Es podria dir que el món del periodisme en ple segle XXI ha assolit una versatilitat insòlita. En l’actualitat, molts dels temes que abans es quedaven fora de l’agenda setting per ser massa trencadors o controvertits han passat a trobar-se a l’ordre del dia, com per exemple el feminisme i les qüestions de gènere. Aquests aspectes, sovint s’han tractat de forma superficial o només se n’ha parlat en dates marcades. Ara bé, és possible que deixin de ser un tema més i que passin a imperar en un mitjà i en la seva manera de fer?

Doncs per difícil que sembli, sí, és possible i és el que pretén el periodisme amb visió o perspectiva de gènere. La fita que es voldria assolir amb aquesta visió és transgredir el tractament d’aquests aspectes com una secció més i que passin a ser un dels filtres a l’hora de confeccionar notícies i altres peces periodístiques.

Orígens i evolució

És complicat posar una data d’inici al feminisme i les qüestions de gènere dins el periodisme. Tot i que les dones van entrar al “quart poder” a inicis del segle XX amb representants com Carmen de Burgos (1867) (altrament coneguda com a Colombine), Joana Biarnés (1935) o María Luz Morales (1889) entre d’altres, el paper de la dona no estava estrictament lligat al tractament del feminisme (tampoc avui en dia). De fet, eren elles les que escrivien per ser llegides per altres dones i tractaven tota mena de continguts relacionats amb la feminitat sota els ideals patriarcals.

Aleshores allò no era feminisme? És incert. Caldria entendre el feminisme com un moviment que està en constant evolució, així com en constant desconstrucció i s’hauria d’entendre d’acord amb el moment politicosocial que estigui vigent. Així doncs, que a inicis del segle XX on les dones encara no havien ni aconseguit el dret a vot, que Carmen de Burgos estigués al front cobrint la guerra entre Espanya i el Marroc o que Anna María Martínez Sagi tractés temes esportius (una zona imperada per homes) eren passos de gegant.

En l’article publicat per Andrea Momoitio a Pikara Magazine “Es imposible hacer periodismo feminista”, la periodista posa en valor aquest fet: “Fa gairebé 10 anys que vam posar en marxa Pikara i hem tornat a les primeres paraules perquè algunes estaven equivocades”. Per consegüent, el feminisme dins el periodisme i la visió de gènere estan en constant evolució i alhora en constant desconstrucció. 

Cartell promocional del moviment #NosotrasParamos. Font: Las Periodistas Paramos

En els darrers anys s’han fet avenços molt notoris. Ara, ja no hi ha només mitjans especialitzats que tractin qüestions de gènere o de feminisme, sinó que de mica en mica els mitjans generalistes van assentant seccions en relació aquests temes. En són dos exemples “El País” o “eldiario.es”.  Aquesta revolució no és fortuïta, és una revolució que les mateixes periodistes lluiten dia rere dia. Per exemple, el 8M de 2018 es va formalitzar el lloc web Las periodistas paramos amb un manifest que va aconseguir més de 8.000 firmes i on cada vegada s’adhereixen més i més periodistes.

Com es pot veure el salt més important es va donar el 2018, on les participants van augmentar en un 325%. Així, es pot considerar que el 2018 va suposar un abans i un després. Amb tot, sembla que els canvis comencen a quedar palesos a les direccions, com serien els casos d’Esther Vera, directora del “diari Ara” o Soledad Gallego-Díaz, ex-directora d’”El País”.

Com ha canviat la visió del feminisme segons Ana Requena?

Aquest tipus de periodisme ha rebut moltes crítiques? O molts crítics?

Totes les publicacions, siguin del caràcter que siguin, tenen defensores i els seus detractors. En el periodisme amb perspectiva de gènere, però, és molt fàcil rebre crítiques, sobretot per l’enfocament. És difícil per aquestes persones concebre aquest “nou” estil de fer periodisme, però “és el tipus de periodisme pel qual s’ha de vetllar en un futur”. Els comentaris solen fer-los homes, ja que són els més afectats perquè es faci aquest tipus de periodisme, inclusiu i realista. 

Aquestes crítiques destructives també apareixen a les publicacions en línia, però els usuaris que les fan s’encarreguen de moure’s entre els límits que permet la política de comentaris, per no ser denunciats i que la seva opinió quedi registrada a la xarxa. En paraules de Requena, “rebem comentaris hostils, violents, virulents, molt cruels, moltes vegades centrats en allò personal, en allò sexual”. Les periodistes, fins i tot, arriben a rebre missatges privats amb insults o comentaris més durs, que sobrepassen els límits del respecte interpersonal, i atempten la lliure expressió.

Micromachismos i Pikara Magazine: projectes pel periodisme amb perspectiva de gènere

Per accentuar aquest periodisme amb perspectiva de gènere que els mitjans tradicionals no concebien del tot a les seves redaccions, al voltant del 2014, es van posar en marxa alguns projectes en línia que portaven aquest tipus de periodisme a primer pla, ja que, segons Requena, “el masclisme no formava part de l’agenda mediàtica”.

Les periodistes que van liderar aquests projectes, generalment dones, van veure com triomfaven a les xarxes, tant per un públic femení com masculí, que s’interessava per notícies i reportatges inclusius.

“Everyday sexism” és una plataforma anglesa que vol posar en relleu el masclisme quotidià a partir de testimonis -homes i dones- que expliquen les seves experiències. Requena es va interessar per aquest model, i per aquest motiu va néixer “Micromachismos”, amb l’objectiu de donar una sortida a la inquietud que es gestava a una generació de periodistes amb ganes de canviar el sistema clàssic.

La periodista i el seu equip van portar una idea similar al Eldiario.es, “per parlar de testimonis, no volia que fos un calaix de sastre on incloure els temes de dones, d’igualtat o de feminisme”. Així doncs, “Micromachismos” va esdevenir un espai on tothom podia llegir i escriure sobre les vivències que indueix el masclisme. Actualment, el blog es basa en peces d’slow journalism, on s’analitza comportaments o episodis que criden l’atenció mediàtica. 

Berta Gómez Santo Tomás, per la seva banda, és periodista freelance i també ha escrit a la revista Pikara, una publicació en marxa des del 2010, amb el propòsit de crear un espai on confluïssin el feminisme i el bon periodisme. Tenint en compte el masclisme que va poder respirar a les redaccions on va fer pràctiques durant el seu grau en periodisme, va decidir unir-se a aquest projecte, que resulta rendible a causa de l’interès femení pel periodisme.

Gómez: “Hi ha temes molt concrets que necessiten una formació al darrere, no és una qüestió d’opinió. Per ser una dona no vol dir que puguis fer periodisme amb perspectiva de gènere"

La rebuda d’aquests projectes va ser fins a tal punt que la resta de diaris i publicacions tradicionals van decidir obrir una secció de periodisme amb perspectiva de gènere, cosa que evidencia que, tant Micromachismos com Pikara, “van aportar el granet de sorra a la causa”, diu Requena. Del que es tracta és de vetllar per unes redaccions que incloguin una òptica feminista de forma transversal: el periodisme actual és més inclusiu gràcies a aquestes idees portades a la pràctica.

El paper de les xarxes socials

Les xarxes socials encara romanen com aquella arma de doble tall. D’una banda, funcionen com una plataforma excel·lent de difusió de coneixement, entre moltes d’altres, però alhora són un espai on es poden rebre moltes crítiques de persones anònimes i on, al cap i a la fi, tota classe de pensaments poden ser publicats de forma bastant lliure.

Així ho reforça Requena, qui afirma: “Les xarxes amplifiquen les reacciones masclistes o misògines contra l’avenç de les dones i el feminisme”. Tot i això, també reivindica la capacitat viral de les xarxes, posant els exemples del coixinet #MeToo o la performance reivindicativa “Un violador en tu camino”.

Imatge de l’acte “Un violador en tu camino” a Ciudad de México. Font: EFE

D’altra banda, Gómez posa sobre la taula la possibilitat que les xarxes socials funcionin com un element que reforci una identitat; per exemple, amb el #BlackOutTuesday on milions de persones van publicar una fotografia de color negre per reivindicar el moviment del Black Lives Matter. El mateix passa amb dates com el 8M o el 25N: “No crec que posar un tuit contra la violència de gènere el 25N canviï massa les coses, ja que el valor crític d’aquesta acció és nul si després no s’acompanya d’altres accions”. 

Ser una periodista té més dificultats que ser un periodista?

“No hi ha un masclisme explícit ni unes eines per les quals jo no hagi pogut accedir al mateix que pot accedir un home; però això no vol dir que no hagi tingut impediments”, explica Gómez. El masclisme segueix imperant a les redaccions, però de forma sistemàtica, no com quelcom volgut. 

Tot i això, les dones segueixen patint per sentir-se jutjades quan entren a una redacció, o quan volen proposar algun tema per la següent edició. El patriarcat és la barrera que diferencia els periodistes de les periodistes, que fa que elles hagin de plantejar-se renunciar a la seva vida privada per dedicar-se al periodisme, i aquesta dicotomia no es presenta en el cas dels homes.

Requena: “Hi ha una sèrie de dinàmiques absolutament assentades encara, que costen de trencar i que poden suposar obstacles per nosaltres, des d’incomoditat, sentir-nos que som unes intruses en aquest espai, i tot el que això comporta: problemes d’autoestima, d’autogestionament, de síndrome de la impostora…”

Si bé és cert que segueixen existint els sostres de vidre o els terres enganxosos, les dones han fet un gran pas, i ja no resulta difícil concebre que una dona pugui ser cap de secció d’un diari, o fins i tot directora, com en va ser l’exemple El País.

El que queda per fer

Tot i això, encara queda molt camí per recórrer en el periodisme amb perspectiva de gènere. Per Gómez, el que falta canviar “són les formes de treballar: s’han d’ampliar els terminis perquè les dones estan lligades a les feines domèstiques”. Requena considera que manca una formació amb perspectiva de gènere des de la universitat: “Falta sistematitzar el coneixement i aquesta pràctica a les redaccions, com quelcom general i complet”.

Malgrat tot, no s’ha de deixar de remarcar la feina que entre totes les dones han fet per ajudar a les periodistes a no parar de créixer. La manifestació del 8M del 2018 va impulsar una nova generació de periodistes que van trobar el seu lloc per dir la seva, i per poder contribuir a un periodisme més inclusiu, i per tant, millor. 

Acte de dones periodistes del 8M de 2020

"Què puc fer si em vull dedicar a aquest periodisme?"

Tant Requena com Gómez coincideixen en el fet que és essencial una formació, no com un coneixement que s’acabi plasmant de forma “vomitada” sobre el paper, sinó per desconstruir-se a una mateixa suficientment per a poder escriure sobre el tema.

Gómez també exposa que hi ha certs temes que no poden ser opinables, sinó que han d’anar justificats per una formació: “Hi ha temes molt concrets que necessiten una formació al darrere, no és una qüestió d’opinió. Per ser una dona no vol dir que puguis fer periodisme amb perspectiva de gènere.” Ambdues apunten a tallers o formacions extracurriculars, però no seria necessari que aquesta formació existís de forma intrínseca dins l’educació?