant aquests dies he estat seguint les retransmissions dels meus companys quan jo no tenia feina. Els esports en equip com l'handbol i el waterpolo em posen molt nerviosa, però m'agrada molt veure les competicions més tranquil·les com la natació o l'atletisme.

D'aquí dos anys s'acabarà la teva etapa professional. Què esperes de la feina que has estat fent tu fins ara?

Espero que la meva feina d'aquí fins que em jubili sigui la mateixa o pugui arribar a millorar-la i quan arribi el moment del relleu confio en la decisió que prenguin des de RTVE. Igual que jo vaig ser el relleu a la gimnàstica i el patinatge, algú vindrà darrere meu i també ho farà.

Des de la teva experiència, quin consell donaries als periodistes més joves?

Que s'informin i busquin moltes fonts d'informació. Que llegeixin, llegeixin i llegeixin, aprenguin idiomes i llegeixin tot el que arribi a les seves mans sobre un esport o una especialitat a la qual es vulguin dedicar. Han de poder marcar la diferència i tenir recursos suficients per crear una base de dades dins del seu cap que els faci diferents.