Helena Maleno (El Ejido, 1970) va arribar a Tànger fa 20 anys amb la idea de treballar-hi durant tres mesos. Poc pensava, llavors, que aquella ciutat es convertiria en casa seva i el centre del seu activisme. Al Marroc va “topar-se de cara" amb la realitat dels campaments de persones migrants ubicats a les zones limítrofes amb Ceuta. A partir d'aquí, Maleno es va implicar cada vegada més al territori, impulsant el projecte Caminando Fronteras, un col·lectiu que “treballa de manera horitzontal amb les comunitats migrants en l'accés de drets a la frontera”. 

La seva tasca com a defensora dels drets humans ha estat reconeguda internacionalment i el telèfon de Caminando Fronteras s’ha convertit en un referent vital per a les persones que es troben en perill al mar.  Parlem amb ella sobre la defensa del dret a la vida i sobre la seva experiència personal com a activista, recollida al llibre Mujer de Frontera.

Cada any milers de persones moren en l'intent d'arribar a Espanya. Davant d'això, fa poc reivindicaves a Twitter que “la crisi de drets humans a la frontera necessita una resposta política urgent”. Quina ha de ser ?
Només durant el primer semestre d'aquest any, més de 2.000 persones han estat víctimes de la frontera. Aquesta xifra gairebé supera la de tot l'any passat. Nosaltres fa temps que demanem al govern espanyol una resposta coordinada, que no estigui enfocada només des de la Llei d'Estrangeria i el Ministeri de l'Interior. Demanem una reunió urgent, liderada per presidència, on hi participin el Ministeri de Transports (que s'encarrega dels rescats), el Ministeri d'Inclusió, el Ministeri d'Igualtat (per abordar la situació de les dones), el Ministeri de Drets Socials (per a la infància migrant) i el Ministeri de Justícia.

Aquestes demandes, però, no han estat escoltades.
Fins ara semblava gairebé que no es pogués donar una resposta coordinada amb un enfocament de drets humans, però és mentida. Hem vist, per exemple, que s'està fent en el cas de la crisi de l’Afganistan, on hi ha una resposta coordinada de diferents ministeris i amb la implicació de presidència. Demanem, a més, que les persones que viuen una tragèdia al mar quan arriben a peu de platja no rebin a Frontex ni la policia fent interrogatoris. Necessiten que se'ls apliqui el protocol de víctimes de tragèdies múltiples. Aquest és un protocol que existeix a l'Estat espanyol i que, per exemple, s'aplica per a les persones que tenen un accident d’avió. Però aquí no, quan hi ha casos de persones que han vist morir gran part dels seus companys d’embarcació o situacions com el cas, fa poc, d’una nena que va veure morir la seva mare i 7 infants més que navegaven amb ella.

Espanya ha funcionat com a punt d’arribada per alguns refugiats afganesos i el govern s’ha compromès a garantir-ne el dret d’asil. No obstant això, hi ha molts altres processos migratoris que no són notícia. Veus hipocresia en aquesta actuació del govern?
Sí, forma part de la hipocresia de l'esquerra. Fa temps que les comunitats migrants i les persones racialitzades de l’Estat espanyol denuncien el racisme de l'esquerra blanca i parlen del que es coneix com les polítiques de la compassió. Es tracta de polítiques plantejades des de la socialdemocràcia que serveixen per a netejar la imatge d’una Europa que no és l’Europa dels drets humans, sinó la que guanya diners amb les morts a la frontera. Aquestes polítiques de la compassió són racistes i generen beneficis a la indústria humanitària. La realitat és que la política a la frontera continua sent la mateixa, governi qui governi: ja sigui el PP, el govern de coalició o el PSOE. No hi ha diferència entre el que fan aquests partits i el que feia Salvini. 

L'executiu de Pedro Sánchez va arribar al govern afirmant que canviaria el rumb de la política migratòria espanyola. Però, al maig, davant l'arribada a Ceuta de prop de 800 menors que venien del Marroc, es va optar per expulsar els joves del país.
El que ha passat amb aquests infants és impressionant; crec que no havíem viscut una situació tan dolorosa i boja com això de Ceuta. El govern marroquí va utilitzar els menors com a moneda de xantatge en una crisi d'interessos diplomàtics. I ja vam veure com es va reaccionar, amb l’exèrcit expulsant a les criatures sense garanties. Nacions Unides ha dit que aquest tipus d'expulsions no s'han de dur a terme. On està el canvi? Feia anys que no veiem una situació tan dramàtica a la frontera i que atemptés tant contra els drets humans com aquest any.

Durant l’agost un jutjat de Ceuta va paralitzar de forma  cautelar les expulsions d’aquests menors en considerar que l'Administració no havia complert amb "cap" dels tràmits que exigeix la legislació actual. Com s'estan realitzant?
Són moltíssims els drets que es vulneren. Un infant no pot ser retornat sense que prèviament s’hagi fet una investigació per respectar l'interès superior del menor. Això requereix documentació per valorar la seva situació i un acompanyament a l’infant. A més, s'han deportat menors de manera col·lectiva i això està totalment prohibit. S’estan vulnerant els drets de la infància; des del dret d’asil fins al dret a la protecció específica contra la violència en el cas, per exemple, de moltes nenes. A tot això cal afegir que les condicions en què aquests infants viuen als centres d’acollida de Ceuta són lamentables. T'imagines fer això a 800 infants nord-americans o francesos? Seria impensable. No ho podem imaginar perquè no els tenim en la mateixa categoria.

Hi ha vides a les quals, com a societat, donem menys valor?
El concepte de MENA ha fet un treball social racista molt important. És terrible, però els han arrencat la seva condició d’ éssers humans, que és el que fa el racisme a la frontera. Es construeix una imatge segons la qual les persones migrants no són éssers humans i, per tant, no són com tu. I com que no són com tu, podem permetre que morin ofegades o siguin expulsades. És important entendre que aquest treball no només l'ha fet l'extrema dreta, és un procés que dura anys i on els mitjans de comunicació també hi tenen un paper important. Això cala a la societat i l’extrema dreta se n’aprofita, però ja s'ha fet servir per part d'altres partits polítics. 

El concepte de MENA ha fet un treball social racista molt important. És terrible, però els han arrencat la seva condició d’ éssers humans, que és el que fa el racisme a la frontera

Tornant a la situació dels menors migrats a Ceuta, s’ha de dir que el govern es manté ferm en seguir amb les expulsions. Davant la paralització de la justícia, Interior estudia com adaptar els retorns al marc de la Llei d’Estrangeria. Complir amb la llei, implica garantir la seguretat de les persones?
Els marcs legals també poden formar part de la defensa del racisme institucional i això és un problema. La llei està plantejada per mantenir la vulneració de drets d'una determinada col·lectivitat. La legislació està feta, per exemple, per mantenir les persones migrades en una situació administrativa irregular i convertir-les en esclaves dins del sistema capitalista durant un determinat temps de la seva vida: per exemple com a servei domèstic, recollint la maduixa a Huelva o treballant als hivernacles d’Almeria. La llei no protegeix les persones, sinó que protegeix el sistema.

Abans comentaves que els mitjans de comunicació tenen un paper important en la construcció d’un discurs racista. Com s’explica el que passa a la frontera?
Els mitjans, en general, fan tres coses: o bé estableixen un silenci mediàtic sobre les vulneracions de drets humans a la frontera i, llavors, les audiències normalitzen la mort de les persones migrants, assumint que no són notícia; o bé expliquen la realitat a través d’un llenguatge racista, utilitzant termes com invasió i onades de migrants; o bé utilitzen un llenguatge paternalista i mostren imatges dramàtiques per sensibilitzar l’audiència. Tot això sembra el camp per a un relat racista.

Imatges, per exemple, de persones ofegant-se.
És terrible. Pensem en el cas del Julen, un infant que va morir després de caure en un pou. Hi va haver una gran repercussió mediàtica, però ningú hauria pensat gravar el cos d'aquest nen, perquè això seria una brutalitat. Ara bé, s'actua com si necessitéssim veure als infants migrants ofegant-se perquè l'audiència entengui que pateixen. 

En els últims anys, però, veus un canvi del discurs?
Hi ha mitjans que estan treballant per oferir un altre tipus de relat i incloure els discursos de les persones migrants. Tenim l'exemple de El Faro de Ceuta, el projecte Desalambre de eldiario.es o el cas de l'Agència Efe a Canàries, que ara s’està esforçant per explicar de manera diària què passa sobre el terreny i fer-ho d’una altra manera. Són exemples de mitjans que estan intentant trencar algunes dinàmiques, però encara queda molt camí.

Els marcs legals també poden formar part de la defensa del racisme institucional i això és un problema. La llei està plantejada per a mantenir la vulneració de drets d'una determinada col·lectivitat

Com a activista i periodista, és difícil denunciar les situacions de vulneració de drets?
Nosaltres treballem per acompanyar a les persones migrants en la defensa dels seus drets i, per tant, és aquí on se centra la nostra tasca. Cal entendre que elles perden la vida per defensar els seus drets, moren a la frontera. Nosaltres hem estat atacades per defensar drets i cal protegir-se. Els interessos econòmics són molt grans; des de les empreses d'armament que han invertit en el control migratori, passant per les xarxes criminals que també es retroalimenten del lobby armamentístic, fins a l'empresariat que s'alimenta de l'esclavitud. Enmig de tots aquests interessos, al final, defensar drets es converteix en un risc. L’any 2014, per exemple, jo vaig patir un intent d'assassinat, també he rebut moltes amenaces i la meva vida ha canviat per qüestions de protecció.

En el teu cas, l'activisme t'ha portat a enfrontar-te als tribunals, acusada de tràfic de persones. Com va ser aquest procés?
L’any 2017 vaig veure’m involucrada en un procés judicial que s’havia obert per part de la UE, Espanya i el Marroc, on se'm demanava cadena perpètua per defensar el dret a la vida. Jo no sabia que estava sent investigada fins que vaig rebre una comunicació a la porta de casa meva quan tornava amb la meva filla de l’escola. 

(...)
Quan ens vam posar a investigar amb l’equip de Caminando Fronteras ens vam adonar, pels documents del procediment, que jo havia estat investigada des de l'any 2012 per la UCRIF, que és la policia espanyola encarregada del control de fronteres, amb la col·laboració de Frontex. En aquesta investigació es referien a mi directament com a una traficant, sense haver-me jutjat encara. Era terrible. 

El cas va arribar a l’Audiència Nacional.
L’any 2016 la policia espanyola va enviar un suposat  dossier criminal a l'Audiència Nacional, però no em van citar a declarar perquè el fiscal va considerar que no hi havia delicte i va tancar el cas. Però llavors, la policia espanyola va enviar aquest mateix dossier a Marroc. Quan vam tenir accés al dossier complet vam veure que les primeres pàgines se centraven en un llistat de les meves presumptes relacions sentimentals i sexuals, entre elles una dona. En un país on la prostitució, la promiscuïtat i l'homosexualitat estan penades, que un jutge obri aquestes fulles influeix molt. Però el pitjor és que en el dossier la mateixa policia espanyola qualificava el delicte i demanava que se'm condemnés a cadena perpètua.

Finalment, el cas va arribar a un tribunal de Tànger que, l’any 2019, va arxivar la causa.
Era important guanyar el judici perquè estava clar que buscaven un cas exemplaritzant. Si algú és condemnat a cadena perpètua per avisar a Salvament Marítim, això té un impacte directe sobre altres col·lectius que treballen a la frontera. Per sort, hi va haver un moviment solidari enorme i transversal, que em va sostenir i va ser essencial perquè poguéssim guanyar el cas. Les companyes migrants no em deien “has guanyat”, sinó “hem guanyat”. Ara bé, també sabíem que aquí no acabava tot.

I així va ser. El gener d’aquest any vas ser deportada del Marroc, un país on residies amb la teva família des de fa 20 anys. Com es va arribar a aquest punt?
Després del judici van seguir vigilant-me i sembrant terror. Fins que a principis d’aquest any, quan tornava a casa després d’un viatge, vaig ser retinguda a l’aeroport de Tànger i em van deportar sense garanties en un vol fins a Barcelona. Va ser un horror, vaig passar un mes separada de la meva filla menor. El que busquen amb mesures com aquestes és infligir dolor a les persones perquè callem. 

Com has viscut aquest procés emocionalment?
Ha sigut molt dolorós. A Tànger hi tinc casa meva , els meus veïns i els meus amics. Marroc és també el país dels meus fills; han crescut allà i la seva llengua és el darija. En venir a Espanya, la meva filla ha deixat enrere les seves amigues i ha canviat d'escola a meitat de curs. Es fa difícil, però la gent d’allà m'escriu i em dona ànims, em recorden que Marroc també és casa nostra. Ara el que és important és estar segures i seguir treballant des del col·lectiu per garantir el dret a la vida. Això és el que ens sosté. I, amb tot, hem après d’aquesta experiència i en sortim reforçades. Ens hem adonat de la importància de la col·lectivitat i del treball en xarxa, que és el que ha servit per a protegir-nos.