Hi ha gent que amb el temps d’una vida n’ha viscut més d’una. És el cas de Pere Jordi Español Castells, més conegut com a Piti Español. Barceloní de tota la vida, va estudiar Història Moderna a la Universitat de Barcelona i, mentre estudiava, treballava com a professor de gimnàstica i acrobàcia a una escola de teatre. 

A poc d’acabar la carrera, va voler deixar la gimnàstica i va centrar-se amb el teatre. Va entrar a la companyia de teatre La Claca, amb qui va estrenar l’obra Morí el Merma al Gran Teatre del Liceu i amb qui va recórrer Europa de gira. 

Després d’això, va decidir recuperar un somni que tenia de petit: ser trapezista volant. Va entrar a un circ a Països Baixos i va estar treballant de mosso de pista i netejant elefants. Poc a poc, va anar fent de trapezista i el van acabar agafant. Era un circ sud-africà, Starlords, amb qui va estar una temporada a Itàlia i, després, van marxar a Sudàfrica. Allà va fer de trapezista, però va adonar-se que no triomfaria sent-ho i va decidir fer-se pallasso. Va estar dos anys en circs sud-africans i va tornar a Catalunya. Abans, però, va recórrer tota l’Àfrica durant quatre mesos i mig. 

Aquí li va sortir la possibilitat de treballar per Rosa Maria Sardà, el 1984, al programa Ahí te quiero ver, el programa còmic més important de l’Estat Espanyol. A partir d’aquí, va començar la seva carrera de guionista. Ha escrit guions de programes i sèries de televisió per TVE i TV3 i de pel·lícules. També ha escrit diversos llibres i alguna obra de teatre. Ara també és professor de guió i de diàlegs a la Universitat Pompeu Fabra. 

Una vida gens convencional. I és que sempre ha sigut un revolucionari. De ben jove, a la Barcelona dels anys 70, sempre participava en manifestacions contra el règim de Francisco Franco i es movia en ambients molt dinàmics i polititzats, que feien la revolució en uns temps molt grisos. 

Al Diari de Barcelona l’hem volgut entrevistar per l’últim llibre que ha publicat aquest passat gener, Memòria de tots tres. Els joves i els dies (Multistudio Books), que fa honor a aquesta època de joventut revolucionària. És una història a camí entre la ficció i l'autocrònica.

Has vist què guapos a la foto? (em diu, assenyalant la portada del llibre). 

Ets tu? 
Sí, el de l’esquerra, quan tenia 18 anys, a una manifestació contra els grisos. Has vist el roc que porto a la mà? 

El vas tirar als grisos?
Clar! (riu) És el que fèiem!

La portada del llibre.

Al llibre expliques com els joves als anys 70 organitzaven manifestacions, militaven en organitzacions polítiques, es drogaven, fins i tot, atracaven bancs. Són vivències teves?
Els tres protagonistes estan creats a partir de vivències meves i dels meus amics. Cap dels tres és ningú en concret, són una barreja d’experiències meves i d’altra gent. Bé, hi ha un personatge, el Quim, que és, sobretot, un homenatge al meu cosí, que era una explosió de vida. Però al llibre també li passen coses que m’han passat a mi. 

Expliques coses fortes. A tu no t’han condemnat 30 anys a presó, que jo sàpiga, ni has atracat bancs, no?
No, jo no. Però gent molt propera a mi sí. Un amic meu sí que va atracar bancs i li van caure 30 anys i es va escapar de la presó i el van atrapar i el van indultar, com el Quim. I va estar tancat amb Salvador Puig Antich. 

I tu, què feies? 
Estava molt polititzat. Era l’època del franquisme, una època molt grisa, i nosaltres fèiem coses que tenien molt de color. Teníem molta vida. Fèiem la revolució. He corregut molts cops davant de la policia. 

També apareixen les drogues i el sexe al llibre.
Sí. També descobríem tota aquesta llibertat de l’alliberament sexual, l’entrada de les drogues... M’he drogat, m’he fotut algun àcid (LSD), com diuen els personatges al llibre. Era una explosió de vida brutal. 

Piti Español amb dos amics seus, el 1972 / David Cirici

No he pogut evitar comparar la meva joventut amb la dels personatges i pensar que éreu molt atrevits.
Pensa que ho fèiem tot sota la prohibició, la clandestinitat. Per això teníem aquest esperit revolucionari. És que no podíem fer res: llavors tocava arriscar-se. Sempre he tingut una tendència a arriscar-me i per això ho mostro al llibre. Moltes de les coses que explico tenen a veure amb el risc: les drogues, el sexe, la militància al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación)... 

Els joves d’aquell moment estàveu molt polititzats. Creus que ara és molt diferent?
És que ara no té res a veure amb com estaven les coses abans. Ara estem molt bé! És evident que hi ha coses malament, però comparat amb l’època del franquisme... I, clar, abans era obvi que s’havia de fer alguna cosa. Tot estava prohibit. Com podíem no lluitar contra això? Si els joves d’avui estiguessin en la mateixa situació, doncs segurament també es mobilitzarien. 

"Descobríem tota aquesta llibertat de l’alliberament sexual, l’entrada de les drogues... Era una explosió de vida brutal"

I tothom es mobilitzava?
No, no. Crec que érem una part petita dels joves. Els que ens movíem per qualsevol cosa érem pocs, comparat amb la resta de la població, però molt dinàmics. I en aquest ambient és on es movien les idees, on hi havia el caldo de cultiu de tot el que passava. Teníem ganes de fer coses i llavors ens fèiem tots comunistes. 

Per què comunistes?
Perquè eren els que estaven ben organitzats i s’ho prenien seriosament. Hi havia grups comunistes de tota mena. Ho tenien ben estructurat i per això la gent es feia comunista.

Piti Español durant l'entrevista amb el DdB.

Expliques les anècdotes fortes d’una manera molt directa, però senzilla, com si res. El llibre transmet molt realisme.
Era la meva intenció. He parlat amb les persones que els han passat aquestes coses perquè m’expliquessin com les vivien. Perquè el que m'atrau és allò quotidià, com se senten els personatges, com viuen cada moment. M’interessa molt més descriure fets anecdòtics, quotidians.

Com per exemple?
Doncs quan el Quim està a la presó. No explico les històries revolucionàries de la presó, sinó com els presos es fan palles. O com un guàrdia civil, després de detenir a dos dels personatges que atraquen un banc, li fot la bronca a un d’ells, dient-li que el podria haver matat i que com li hagués hagut d’explicar a la seva mare que havia matat al seu fill de 17 anys. 

O amb la olor que feia aquella noia...
Exacte! Quan, a mitja fuga de la presó, el Quim es fixa amb la olor que fa una noia d’ETA, que els està ajudant a fugir. O com un dels protagonistes anava al cinema amb un policia, que després va acabar sent el que va morir en la detenció de Salvador Puig Antich. Això últim li va passar a un amic meu. Són aquests moments els que m’interessava plasmar al llibre. Volia que la història desprengués realisme. 

"El que m'atrau és allò quotidià, com se senten els personatges, com viuen cada moment. M’interessa molt més descriure fets anecdòtics, quotidians"

Tot i ser guionista, has fet un llibre poc pel·liculero! (riem els dos) Per això de que és tan realista, vull dir. Però creus que podria fer-se’n una pel·lícula? 
Una pel·lícula no sé, però una sèrie sí. De fet, tot això parteix de la idea de fer una sèrie. Vaig presentar una idea a una productora, però em van dir que no ho veien. Clar, és que seria una sèrie molt cara de fer.

Creus que s’acabarà fent? 
A una de les presentacions del llibre va venir el productor a qui li havia ensenyat la idea i va comprar-lo. Així que no sé el que passarà. Jo encantat, eh?