- entrevistes -
Entrevista a Pere Manzanares, activista pel català
Publicat el 31 de juliol 2021

Pere Manzanares (Perpinyà, 1953) porta tota una vida dedicada a l'activisme per la llengua catalana a la Catalunya Nord. Fill d'exiliats de la Guerra Civil Espanyola, va fundar l'escola la Bressola, la ràdio Arrels i l'associació Arrels, per garantir l'ensenyament i difusió del català, també a través dels mitjans de comunicació.

És pedagog, però actualment presideix el SIOCCAT (Sindicat Intercomunal per la Promoció de les Llengües Catalana i Occitana) i és tinent d'alcalde de la vila d'Elna, després que el catalanista Nicolas Garcia (Partit Comunista Francès) recuperés la batllia en les eleccions municipals de l'any passat. Ens atén amablement des del seu despatx a Perpinyà. 


Com és que es va interrompre la transmissió intergeneracional del català a la Catalunya Nord?
Aquesta interrupció s'emmarca en un procés de francesització, de la mateixa manera que es va fer a Bretanya, País Basc, Alsàcia o Còrsega. El primer punt d'inflexió és l'annexió el 1659 dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Capcir i Vallespir per part del Rei de França. Però en aquell temps la societat era rural, tret del nucli de Perpinyà. La població era molt estable i homogènia i durant molt de temps es va seguir parlant en català. De mica en mica l'estat francès hi va anar enviant l'exèrcit, gestors, administradors, jutges, progressivament es va anar introduint en l'ensenyament, es van canviar els mossens, etc. Va ser un procés que va deixar el català a l'àmbit privat, i el francès, al públic. Es va suprimir el català dels actes notarials, es van implantar escoles en francès, etc.

Quin paper hi va tenir la burgesia?
Va ser fonamental. Al s. XIX la burgesia de Catalunya Nord es va decantar cap a París, primer amb la Revolució, ja que es pensava que París podria aportar molt. A diferència de la Catalunya Sud, on la burgesia es va mantenir fidel a la llengua i la cultura, aquí no. Hi va haver una adhesió a França que formava part d'una consideració progressista, mentre que els components més conservadors es mantenien a favor de l'Església i del català. Però la gent seguia parlant en català, tot i que els estudis eren en francès. L'arribada del tren, la vinculació econòmica a les terres de França i el servei militar van contribuir a la francesització. El servei militar ho va canviar tot: et trasllades a diferents punts, perfecciones el francès, etc. Però sobretot les guerres: la I Guerra Mundial va ser clau. Molta gent jove d'aquesta època va morir.

Va ser un canvi de paradigma, oi?
Sí. Llavors, a tots els pobles van posar monuments dedicats als morts per la guerra amb el lema "Morts per França, morts per la Pàtria". Psicològicament, això va representar molt. Això va contribuir a l'adhesió al sentiment nacional francès i a ocultar el català. A més, van arribar els mitjans de comunicació en francès i l'escola pública, laica i gratuïta, que era tota en francès. I, a més, el català era prohibit i perseguit. Es va introduir la delació: cada vegada que a algun alumne se li escapava una paraula en la llengua pròpia, sigui el català o l'occità a Occitània, se li havia de dir al mestre, que li donava una pedra. Llavors, al final del dia qui tenia la pedra, símbol infame de la llengua pròpia, era castigat.

Això també tenia efecte a casa.
De mica en mica la gent va veure que el francès era la llengua útil i es va anar deixant de parlar en català als fills, fins a l'actualitat, on només un grapat de famílies molt militants i gent vinguda del Sud el parlen, a més dels gitanos del barri de Sant Jaume. El 98% de les famílies s'adreça en francès als nens. De fet, és bastant miraculós que se segueixi parlant català a la Catalunya Nord. Però ara hi ha un canvi: l'autoodi ja ha desaparegut i hi ha un procés cap a recuperar l'autoestima.


"Cada vegada que a algun alumne se li escapava una paraula en català a l'escola, se'l castigava"


Com s'aborda des de l'Estat francès la normalització lingüística del català?
La relació entre l'Estat i la llengua catalana i la resta de llengües "regionals" no ha minvat, és sempre la mateixa. La diferència és que últimament un diputat bretó va presentar una proposta de llei, va aconseguir l'aval d'un nombre substancial de senadors i diputats i va ser aprovada. Contemplava avenços importants en ensenyament, concretament en el sistema immersiu, però el ministre d'Educació francès, Jean-Michel Blanquer, s'hi oposava totalment i va aconseguir que quaranta diputats de la majoria parlamentària actual presentessin un recurs al Consell Constitucional, que va vetar aquesta llei. A conseqüència d'això hi ha hagut manifestacions, un cert malestar. La problemàtica que fins ara era molt marginal ha tingut accés als mitjans de comunicació i el govern s'ha trobat en una certa dificultat.

I ara què farà el govern?
El primer ministre, Jean Castex, antic batlle de Prada de Conflent, que a priori no és desfavorable a la llengua catalana, ha encarregat a dos diputats, un català i un altre bretó, de preparar un informe per assessorar el govern al respecte. Aquest informe, que es va entregar la setmana passada, no desacredita al Consell Constitucional, però tampoc fa propostes per anorrear l'ensenyament de les llengües ni la immersió. Ara estem en situació de Salomó i fins a l'entrada de setembre no sabem quina serà la decisió final del govern. Això pot afectar les escoles associatives catalanes i occitanes, però també l'escola pública Arrels, que planteja ensenyament immersiu. S'ha de tenir en compte que immersió no vol dir que tot es faci en català, sinó que els ensenyaments es fan en català i que, després, també s'introdueix el francès com a segona llengua per aconseguir un bilingüisme relativament equilibrat als deu o onze anys.

Quina és la seva tasca principal en la promoció de les llengües catalana i occitana com a president del SIOCCAT?
El SIOCCAT és un sindicat intercomunal, una mena de mancomunitat que es dedica específicament a la promoció de la llengua catalana i occitana. La tasca del SIOCCAT és promoure la presència del català en l'espai públic dins dels municipis i assessorar-los perquè millorin la presència del català, i de l'occità a la comarca de parla occitana de la Fenolleda, dins les seves competències. És a dir, la presència del català al carrer a través de la senyalització, la comunicació institucional i el suport que poden donar a la llengua, la cultura, a través del lleure, i també incitar a tenir contactes i agermanaments amb municipis de Catalunya.

Qui en forma part?
Actualment, s'hi han adherit 132 dels 226 municipis de la Catalunya Nord. Perpinyà no està adherida al SIOCCAT perquè ja deuen considerar que no necessiten l'assessorament d'un sindicat intercomunal, perquè són capital de comarca. Segueix la lògica de l'anterior municipi, però ara l'adhesió de Perpinyà ocasionaria un problema al SIOCCAT a causa de la seva situació política.


"La burgesia de la Catalunya Nord es va decantar cap a París al segle XIX"


Precisament, quin impacte creu que pot tenir la política de certa descatalanització del batlle de Perpinyà, Louis Aliot? Pot apaivagar el renaixement de l'orgull català?
No, en absolut. Jo crec que Louis Aliot necessita donar proves de la seva fermesa al seu electorat més ranci, però no pot tenir cap impacte cap al català, cap al sentiment de pertinença i un interès per Catalunya. Més aviat el contrari: la gent referma més les seves posicions quan se sent atacada. Cada vegada que hi ha un atac frontal contra el català, com el del prefecte Bonet, que va fer mans i mànigues per impedir la presència del català, va provocar el resultat contrari. La gent s'agrupa, hi ha una societat que es manifesta i ajuda al carrer.

Però sí que es veu en alguns àmbits un retrocés, una pèrdua d'interès per la llengua catalana. Per exemple en l'USAP Perpinyà, que va eliminar el català de la pàgina web, i que tampoc l'utilitza per a les xarxes socials. A què creu que és degut?
Això és més una qüestió circumstancial que una visió contínua dels directius de l'USAP. A vegades només necessites que una persona amb una voluntat particular perquè es faci i, si l'endemà se'n va, desapareix. Això és circumstancial. El que podem dir amb força és que l'ús social de la llengua no progressa. Això s'entén per la situació demogràfica, per la immigració. Actualment, el 70% dels residents de la Catalunya Nord no hi han nascut i, per tant, això dificulta molt a què progressi l'ús de la llengua. L'ensenyament és bastant estable, progressa molt lentament, atesa la resistència de l'Estat. El que sí que es nota és l'interès creixent per la situació catalana globalment.

Tant en la societat com diversos càrrec públics.
Exacte. El procés i la situació política després de l'1 d'octubre, amb la vinguda sovintejada de càrrecs electes, d'exiliats i ara dels expresos polítics a la Catalunya Nord desvetllen un interès molt important. Molts batlles han signat peticions de suport als afectats, cada vegada que Carles Puigdemont fa una aparició a la Catalunya Nord la gent hi acut, els mitjans s'hi interessen, etc. Això, de retruc, porta un avantatge a la catalanitat de manera global. La simpatia per tot el que és català i la situació a Catalunya va creixent, però això no va lligat amb la progressió de l'ús de la llengua. L'ús de la llengua és molt difícil d'aconseguir, mentre que la relació amb la identitat catalana és molt més factible, no hi ha rebuig. Això ha de ser útil per aconseguir més pautes per a l'ús de la llengua.

Creu que es podria ressuscitar l'ús del català?
Caldria que totes les institucions anessin a l'una, i que hi hagués mitjans. Però, a veure, serà l'última batalla. Crec que invertir la tendència serà missió impossible per les raons demogràfiques que t'he comentat, però estabilitzar, sí, i progressar també ho podríem aconseguir. Fa dos anys es va crear una oficina pública per la llengua catalana, un ens administratiu on intervenen patrocinadors, el consell departamental, la regió i l'Estat, representat a través del ministeri d'Educació i el de Cultura. Aquesta oficina dona suport al SIOCCAT, i ha de ser el punt de trobada suport a tots els ens administratius i oficials per tirar endavant una política lingüística. És un signe que, encara que hi hagi pocs mitjans, el fet català no pot ser ocultat. Es veuen en l'obligació de donar signes visibles i públics de cara a la presa en consideració de la catalanitat. Els mitjans seran determinants per aconseguir millores en l'ús.

És sorprenent que hi participi l'Estat francès, si es té en compte el seu tarannà històric, que ha impregnat totes les institucions. Precisament, vostè que està a les institucions, com a tinent d'alcalde d'Elna, es pot parlar en català als plens municipals?
Difícilment. Ho he fet una vegada i ha causat malestar. Ho tornaré a fer, per fer pedagogia. Segurament, si es fa, es té l'obligació, si no estricta, moral, d'acompanyar-la d'una traducció al francès. El consistori és la imatge de la societat, hi ha moltíssima gent que no sap parlar català, molts no l'entenen i també hi ha mala fe. Tampoc som llengües tan allunyades. Si fa cinquanta o seixanta anys, sobretot en pobles rurals, hi havia plens que es feien en català o la meitat en català, actualment tot és en francès. Cada vegada que s'intenta es pot interpretar com una provocació, per atreure l'atenció, però no pas com una cosa que entraria dins de la normalitat.

Quin paper hauria de jugar el Consell Departamental dels Pirineus Orientals en la normalització lingüística?
Per una banda, les competències del Departament són molt limitades. Es cuiden de les carreteres, d'una part dels instituts, reparteixen ajuts socials, però les competències són mínimes. El Consell Departamental podria donar eines visibles i fer pressió al costat de les altres institucions. Una cosa que se li demana és canviar el nom del departament. Pirineus Orientals va lligat a la divisió administrativa de la Revolució Francesa i després de Napoleó. No té cap connotació catalana, no és bo pel turisme i no és bo per pintar sobre el mapa un territori on hi ha una història i un passat lligat a la catalanitat. Hi ha propostes per canviar el nom a Pays Catalan-País Català, i els més radicals apostarien per Catalunya Nord, però seria fer una concessió massa política que no aconseguiria l'aval de les institucions ni de la majoria departamental.


"He intervingut en català en algun ple municipal i ha causat malestar: actualment tot és en francès"


Ja es veu que el catalanisme no és un moviment massa establert en l'àmbit polític. Creu que hi podria haver algun partit catalanista amb opcions de representació a la Catalunya del Nord?
No, de moment, no. És totalment utòpic. Ja fa temps que hi ha petits partits que el màxim que poden treure és un 4% o un 5%. Però la sensibilitat catalana o catalanista és transversal. En els partits de la dreta i de l'esquerra clàssica hi ha càrrecs electes i gent amb carnet amb sensibilitat catalana, però el color del partit passa per davant. L'existència dels partits catalanistes és minoritària i no recull l'equivalent del que la catalanitat ha repartit culturalment.

Fa pocs dies Junts i Unitat Catalana van signar un conveni de col·laboració.
Sí, suposo que això es traduirà en un petit avenç per a Unitat Catalana, però no se'n podran recollir els fruits en despesa electoral i càrrecs electes en les pròximes eleccions. És molt testimonial i té poca traducció en resultats.

Vostè fas molts anys que és activista pel català, va crear Ràdio Arrels i ha estat defensant la llengua incansablement. Quina importància ha tingut i té l'activisme pel català a la Catalunya del Nord?
Ha estat indispensable i ho seguirà sent, supleix les mancances de les institucions. El dia que les institucions es facin càrrec del que li correspon, aquest activisme ja no tindrà la mateixa necessitat. Jo ho comparo amb l'activitat d'Òmnium durant la dècada de 1960 i 1970, quan el català era amenaçat i Òmnium va desenvolupar cursos per adults, etc. Quan la Generalitat se'n fa càrrec, Òmnium es retira d'aquest camp per ocupar-ne d'altres. Estem en situació de resistència. Aquest estiu l'associació Arrels farà quaranta anys, i hi ha hagut progressos importants, insuficients, però importants. L'activisme ha estat essencial perquè no desaparegués l'esperança, que no desaparegués el català. Actualment, no és suficient, cal relleu de les institucions, cal que hi hagi treball de l'oficina pel català, del SIOCCAT, dels ajuntaments, de les institucions, per prendre mesures en aquesta problemàtica per abordar aquesta qüestió amb mitjans.


"Es pot progressar en l'ús de la llengua, però revertir la tendència serà missió impossible per raons demogràfiques"


Per acabar, què ha suposat la recuperació per part del catalanista Nicolas Garcia de la batllia d'Elna?
Les persones sempre tenen un paper important. En Nicolas Garcia fins fa poc era secretari departamental del Partit Comunista Francès, partit que no és de tradició jacobina, tot i que no dona suport a tot el que pensa Nicolas Garcia. Això és degut al pes de la persona, però no és un batlle aïllat. Hi ha altres batlles com el de Pesillà de la Ribera, Jean-Paul Billès, de centredreta, que va encapçalar la campanya de suport als batlles perseguits per l'1 d'octubre, o el de Vallespir, Prats de Molló, etc. Estan en defensa dels drets fonamentals, tenen empatia envers el procés català, sense prendre posició per cap partit. Això era impossible pensar-ho fa vint anys, però ara sí. Cada vegada hi ha més càrrecs electes, tot i que encara és minoritari i els batlles no reflecteixen un pensament unànime del municipi.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —