“Tot el que pugui dir en una entrevista mai no farà prou justícia a allò que he volgut proposar o explicar”. Aquesta reflexió feta per l’escriptor Pol Guasch (Tarragona, 1997) va sortir enmig —precisament— de l’entrevista que vam fer el passat dilluns 26 d’abril, després de divagar sobre les limitacions del format i la dificultat de transmetre el que un entrevistat exposa si s’han d’escurçar les seves paraules. Les paraules de Guasch ja em fan replantejar el format amb què plasmar la conversa. Crec que abans de les preguntes, val la pena que ell s’expliqui.

“El que em fa molta por i molta recança quan m’entrevisten és la pressió del límit. Saber que mai no podré desenvolupar prou el pensament com la pregunta que m’estan fent demana. I això és una cosa que m’angoixa. També el risc que tot el que diré al final estarà retallat i modificat i, per tant, desviat”. 

I continua: “Quan treus una frase d'entre dues frases, estàs traient l’arribada a la següent oració. I el procés "guapo" de l’escriptura per a mi és aquest. Cada frase porta a una altra, no en el sentit de causa-conseqüència, sinó en el sentit de procés. I crec que és el que es perd, és a dir, cada paraula és important i cap paraula no és prescindible”.

"Cada paraula és important i cap paraula no és prescindible”

I, precisament, en el format d’entrevista escrita passen aquestes coses. Més quan saps que el lector tancarà directament la peça si veu que és una entrevista de sis pàgines o, simplement, el coordinador del mitjà t’obligarà a retallar-les prèviament. Per tant, avancem que tot i voler ser el més fidels possible al contingut i a l’esperit de la conversa, l’entrevista no deixa de ser això: fragments de respostes d’en Pol. Sabem que una sola coma pot canviar-ho tot. 

Una entrevista, per cert, que arriba en un moment oportú arran del discurs que va fer en Pol a l’Ajuntament de Barcelona el dia de Sant Jordi, després d’haver estat guardonat amb el Premi Anagrama d’enguany per la seva novel·la, Napalm al cor. Un discurs punyent del qual no té res més a dir del que ja va dir. “No hi ha més paraules que aquelles”.

Però, de Napalm al cor, sí que queden coses per a dir.

 Johanna Marghella – Editorial Anagrama

Vas escriure la novel·la pensant que es publicaria?
No, i crec que és de les grans forces que té: escriure sense saber que et publicaran. Et mous sense cap mena de por ni prejudici. Evidentment, sí que hi ha moltes pors i prejudicis a sobre teu que pesen, però no tenen a veure amb qüestions de recepció, de com em llegiran i de si la novel·la agradarà.

Et despulles més?
No sé si diria despullar o [Pausa.] hipervestir-se. Jo no tenia la sensació de despullament quan escrivia, però tampoc la sensació d’haver-me de posar capes per agradar els altres. No ho vivia com una obertura o despullament, simplement no tenia la càrrega d’haver de mirar pel retrovisor tota l’estona.

"No sé si diria despullar o [Pausa.] hipervestir-se"

He tingut més dubtes que respostes llegint la novel·la.
Objectiu complert, doncs. Crec que no hi ha una sola manera per arribar als llocs ni a les coses. Per tant, la literatura tampoc ha de ser la forma d’arribar-hi. Crec que hi ha una idea generalitzada que la literatura s’ha de fer càrrec de la complexitat del present per fer-lo fàcil, per solucionar-lo. Ha de ser l’acompanyament als camins oberts que se’ns presenten dia a dia. I no estic dient que l’acompanyament, per tant, hagi de ser un mirall d’aquesta realitat: pot ser un mirall convex, també pot ser un mirall trencat, un mirall deformant, un mirall d’un altre color.

Hi queden coses obertes. 
He intentat crear una forma que no resolgués res i que no tingués por de deixar fils oberts. No tenia cap mena de necessitat de resoldre res a ningú, no només a nivell de les temàtiques que exposava, sinó també a nivell d’interès pels personatges, d’expectatives de les accions i de dibuixar els espais. No pensava que havia de complaure ningú quan escrivia. 

Què buscaves amb la imatge de la Divina Comèdia de Dante i Virgili a l’entrada del vuitè cercle de l’infern que apareix a la portada? És on van a parar els falsificadors.
M’interessava que la portada també generés contingut i pensament. Que es creés una mena de relació entre el text, el títol i la portada. També m’interessava que la portada no il·lustrés el contingut. De fet, et situa en un espai que no té res a veure amb l’espai físic que es descriu, uns personatges que no trobem a la novel·la i un món que tampoc és el món que hi apareix. La mossegada entre persones que són iguals correspon a la idea de la diferència i la igualtat. I fins a quin punt els que són iguals a tu també et poden voler fer mal, com diu la mare en un moment de la carta que apareix a la novel·la. I, evidentment, l’escenari, l’infern: un espai on la vida no és vivible.

Has volgut agafar la fotografia com a un acompanyament de la narrativa?
És complexa la qüestió de la fotografia. Per una banda, quan estava escrivint la novel·la, estava treballant amb un arxiu familiar que desconeixia i, per tant, hi havia una tasca de recerca que estava fent en paral·lel i tenia ganes de manipular i eixamplar-ne el sentit més enllà de la idea individual de la meva família. Per altra banda, hi havia la voluntat de pensar les imatges com a un text que es pot llegir. I després m'interessava la qüestió de com les imatges poden aparèixer al text no per il·lustrar-lo, sinó per crear preguntes. Hi ha una relació molt directa entre la fotografia que apareix a la novel·la i el personatge que les fa, en Boris. En un moment, el protagonista explica que en Boris és un personatge crepuscular i elegíac, i és que Susan Sontag parla de la fotografia com a un art crepuscular i elegíac perquè sempre se situa en aquesta mena d'ombra de no presència i a la vegada de presència fortíssima de congelació d'un moment instantani que ja va passar. La fotografia és a la vegada la presència més forta d'un moment i l'ombra més gran d'aquell moment. I en Boris encarna aquesta forma d'estar al món.

"M’agradaria pensar que la novel·la activa el rebuig a simplificar les qüestions i les problemàtiques"

Al llarg de tota la novel·la es respira cert aire d’ambigüitat. Creus que podria encarnar un cant a la complexitat?
Clar, a mi m’agradaria pensar que la novel·la activa el rebuig a simplificar les qüestions i les problemàtiques. M’agradaria pensar que proposa una manera complexa i múltiple d’entendre el món i la realitat. Però clar, això és el que m’agradaria pensar a mi.

La decisió de crear un protagonista amb una aura fantasmagòrica, del qual no en sabem el nom ni l’aspecte físic, està lligada a aquest rebuig a simplificar les qüestions? 
Retirar el nom a algú és retirar-li, en certa manera, l’únic ancoratge fixe que té a la vida. Treure el nom a algú és treure-li la possibilitat de dir "ara i aquí", de marcar el present amb força. Amb aquest gest d’ambigüitat buscava el trencament d’aquest ancoratge: la identitat. El nom crec que a la vegada és el títol de la nostra identitat i treure’l em servia per explorar les experiències que travessen el personatge, més enllà de la seva identitat, que és el que estem acostumats a explorar.

[El tancament de la llibreria on estem fent l’entrevista ens obliga a desplaçar-nos fins als bancs del parc de la Misericòrdia. Subsituïm la companyia de l'aigua que es filtra pels costats de la font del pati de la Central pels crits d'uns infants i els lladrucs de tres cadells.]

Ara tornem a l’entrevista. El paisatge destruït és un constant de la novel·la. Creus que estem destinats a viure més destrucció que construcció?
El binomi construcció-destrucció forma part d’un conjunt de convencionalismes i de dinàmiques oposades i maniquees imposades. Crec que l’escenari que nosaltres podem entendre com a destrucció, els personatges l’entenen com a construcció. I a la vegada, penso que molts moments que nosaltres entenem com a construcció, com poden ser la infantesa, l’adolescència o el descobriment sexual, els personatges els entenen com a destrucció. De fet, hi ha un moment en què el protagonista diu: “El millor de la infantesa és que s’acaba”. Quan, precisament, nosaltres tendim a entendre la infantesa com a un moment d’aprenentatge, de descobrir i fer teva una llengua, de descobrir els altres i de descobrir el món. Qui diu que això és construcció?

Les violències que apareixen es presenten d’una forma no paralitzadora, amb una força inherent. Buscaves això?
És interessant, eh. Mmm… [Pensa.] Clar, si dic que les violències activen processos d’imaginació implicaria córrer el risc de romantitzar-les, però, a la vegada, és cert que davant de la condemna s'activa la força reactiva i sorgeixen tot un seguit de moviments inesperats i no calculats. I és en la manca de càlcul, en allò que s’escapa del que teníem previst, que poden sortir coses realment noves, imaginatives i creatives.

No som fans de les simplificacions, però creus que si hi hagués un eix transversal de la novel·la seria el trencament amb les hegemonies? Entenen el trencament amb la llengua hegemònica que es cruspeix la petita, el trencament amb l’amor hegemònic imposat que no entén altres formes d’estimar...
A veure, per a mi, i només per a mi, l’eix que travessa la novel·la és l’amor i, repeteixo, per a mi. Intentant-lo explorar des de perspectives diferents que, moltes vegades, quan pensem en la qüestió amorosa, oblidem. I entre aquestes perspectives hi ha la d’entendre l’amor com a una hegemonia. Però també crec que apareix la possibilitat d’entendre l’amor com a un desviament, com a una militància o com a una diferència. Formes de pensar-lo més enllà de la norma.

"Per a mi, i només per a mi, l’eix que travessa la novel·la és l’amor i, repeteixo, per a mi"

L’amor. 
Clar, a mi la qüestió amorosa m’interessava molt explorar-la perquè en una pregunta o conversa com la que estem tenint ara soc incapaç de respondre amb precisió i amb claredat. Moltes vegades ens pensem que posar paraules és posar solucions fàcils. I crec que per a mi la literatura és l’espai en què això no passa. I que és, per tant, un espai difícil i complex d’habitar, però que també permet defugir els límits. És la diferència entre la literatura i, per exemple, una entrevista. La literatura et permet endinsar-te en la complexitat. En aquest sentit dic que em costa parlar de l’amor. 

Per què?
Perquè crec que com a experiència és difícil copsar-la tan sols amb paraules i demana ser tractat des d’una perspectiva poètica, estètica, creativa. Perquè l’amor crec que, en gran part, és un fenomen més estètic, més poètic, més lingüístic i més discursiu del que ens pensem. Ras i curt, i en forma d’eslògan que no m’agrada fer… No, si no m’agrada fer-ho, no ho faré.