Vandalització o art: per què algunes pintades duren més que d'altres? - Diari de Barcelona
La capital de la Terra Alta va despertar escrita amb poemes del cèlebre escriptor català, mort el passat 2003. Aquests textos estan escrits per algú anònim a les parets verges d’alguns edificis, amb lletres ben grans, i amb una fletxa, que assenyala la direcció on està la propera pintada, creant així una ruta artística i poètica que eleva Gandesa a una ciutat amb un interès turístic, si més no, especial.
Raquel Estrada, la consellera de cultura de la localitat, ha decidit que no esborrarà els versos de les parets. "Ens sentim orgullosos d'aquest nou atractiu cultural que tenim i animem a venir a descobrir quins fragments han estat triats, a quins llocs s'han escrit i per què", diu Estrada, animant als ciutadans de la ciutat i també als forasters a esbrinar el secret de les parets de Gandesa.
El misteri de l’anonimat
Bansky és l’artista urbà per excel·lència en fer despertar les ciutats amb una obra nova, sempre amb un rerefons de denúncia del sistema. Ningú mai ha vist el grafiter, actua en solitari i sempre d’amagat. Aquest mateix sistema ha fet servir l’artista anònim que ha decorat les parets de Gandesa, fent que d’un dia per l’altre, els gandesans i gandesanes es trobin un nou vers per la seva ciutat, creant una parada més a la nova ruta turística de la Terra Alta.
Vers de Miquel Martí i Pol a una paret de Gandesa Foto: Ajuntament de Gandesa
El fet que estiguin escrits amb guix fa que les pintades siguin efímeres: “No hem pensat en cap moment que sigui un acte vandàlic perquè sempre s'ha respectat l'entorn. S'han fet servir materials que es poden esborrar amb un cubell d'aigua i hem decidit deixar-ho perquè és una forma d'art i de poesia”, segons la consellera de Cultura de Gandesa. Aquest fet ha enfadat als artistes urbans, que quan fan pintades que ells consideren artístiques o reivindicatives, veuen com ràpidament els ajuntaments prenen mesures per esborrar-les.
La veu d’un artista
Nacho Gutiérrez és un artista madrileny amb peces arreu del món (Barcelona, Roma, París, Dakar...). El seu nom artístic és h101, fent referència a l’habitació de tortures del llibre 1984 de George Orwell. Gutiérrez explica que “les ciutats estan concebudes amb colors grisos, perquè tot sigui igual, que no hi hagi res que canviï el dia a dia, tan monòton, tan avorrit”. Aleshores, “l’acte de pintar al carrer i omplir de colors les parets, és, en si, un acte revolucionari”. És així, doncs, com el grafitis es torna un protagonista en una ciutat on l’art no té espai al carrer: “El carrer és el nostre llenç”, reflexiona h101.
Obra de Nacho Gutiérrez Foto: @h1_01
És interessant veure com, depenent de si les pintades es mouen en un àmbit polític o reivindicatiu, tenen més possibilitats de ser esborrades, a diferència de si es tracta d’un dibuix o d’un nom escrit. L’expressió lliure d’idees està vista com un acte vandàlic només si requereix una reflexió per aquells qui la llegeixen. Les multes depenen de la magnitud de la peça i del lloc on es fan, però oscil·len entre els 300 i els 6.000 euros.
Segons Gutiérrez, hi ha dos criteris per decidir quines pintades s’esborren i quines no. “La bellesa és el principal: si agrada, si entra per l’ull”, té més probabilitats que des de les institucions decideixin no esborrar la pintada, com seria el cas de Gandesa. Per altra banda, “depèn de l’artista, ja que no és el mateix que vingui un artista cotitzat, a què vingui un xaval que pinti súper bé, però que no tingui nom”. Generalment, els artistes petits han de deixar pas a artistes amb més renom que ells, perquè pintin les seves parets. I, evidentment, “la decisió d’enderrocar un edifici fa que les peces desapareguin”, diu h101 a Diari de Barcelona.
Aquest fet fa que es pensi el grafiti com quelcom efímer: “És allò romàntic, que apareix i desapareix”. Encara que sempre hi hagi hagut el debat entre les obres que haurien de conservar-se a les parets per sempre, h101 té una opinió molt clara: “M’agradaria que l’obra seguís el seu curs, que no hi hagués un agent extern que la modifiqués, que la canviés. Si ha de desaparèixer, que desaparegui, però no com quelcom imposat”.
Política des de les parets
Des de les parets d’arreu es volen denunciar unes idees en contra del sistema, que són esborrades per unes institucions que volen defensar la “neutralitat de l’espai públic”, segons l’Assemblea Llibertària de Vallcarca, a Barcelona. Per a ells i elles, el grafiti és “una forma d’expressió més, que està en mans el poble”, diuen a Diari de Barcelona.
Cal especificar que, des de l’Heura Negra, nom que rep l’assemblea, són una plataforma des d’on es difonen les fotògrafes de grafitis que es troben pel barri. Els mitjans de comunicació tradicionals no tenen en compte els interessos dels barris, les preocupacions locals, ens diuen. És per això que les associacions agraeixen les “xarxes socials, perquè és possible anar més enllà de la dimensió local que fins ara podia tenir una pintada”.
“És evident que al barri, veiem que l’Ajuntament esborra abans les pintades amb missatges polítics”, comenten l’Heura Negra. El caràcter estètic no es valora, com sí que té en compte el Nacho Gutiérrez.
La major part de pintades tenen un sentit, un objectiu, des de les que fa l’h101 fins a les que difonen l’Heura Negra. Les que es mostren als comptes de Twitter o Instagram de l’assemblea de Vallcarca són purament de denúncia del sistema, de vegades amb frases punyents que ens conviden a repensar les nostres relacions laborals ("Si un compi sale llorando del curro, quema la ofi") o que aboguen per un replantejament anticapitalista del sistema ("Nosaltres en fase zero i el capitalisme en fase terminal"). L'artista Gutiérrez, per la seva banda, i mitjançant dibuixos, colors i formes vol construir un món diferent de l’existent, d’una manera potser més conceptual.
Llisca a la dreta per descobrir què passa amb aquesta pintada a Vallcarca tan sols un dia després. Foto: @undesgraciat
És indiferent el mètode que es faci servir per canviar el món, però s’ha de reconèixer que el grafiti fa una feina excepcional, i és per això que alguns ajuntaments esborren la pintada, perquè les idees són contràries al sistema en què s’ubiquen.
El museu efímer del carrer
Just ahir apareixia al Parc de la Barceloneta una obra que satiritza la figura de Joan Carles I i la seva fugida del país. L'artista TvBoy l'ha dibuixat vestit com un turista -amb bermudes, camisa de platja, cascos i un barret - i amb un bitllet d'últim minut amb destí a Dubai. Al costat, com si es tractés d'una exposició museística, una fitxa tècnica informa de la descripció de l'obra, anomenada 'Viatjant com un rei'. No es tracta d'una clàssica "pintura a l'oli", ens informa que ha fet servir una tècnica mixta i que pertany, al Museu del carrer. Un museu que no freqüenten les elits, que pertany al poble, però que sovint és efímer i menyspreat. Ens preguntem, quant durarà aquesta pintada? Serà suficient el factor artístic perquè perduri o la sàtira política pesarà massa?
Retrat de Joan Carles I per l'artista urbà TvBoy. Foto: Lorena Sopena
