Alba Sotorra Clua (Reus, 1980) és directora i productora de cinema documental. Ha passat llargues temporades a l’Orient Mitjà, realitzant documentals sobre conflictes polítics, socials i humans actuals. Va entrar en contacte amb el Kurdistan amb el seu primer documental, on explicava la història d’una dona kurda, i, des de llavors, ha seguit en contacte amb aquest poble i la seva lluita. 

El 2018 va estrenar un altre documental, Comandante Arian, que mostra la participació d’un batalló de dones de la resistència kurda en l’alliberació de Kobane (Kurdistan), del jou de l’Estat Islàmic. Sotorra va conviure durant mesos amb les combatents, a primera línia de front, gravant la seva realitat quotidiana.

La documentalista també ha participat en la primera ficció rodada al Kurdistan de Síria que tracta la guerra entre el poble kurd i l’Estat Islàmic a la ciutat de Kobane el 2014. Kobane és una pel·lícula molt realista i hi ha participat tot el poble, així com els mateixos guerrillers i guerrilleres. 

KOBANE Trailer (2022) from Higgins Postproduction on Vimeo.

Què és el que va fer vincular-te tant amb el Kurdistan?
Sobretot tenia interès per conèixer en primera persona la feina de les dones kurdes de la regió de Síria. El seu projecte militar, social i polític. 

I com et van rebre? 
Molt bé! Hi ha un tema de solidaritat entre dones molt fort i això et fa sentir molt acollida des que arribes. 

Has conviscut molt amb elles. Com va ser estar a la línia de front al seu costat?
Va ser una experiència molt intensa. Quan vius una situació de risc o de perill, els vincles surten ràpid i les relacions humanes es fan més profundes, pel cas extrem de la situació. Per tant, vaig crear vincles d’amistat molt forts. 

Alba Sotorra durant el rodatge de 'Comandante Arian'

Hi va haver molts moments en què vas passar por? 
No tants, però en algun moment sí. Però, sobretot, els moments en els quals he passat més por no han sigut en el moment de combatre contra l’Estat Islàmic, ja que les seves forces eren bastant iguals que les dels kurds, sinó quan hi havia intervenció de l’exèrcit turc, que venia per aire i bombardejava bases kurdes. D'aquesta manera, aquí realment sí que et sents com una formiga davant d’un elefant que la vol esclafar. Quan teníem els avions a sobre, sí que passava molta por perquè no et pots escapar d’un bombardeig. Si passa, passa. Tot i això, per sort, no va passar gaires vegades.

I els enfrontaments amb l’Estat Islàmic com eren?
Jo només en vaig viure dos, d’intensos. El primer, com que no n’havia viscut cap, no vaig tenir gaire temps per ser conscient del que estava vivint. Estava al costat de l’Arian i, si a ella la veia tranquil·la, jo estava tranquil·la. Després ho vaig valorar bé i vaig veure que, realment, sí que havia estat en perill. Tot i això, em vaig sentir segura perquè estava amb un grup que m’havia fet sentir segura. La segona vegada tampoc no vaig passar gaire por, ja que m’imaginava que seria com el primer.

Hi ha diferències en com vivien elles aquests moments amb com els vivies tu?
Recordo un cop, quan ens sobrevolava per sobre l’exèrcit turc, que se’m va acostar un company, un noi jove, i em va preguntar si tenia por. Jo li vaig respondre que en tenia molta i ell em va preguntar que per què tenia por, que si em moria, em faria immortal en la memòria dels altres i això era un honor. Aquí és on hi ha una gran diferència entre la meva implicació i la gent que està lluitant allà. Jo no ho sento així. Jo no em vull morir.

"He fet amistats molt properes i m’he sentit molt connectada amb les motivacions de les seves reivindicacions i les seves lluites"

Ha mort molta gent innocent...
Sí, i és molt dur perdre gent que coneixes i que estimes. I quan tornes a casa, no tens ningú amb qui compartir aquest dol. Llavors és complex de bregar amb tot això.

Com és tornar a casa? 
El primer cop és el més impactant i el que costa més de digerir. No obstant això, al final, t’hi adaptes, ja que tornes al teu món, a la teva zona de confort, on tens les amistats i la família i, de seguida tornes a reconnectar amb tot. Al principi, tens la sensació que els teus problemes personals no tenen gens d’importància, et semblen sense sentit i això alleuja una mica, però no dura gaire. Després torna la teva vida totalment normal. 

I, al revés, com és arribar allà, venint d'on venim?
No em plantejo tant si soc occidental o no, sinó que sento que, com a dones, tenim moltes coses que podem compartir. He fet amistats molt properes i m’he sentit molt connectada amb les motivacions de les seves reivindicacions i les seves lluites. Òbviament, per una altra part, tinc la possibilitat de tenir una veu que arribi aquí, a Occident, i em sento amb la responsabilitat de fer d’altaveu de la seva causa.

Alba Sotorra amb guerrilleres kurdes, durant el rodatge de Comandante Arian

Quina relació has arribat a tenir amb guerrillers i guerrilleres? 
Vincles d’amistat. Hi ha vincles de companyonia i vincles polítics i ideològics, però, sobretot d’amistat. Persones amb qui comparteixes una complicitat molt gran. Va més enllà del vincle polític i ideològic. Tot i la distància, mantinc aquests vincles, ja que hi ha una preocupació de les unes per les altres. I dels uns pels altres.

La dona té un paper important en aquestes guerrilles...  
Exacte. La revolució kurda posa la dona al centre del canvi. Per poder subvertir i transformar el patriarcat, ha de ser la dona la que lideri aquest canvi. Per tant, la dona té una situació molt empoderada, tant pel que fa als batallons com a la vida del dia a dia. Entre homes i dones hi ha una relació d’amistat i molt respecte.

Destaques molt el vincle d’amistat. 
Sí, ja que ells ho valoren molt. Entre ells s’adrecen com a heval, que tant a Comandante Arian com a Kobane es tradueix com a 'camarada', per donar aquesta connotació de guerrilla, però la traducció literal és 'amic'. Aquesta idea d’amistat és molt potent entre homes i dones.

"La gràcia de fer un documental és que la història s’expliqui des d’una mirada implicada"

En la producció de Comandante Arian, se’t veia vestida de guerrillera. Des d’alguns sectors del periodisme se t’ha pogut qüestionar aquest fet, ja que deien que és un clar posicionament en un conflicte. Quin és el teu punt de vista respecte a això? 
Primer de tot, jo em vaig vestir com em van dir. Em van fer vestir de camuflatge per la meva seguretat i la de totes perquè estàvem a primera fila. No te la pots jugar ni fer que se la juguin elles. Només que portis alguna cosa de roba que reflecteixi o que sigui d’un color inadequat és un perill. Era un tema de practicitat absoluta. I tu, al batalló, has de fer el que et diuen. 

I respecte al fet que se’t titlli de poc objectiva... 
Jo no crec amb la mirada objectiva, fins i tot em sembla perillós parlar d’això. És impossible que una mirada no tingui subjectivitat. Fins i tot una màquina també té una mirada subjectiva, depèn d’on la col·loquis. A més, la gràcia de fer un documental és que la història s’expliqui des d’una mirada implicada, amb subjectivitat, des d’un punt de vista. Si no, no és legítim. Una mirada que no s'implica no té cap mena d’interès. El posicionament és obvi, hi ha de ser. I això no ho amago. Ho transmeto des d’una simpatia molt gran cap al que fan aquestes dones.

I aquells que diuen que mostres una versió esbiaixada? 
És que penso que és impossible no fer-ho. El que conforma una mirada democratitzada és justament el conjunt de moltes mirades diferents. És important que hi hagi diferents mirades als mitjans. Per això és rellevant que les dones fem cinema. Així que és crucial que es faci cinema en països perifèrics. Si només hi ha una mirada hegemònica, que és el que sovint defensa el periodisme, és perillós. Quina és la mirada hegemònica? Blanca, masculina, occidental? Aquesta és la dels mitjans de comunicació. I això no és la realitat.

Alba Sotorra, al costat d'Arian, durant el rodatge de Comandante Arian

Fins ara havies fet documentals. Què és el que t’ha portat a fer ficció? 
Jo dirigeixo documentals i la ficció la faig com a productora. Des del 2015 que, amb la productora, produïm ficcions de gent kurda. Els donem suport i fem la postproducció des de Barcelona. També hi ha una raó pràctica de produir ficció i és per tema de pressupost. Si només produíssim documentals, no podríem mantenir l’estructura que tenim a la productora. En la ficció treballes amb pressupostos més grans, tens més espai per poder mantenir una estructura de producció. I, al final, des de la ficció produïm ficcions que estan molt vinculades amb la realitat social que ens motiva i ens interessa. I és una manera de seguir amb la funció documental. 

"Els habitants de Kobane veien que s’explicaven les seves històries des d’una mirada externa i allunyada"

El teu paper dins la pel·lícula és...
Kobane és la tercera producció amb la qual estem ajudant de la comuna del cinema de Rojava. És, probablement, la producció més gran que s’ha fet allà. El nostre suport ha estat, sobretot, en la postproducció, ja que en el rodatge no hi hem estat. La nostra feina ha estat opinar en els moments de muntatge per donar feedback i ajudar. I després coordinar tota la postproducció: la part del color, el so, els deliveries, l’enviament a festivals, la promoció a xarxes i donar doble nacionalitat a la pel·lícula perquè tingui nacionalitat europea. 

Com és que han decidit fer una pel·lícula sobre això? 
S’han fet dues pel·lícules de ficció sobre el mateix tema: Les filles del sol  França, 2018) i Germanes d’armes (França, 2019). Les dues pel·lícules estan fetes totalment al marge de la gent d’aquí; fetes i produïdes per gent que no han estat mai allà ni han estat en contacte amb gent d’allà. Llavors, els habitants de Kobane veien que s’explicaven les seves històries des d’una mirada externa i allunyada.

Guerrilleres kurdes de Kobane

Per tant, la pel·lícula vol trencar amb aquesta mirada. 
Exacte. Aquesta pel·lícula és el crit d’un poble que vol explicar una cosa molt important que ha passat en la seva història i que ho vol explicar a la seva manera. Surt com a necessitat del poble de Kobane a expressar-se des de les seves pròpies vivències. Al final, això és molt terapèutic perquè és una manera de revisar i digerir una part traumàtica de la teva història.

Com de realista és aquesta pel·lícula?
Moltíssim. Té una cosa molt bonica i és que tot el poble de Kobane va posar-se a treballar junt per fer possible aquesta súperproducció i es van posar a interpretar el que els va passar. Les ubicacions són autèntiques, les armes, els carrers, el fang... Fins i tot, els actors fan d’ells mateixos.

La protagonista recorda a l’Arian, del teu documental. 
És que són històries germanes.

Zehra, la protagonista de Kobane

Creus que la pel·lícula serveix per donar reconeixement a la causa kurda?
I tant. Aquesta pel·lícula té una doble funció. Per una banda, internament, dins el Kurdistan, és necessària per a la gent, veure-la ajuda a curar les ferides. No només per la gent de Kobane, que l’ha interpretada, sinó per tot el poble kurd. És una pel·lícula feta des del poble kurd per al poble kurd. I també aporta una reflexió molt interessant sobre com el cinema pot ajudar a l’empoderament d’una comunitat.  

I externament?
Ajuda a entendre com ha estat el conflicte, explicat des de dins, per les persones que, realment, l’han viscut. Té una funció històrica, d’ensenyar la resistència d’aquesta guerra contra l’Estat Islàmic i quin ha estat el sacrifici de la gent que la lluitava.

Quan podrem veure la pel·lícula?
S’estrenarà aquest dijous 26 de gener a les vuit del vespre, als cinemes Girona. Després del passi, es farà un col·loqui amb membres de l’equip de la productora.