“Passo de la política perquè tot allò que vull no es pot aconseguir”. En Gustavo (21) és un dels molts joves que ha decidit deixar de banda la política. Quan va assolir la majoria d’edat, va anar a les urnes amb la il·lusió d’aquell qui té la certesa que el seu vot pot repercutir en el benestar de la societat. Un cop va veure com es va desenvolupar el mandat dels qui havia votat, la seva esperança de canviar les coses es va esdevenir desencís. 

Gustavo (21), estudiant de Relacions Laborals

“Vaig votar Podemos, però vaig notar que promeses com l’empresa pública d’energia i la construcció d’habitatge social no arribaven enlloc”. A partir d’aquell moment, es va qüestionar el sentit de participar electoralment. “En els darrers comicis, he rebut les cartes dels diversos partits a la bústia, però no m’he dignat ni a obrir-les. He decidit deixar de votar”, confessa.

El politòleg Toni Rodon explica al Diari de Barcelona que abans de la crisi del 2008 i del procés "el fenomen imperant entre els joves catalans era la desafecció política, és a dir, la manca d’interès davant la política”. Malgrat aquesta delimitació temporal, avui dia encara hi ha joves aliens a la política. “A casa no se n’ha parlat mai, suposo que per això no m’interessa gaire”, afirma l’Erik (26). La seva parella estudia Ciències Polítiques, així que “a l’hora de votar, em guio per ella”. 

Erik (26), treballa en un supermercat

Rodon considera que els joves -políticament parlant- es poden separar en dos tipus: “Els que no estan interessats en la política, que tenen unes preferències ideològiques més indeterminades -habitualment s'ubiquen en el centre- i una majoria que s'ubica a l'esquerra”. L’Erik, que trenca amb la tesi anterior, reconeix que no s’informa de les propostes de cada partit, però que s’ubica a l’esquerra perquè “vetlla pels drets dels treballadors i lluita per oferir millors serveis socials”.

Del passotisme al cabreig

Aproximadament a partir de la crisi financera global i del procés, la percepció juvenil de la política vira cap a la insatisfacció vers el sistema. “És una actitud diferent, perquè ara no hi ha un passotisme polític, sinó un cabreig vers com s’estan fent les coses”, matisa Rodon. 

Un bon exponent d'aquest descontentament amb el sistema és la militància. Fa anys que aquestes organitzacions juvenils centren la seva revolució en la lluita feminista, mediambiental, LGTBi i de l'habitatge, entre moltes altres. 

La Marina Gispert, portaveu d'Arran, indica al Ddb que, en la majoria de casos, la insatisfacció arriba "a través d'una problemàtica -en el seu cas, el patriarcat-, que comences a relacionar amb altres fins al punt que t'adones que totes estan relacionades". 

En altres casos, la politització arriba des d'altres àmbits. Per exemple, el familiar. Els pares de la Raquel (22) han estat persones molt involucrades en política: el seu pare va formar part del Partit Comunista i la seva mare va estar afiliada a CCOO. “De més petita, reproduïa allò que deien els meus pares, gairebé sense entendre res”, indica. Des que va començar a polititzar-se pel seu compte, però, la seva ideologia ha anat variant.

Raquel (22), periodista

En la línia del procés com a punt de ruptura del jovent amb la política, apunta que aquest episodi marca un abans i un després en la seva visió sobre la política. “Ens van mig enganyar fent-nos pensar que muntaríem una revolució i que Catalunya seria un Estat, i finalment la promesa no va arribar enlloc”, es queixa.

El rebombori de l’1 d’octubre i el seu posterior desenllaç suposen un altre motiu per a desencantament de la Raquel. “Quan veig que la DUI dura segons i que la trajectòria del Tsunami Democràtic s’apaga en una setmana, penso que tot això no serveix per a res”, recorda. “Ara mateix, se'm fa difícil pensar qui votaria en unes eleccions. Tinc una desvinculació molt gran amb els partits: somiar amb un canvi és una utopia”.

La importància del self-care i dels ambients

Amb una història més o menys similar a la de la Raquel, la Sílvia (21) comença a polititzar-se a través de diferents canals: un professor de Ciències Socials que desperta el seu esperit crític, grups de música com ara La Raíz i Zoo i, un cop entra a la universitat, gent amb qui s’envolta ubicada a l’ala esquerra.

Sílvia (21), estudia Ciència i Tecnologia dels Aliments

Més enllà del procés, que també intervé en el seu procés de politització, assenyala la pandèmia com a punt de ruptura. “La meva salut mental va quedar destrossada i buscava coses més self-care que no em destrossessin”. 

A més, opina que des de l’esquerra existeix cert sector que convida poc a la politització. “De vegades m’he sentit estúpida. Hi ha molta gent que m’envolta a qui no li fa res resoldre dubtes, però arriba un punt en què tot allò que no siguin aquestes dinàmiques…”, critica. La Raquel, que comparteix aquesta creença, afegeix que “sovint l’esquerra utilitza un discurs molt proper a l'acadèmia i, per tant, no arriba a certs sectors”.

La justícia, un altre punt de ruptura

La Carlota (21) no està gaire interessada en la política institucional, però s’implica molt en la lluita feminista. Troba que, ara mateix, “no hi ha cap partit que em doni el que considero necessari com a dona feminista. En canvi, sí que n'hi ha que, de no donar-me res, em treuen o em voldrien prendre encara més drets”, raó per la qual no vota. “Em nego a participar en un sistema en què no crec”.

Carlota (21), estudia Concept Art

Al llarg de la seva vida, ha viscut de ben a prop diverses formes de desigualtat i de violència masclista que han quedat impunes i que l’han fet desempallegar del tot amb la política. “La meva mare va ser maltractada per la seva exparella durant set anys i la meva germana en va ser víctima arran d’una agressió sexual”. Tot i les denúncies, insisteix que la justícia no va atendre cap dels dos casos.

Precisament aquesta sensació de desprotecció arrossega la mobilització ciutadana a organitzar-se per donar resposta a les carències del sistema. Tot i estar en un escenari complicat, la Marina Gispert defensa que "les joves no hem de perdre la il·lusió". Confessa que accions com aturar un desnonament donen sentit a la militància. "Són petites victòries que t'animen a seguir lluitant".

Riure per no plorar

“A Catalunya, s'afegeix el fet que les perspectives laborals dels joves i la seva situació econòmica no serien ideals, i això s'acaba traslladant a les seves actituds polítiques”, assevera Toni Rodon. De fet, segons apunta l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’Idescat referent al segon trimestre del 2021, l’atur juvenil se situa en el 47,5% entre els joves catalans d’entre 16-19 anys i un 30,6% entre els d’entre 20-24 anys, una de les xifres més altes de la UE.

"Les alternatives són treballar en el sector públic per assegurar-te certa estabilitat, llençar-te a la piscina -que ho fan més aviat pocs- o marxar a un altre país. És una mica depriment, però és el que hi ha", lamenta el politòleg.

“Una cosa que ha anat molt bé per a la nostra salut mental és fer mems sobre la política catalana. És que te n'has de riure: com t'has de prendre seriosament els qui ens representen? O ens ho prenem de conya o ens costarà tirar endavant”, proposa la Raquel.