"Fas mala cara". "Aquell és un cara dura". "Al mal temps, bona cara". "Hem de fer alguna cosa amb cara i ulls". "M'hi enfrontaré de cara". "No sé com no li cau la cara de vergonya". "Van tenir un cara a cara molt tens". "El va amenaçar amb fer-li una cara nova". "M'ho vaig endur per la cara". "Fas cara de pomes agres". "Li van passar la ma per la cara". "Al final va haver de plantar cara". "Aquest el que vol és fer-se un rentat de cara". "Diuen que ella mai va de cara".

El nostre rostre no només diu qui som, sinó també què ens passa, com fem les coses i per què les fem així. Ens passem el dia no només veient sinó també consumint cares: les de la gent amb qui convivim, les de les persones que ens atenen als negocis on anem a comprar, les que apareixen als anuncis o les que apareixen als programes de televisió. I, per sobre de totes aquestes, la nostra: ens mirem al mirall abans d'esmorzar, ens busquem als reflexos dels aparadors del carrer i ens fem fotos per explicar com estem o què fem.

Però el rostre està en crisi i això és el que l'exposició Face Control a l'espai Foto Colectania ve a posar sobre la taula i, sobretot, dins el nostre pensament. La mostra hi serà fins el 20 de març de 2022 i es tracta d'un conjunt de fotografies, instal·lacions multimèdia, vídeos i llibres de més de 20 artistes de diferents èpoques que parlen "sobre el control del rostre des de dos punts de partida: el que fem de dins cap a enfora, incidint en com volem que se'ns vegi; i el que exerceixen des de fora cap a nosaltres", explica l'organització. 

El rostre, el gran imprescindible de la comunicació humana

Són diversos els aspectes sobre els que Face Control reflexiona al voltant d'aquesta qüestió. El primer d'ells apunta a la manera com la cara esdevé imprescindible a l'hora de comunicar-nos amb algú. Si bé és cert que la tecnologia, l'impacte de la qual sobre la societat és un dels protagonistes a l'exposició, ha transformat la manera que tenim de comunicar-nos, la cara de la persona a qui ens dirigim és sempre present, ja sigui en forma d'icona, quan es tracta d'un xat, o a la nostra imaginació, quan ho fem per telèfon.

Quantes vegades en una classe virtual el professor ha demanat que els alumnes activin la càmera per sentir que realment està parlant amb algú i no amb quadrats negres? Quanta frustració creen les videotrucades interrompudes pels errors de connexió a la xarxa que no ens deixen veure amb claredat la persona amb qui parlem? Quantes vegades hem sabut que allò que hem dit estava fora de lloc o quantes vegades hem sabut que havíem encertat amb una frase únicament gràcies al rostre de qui teníem al davant?

Són dues les obres que apunten en aquesta direcció a Face Control. D'una banda, la combinació entre fotografia i mirall de Daniele Buetti, Are You Talking to Me? - LP. (2019), ens convida a pensar què passaria si poguéssim comunicar-nos amb nosaltres mateixos des de fora, mentre que el vídeo Elephant Juice (2020) de Technoflesh es pregunta sobre la utilitat de la intel·ligència artificial a les entrevistes de feina per identificar l'estat de la persona entrevistada.

"Are You Talking to Me? – L.P." (2019). © Daniele Buetti. 

Un perill ja implementat

Les eines de reconeixement facial i la intel·ligència artificial són ja una realitat, especialment al món occidental, on la necessitat de protegir la població de teòriques amenaces ha permès imposar aquests sistemes sense gairebé preguntar a ningú. Són diverses les entitats que alerten dels perills que això pot tenir per la societat, vinculats amb la pèrdua de la intimitat i la limitació de diversos drets com el d'expressió o reunió.

Capture (2020) de Paolo Cirio és el recull de 4.000 imatges de cares de policies francesos que permetien identificar-los pel seu nom mitjançant una participació popular, una proposta que mostra la realitat a la inversa, ja que normalment són els cossos policials els que fan servir les eines de reconeixement facial per identificar les persones que investiguen (o no). Vinculada a aquesta obra, la sèrie Gestalt (#025) (2012) de Tina Hage fa palesa la necessitat que tenen moltes vegades els manifestants de tapar-se el rostre, precisament per no ser identificats.

Les fotografies de Hage, a més, també volen explicar que abans les manifestacions solien estar liderades per polítics o rostres coneguts, però que ara moltes vegades sorgeixen de manera espontània, estan protagonitzades per gent anònima i són convocades a través de les xarxes socials. De fet, les xarxes són l'altre gran braç que la tecnologia ha fet créixer durant el segle XXI relacionat amb els nostres rostres, com bé mostra qualsevol feed d'Instagram comú.

La bellesa o una forma més de violència

Precisament les xarxes socials han estat en bona part les culpables de l'increment de l'enveja, la comparació i l'obsessió per la bellesa que hem vist en els darrers anys. El manual Do It Yourselfie Guide: The Ultimate Selfie Guide to Capture the Best Version of Yourself (2014) de Willem Popelier exemplifica de forma irònica fins a quin punt el selfie ha esdevingut imprescindible en la cultura occidental, mentre que "How to Photoshop Kiko" (2020) de John Yuyi converteix en literals totes les accions que fem a través de l'ordinador o el telèfon per editar els nostres rostres i fer realitat la versió ideal que tenim dels mateixos.

D'aquesta manera, l'esclavitud de la bellesa s'ha convertit en una forma més de violència, especialment sobre les dones, com mostren moltes de les obres audiovisuals de l'exposició de Foto Colectania. Des de la reflexió sobre les operacions estètiques de Roberta's Construction Chart #2 (1975) de Lynn Hershman Leeson, fins a la selecció de trets físics a la revista Vogue que mostra The Average Faces of Fashion (Vogue) (2018), passant per el contrast entre el que som i el que volem ensenyar de Spitting Image (2017) d'Eva O'Leary. 

"Capture", (2020). © Paolo Cirio

Sense respostes i amb noves preguntes

"La història del rostre comença amb les màscares de l'edat de pedra i acaba, de moment, amb els retrats generats pels algorismes i els mitjans de masses digitals", diu Urs Stahel, comissari de l'exposició. Si seguim el passeig natural per Face Control, és probable que una de les últimes obres que es visiti sigui ImageNet Roulette (2020), un sistema a càrrec de Trevor Paglen que detecta el nostre rostre i ens diu què som segons la informació que els seus algorismes hi tenen desada.

En el meu cas, depenent de si duia mascareta o no o de si feia una ganyota o em mantenia seriosa, la màquina em deia que era piròmana o flautista. En un primer moment em va semblar absurd, però al cap d'un moment vaig arribar a pensar si realment podria arribar a ser alguna de les dues coses, tenint en compte el meu caràcter o les coses que m'agraden. La màquina va aconseguir fer-me dubtar, encara que fos per un instant, del que la meva cara explicava sobre mi als altres. 

I així és com, tal com apunta Stahel, "el rostre únic i inconfusible està en perill" degut a l'auge que la tecnologia ha tingut a les nostres vides en els darrers anys de forma exponencial. Ara per ara, la cara continua sent símbol de llibertat, ja que és la nostra màxima expressió juntament amb el llenguatge, i alhora una icona de la repressió que tant la tecnologia com la pressió estètica exerceixen sobre nosaltres. Face Control no és una exposició per sortir-ne amb respostes sinó amb noves preguntes que, tant de bo, ajudin a reconduir la deriva d'alienació i control que està ofegant la nostra societat.