Passadissos de la Cambra de Representants d’Estats Units un dilluns de juliol. La jove congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez es creua amb el seu homòleg republicà Ted Yoho. Una mirada furtiva, a la que malauradament ja està acostumada. Però aquest cop la cosa va a més. Fastigosa. Boja. Perillosa. L’home es desfà en insults no només fruit de la seva dissidència política, sinó de la ferida imaginària que sent sobre el seu orgull masculí. Quan marxa, li sembla sentir quelcom com un murmuri a contracor. En efecte, el congressista li acaba de dedicar un “fucking bitch” (maleïda puta).

No és la primera vegada que li passa. Al metro, als carrers de Nova York, i al restaurant on va treballar de cambrera en el passat, nombrosos homes li havien dirigit paraules similars, denigrant-la per la seva condició de dona. Però ara és diferent. Ara ostenta el càrrec de congressista, i l’atac verbal s’ha dut a terme en un espai teòricament protegit. Quin és el seu desconcert quan no troba respecte ni en les quatre parets de l’edifici que legisla el seu país.

Passen els dies, i sembla que tot ha quedat en un no-res. Yoho es disculpa públicament, excusant-se en què té dona i filles (un tòpic polsegós que no pot ser més erroni). Però Ocasio-Cortez no oblida. I aleshores, dijous, davant del seu micròfon a la Cambra de Representants, pronuncia un discurs que quedarà impregnat en les ments dels seus col·legues i d’un públic d’abast mundial durant dies, setmanes, mesos, qui sap si anys.

"No necessito que el representant Yoho em demani disculpes. (...) Però amb el que sí que tinc un problema és amb fer servir les dones, les nostres esposes i filles, com escuts i excuses per un comportament pobre. Mr. Yoho menciona que té una esposa, i dues filles. Jo soc dos anys menor que la filla menor de Mr. Yoho. Jo també soc filla d’algú. El meu pare, per sort, no és viu per veure com Mr. Yoho ha tractat la seva filla. La meva mare ha hagut de veure la falta de respecte de Mr. Yoho en aquesta casa contra mi per la televisió. I jo soc aquí, perquè haig de demostrar els meus pares que soc la seva filla, i que no m’han criat per acceptar l’abús dels homes.”

“Tenir una filla no converteix un home en decent. Tenir esposa no fa un home decent. Tractar la gent amb dignitat i respecte fa un home decent.”

Aquesta és la resposta d'Ocasio-Cortez.

Quan una dona ostenta el poder, quan és propietària del seu propi pensament i poder de decisió, una fràgil bretxa s’obre en el sistema heteropatriarcal hegemònic. No és quelcom anacrònic. No debatríem sobre els conceptes de discriminació positiva o paritat laboral obligatòria si estigués normalitzat trobar les dones en els mateixos llocs de poder que els homes, amb les mateixes actituds de lideratge.

Aquell que es troba en un lloc privilegiat sempre tindrà por de perdre’l. De què un agent extern li prengui la seva zona de confort. Són aquests homes, que usen l’abús verbal i la violència estructural gairebé de forma automàtica, els que adapten aquests com a mecanismes d’autodefensa. Desprotegits, espaordits davant la idea que una dona es pugui assentar per sobre seu, recorren a uns clàssics que, no se sap per quina norma de tres, pensen que mai no fallaran: “bruixa, puta, feminista lletja, lesbiana”, etc.

Figures com Margaret Thatcher o Angela Merkel han estat habitualment titllades de fredes i gairebé dictatorials (només cal fer al·lusió als seus sobrenoms, "La Dama de Ferro" o la "Canceller de Ferro", respectivament). Partit d'una teoria historicocultural de la concepció de gènere, en què aquest prescriu formes diferencials de pensar, sentir i ser per a homes i dones, prendrem com a base que el fet masculí i el fet femení són construccions socials enunciades, filtres culturals, constitucions subjectives i interpretació genèrica del món, reproduint exclusions dins un imaginari social. En el cas de les dirigents, observem com allò que el sistema defineix com a femení (delicadesa, instint de maternitat, tendresa) fos incompatible amb la seva capacitat de lideratge; com si haguessin d'adaptar els trets diferencialment masculins -imposats- de forma automàtica en ocupar un lloc que, històricament, no els hi estava previst. 

No cal allunyar-se del nostre país, de les nostres ciutats, per trobar-nos amb casos similars al d'Alexandria Ocasio-Cortez. Un cas paradigmàtic -sense atribuir-hi correspondència política, doncs en trobem tant a la dreta com en l'esquerra- és quan, el 2016, la diputada de la CUP Anna Gabriel va ser blanc dels insults d'Eduardo García Serrano, opinador a Intereconomía (actualment, el Toro TV). El col·laborador va tirar de giny i intel·lecte acusant-la de "puta", "malfollada" i "amargada", donat que "es limita a tapar-se amb els draps propagandístics el cos amb el qual la naturalesa l'ha castigat". I es va quedar tan ample. Cap repercussió. Cap disculpa pública. De segur que els seus companys el van congratular en acabar el programa.

Altres exemples no tan sonats -però que val la pena recordar- són el de la ministra socialista Leire Pajín, a la que l'alcalde de Valladolid allà pels volts de 2016, Javier León de la Riva, li va dedicar un "cada vez que le veo la cara y esos morritos, pienso en lo mismo", o personalitats com Begoña Villacís, Ada Colau o Pilar Rahola. Totes elles, per molt que dissonants ideològicament, es troben en el mateix plànol dels atacs masculins en relacions de poder i una mediatització que les converteix en víctimes potencialment vulnerables. I els discursos de l'extrema dreta, que van guanyant poder durant els últims anys, no fan sinó que augmentar aquesta disparitat.

Pots ser un home casat i tenir filles, pots projectar aquesta imatge de pare de família al món; posseir una façana de poder legítim que t'empari, i assetjar les dones. Com deia Alexandria Ocasio-Martínez al seu discurs, gràcies, congressista Mr. Yoho, per mostrar el món que inclús un home com tu, ens faltarà al respecte amb total impunitat. Gràcies per no fer-nos abaixar la guàrdia.