Carme Trilla i Bellart (Barcelona, 1948) és economista especialista en el sector de l’habitatge. Ha dedicat la seva trajectòria a analitzar el sector immobiliari i actualment presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge i la fundació Hàbitat3.

Amb motiu de la jornada “L’Habitatge en Temps de Pandèmia”, l’O-HB ha presentat l'informe “L'impacte de la covid-19 en el sistema residencial de la metròpoli de Barcelona 2020”. Ho aprofitem per parlar amb ella sobre la difícil situació de l’habitatge a la capital catalana.

En l'informe de l'O-HB, s'indica que la separació entre els preus mitjans de l'habitatge i els ingressos ha continuat creixent durant l'últim any. Què hi podem fer?
En realitat, el preu dels habitatges més aviat es va moderar l’any passat, excepte els d’obra nova. Però hi va haver una caiguda molt important, del 14 %, de la renda familiar disponible. Llavors, encara que els preus de l’habitatge no van créixer gaire i, fins i tot, es van moderar, la capacitat de les famílies per arribar a aquests preus va empitjorar. De fet, ja s’havia anat obrint la separació entre els preus i els ingressos, però l’any passat va acabar d’empitjorar-ho.

Què pot passar quan la pandèmia es vagi acabant i la situació millori?
Pot ser que els ingressos de les llars millorin. Aquesta és una variable que s’ha d’anar observant. Si la gent recupera la feina i baixa la taxa d’atur, la situació millorarà. El que no sabem és què passarà amb els preus dels habitatges.

De quina altra manera ha afectat la pandèmia als preus de l’habitatge?
Els preus de l’obra nova pràcticament no es van veure afectats el 2020 i ara veiem que estan creixent de manera important. En canvi, en els de segona mà s’ha mantingut una moderació en el creixement dels preus, a causa de la reducció del nombre d'operacions de compravenda, mentre que en els d’obra nova va seguir creixent el volum de vendes. En el lloguer, es va mantenir una moderació en els preus, de fet, van baixar bastant el 2020 pel volum d’oferta del moment i l’entrada en vigor del control de lloguers. S’ha de veure si el 2021 continua.

És viable limitar els preus del lloguer?
El control dels preus de lloguer és una mesura que si es fa de forma ben articulada, per un termini limitat de temps, pot alleugerir la pressió sobre els llogaters, sobretot dels qui tenen por que se'ls apugi el preu i no el puguin pagar. Malgrat tot, jo crec en polítiques que fomentin la baixada dels preus de lloguer. S'ha d'intentar que els que ja estan dintre d'un pis hi puguin seguir estant. Però el problema està en els que haurien de poder accedir a un habitatge de lloguer i no hi arriben. Aquí s'hauria de fer un tipus de polítiques de concertació, amb els propietaris, d'avantatges fiscals, de garanties... Sempre que posin els habitatges amb un preu per sota de l'índex de referència. És a dir, polítiques adreçades a què no augmentin els preus i que, d'alguna manera, hi hagi una oferta a un preu més baix.

"El control dels preus de lloguer és una mesura que, si es fa de forma ben articulada, pot alleugerir la pressió sobre els llogaters"

O sigui que estaria a favor de mesures més favorables per als propietaris que no pas el límit al preu del lloguer?
O les dues combinades. Per una banda, s'ha de fer que el preu dels habitatges no es pugui pujar per sobre de l'índex de referència o el preu al qual estava a persones que ja estan dintre d'un habitatge. Per l'altra, s'ha d'intentar que hi hagi una oferta més barata. Això només es pot aconseguir pactant amb els propietaris, oferint garanties de cobrament o d'aval, o amb exempcions fiscals a canvi d'una reducció del preu de l'habitatge...

Què pensa de les polítiques d’habitatge que han portat a terme l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat o el govern espanyol?
Les polítiques d'habitatge d'aquests anys s'han dedicat de forma molt clara a atendre les emergències de les persones que han tingut desnonaments o de les persones que estan en situació de risc de perdre l'habitatge. Era i és imprescindible fer-ho. Cal que la gent no perdi l'habitatge i per tant donar ajuts, entre altres mesures. Però pels que ho perden, també calen polítiques de buscar habitatges alternatius, o ajudar-los en aquesta situació de pèrdua de l'habitatge. Però clar, això ha fet perdre de vista unes polítiques estructurals de l'habitatge que no són tant de parar l'emergència sinó la de donar resposta a llarg termini a les necessitats generals de la població. En aquest sentit no ha ajudat el fet de que els pressupostos de l'Estat haguessin caigut en picat fins pràcticament l'any 2020. També els de la Generalitat, que van molt condicionats al de l'Estat.

Quina conseqüència ha tingut?
Ha fet que no s'hagin iniciat pràcticament habitatges nous protegits o l'increment del parc públic no s'hagi fet amb la importància que havia de tenir. Aquest any, els pressupostos de l'Estat han augmentat molt i esperem que amb més fons europeus es pugui fer un salt en l'atenció de les necessitats d'habitatge. No només per tapar l'emergència sinó també per atendre el conjunt de la població que no pot arribar al mercat.

A la manca de recursos de les administracions públiques s'afegeix que els bancs no donen els seus pisos per a lloguer social tot i que els vam salvar.
Clar, llavors hi ha tota aquesta política que s'ha fet a Catalunya de la compra d'habitatges als bancs. Això s'ha fet amb el dret de tanteig i retracte, i amb finançament de l'Institut Català de Finances s'ha aconseguit comprar, amb xifres importants, habitatges dels bancs. Però, naturalment, si les polítiques haguessin sigut diferents, se n'haurien pogut tenir molts més. Per exemple, si s'hagués posat com a condició per donar ajuts als bancs que els habitatges passessin a ser públics. Això no es va fer, llavors el que aquí s'ha fet és aquesta cosa d'anar comprant. També ho fem des de les entitats del tercer sector, però això són quantitats petites. Segueix faltant una aposta molt important de cara al futur.

Uns altres que ho tenim molt complicat som els joves.
Aquest és el punt més terrible de tots. Estem fixant-nos en les emergències, com he dit, perquè ho hem de fer i és molt greu. Però el fet de que l'emancipació dels joves sigui tan baixa hauria de ser una preocupació col·lectiva màxima. Aquí el tema de l'habitatge té un paper, perquè el que queda clar és que els joves, per emancipar-se, el primer que necessiten és feina. Però el que es detecta és que els que aconsegueixen feina tenen unes condicions laborals o un salari que no els permet arribar a un habitatge. Per tant, el requisit de la feina és imprescindible, però no suficient.

Com ho resolem?
Hi hauria d'haver, evidentment, una oferta d'habitatge social i assequible per a aquests joves que al final aconsegueixen feina, però que malgrat tenir-la tampoc poden sortir de casa. Si no és amb la combinació d'ambdues coses, no millorarem la taxa d'emancipació, i continuarem en els nivells més baixos d'Europa. Que a sobre ha empitjorat l'últim any de manera espectacular.

"Les polítiques d'habitatge s'han centrat en l'emergència i han oblidat solucions a llarg termini"

Al problema de les persones que no poden adquirir un habitatge s'afegeix el de les persones que no poden mantenir-lo i acaben desnonades.
El nombre de desnonaments ha baixat. A més, hi ha un 70 o 80 % de desnonaments que els jutjats tiren endavant -encara que no s'entén que ho facin- que acaben sent aturats en el cas de Barcelona. Però això no vol dir que la família que està en aquesta situació no visqui amb una angoixa permanent per no poder saber si el desnonament s'acabarà produint. Els desnonaments són una mostra de com s'hauria de solucionar el problema de l'habitatge: sense arribar a què es produeixin. Hi ha la proposta del lloguer social obligatori, però jo crec que aquí el que s'ha de fer també és un acord amb els propietaris i que l'administració ajudi a pagar aquests lloguers i que els llogaters no hagin d'anar al carrer.

Una de les solucions és l'habitatge social, però a Barcelona n'hi ha molt poc comparat amb altres ciutats d'Europa.
Exacte. Estem en un 1,5 %, aproximadament, de parc d'habitatge públic. Això és totalment insuficient i no permet a les administracions fer una política real de suport a les famílies ni donar resposta a les necessitats d'allotjament. Tot i que en països on els parcs són molt grans també tenen problemes greus en el pagament de l'habitatge dels qui no estan en aquests parcs. Aquí l'administració pública pot fer poca cosa amb el seu parc perquè no té capacitat de resposta.

Per què no té aquesta capacitat?
Perquè no té habitatges. En té tan pocs que no pot donar resposta i, per tant, ha de buscar altres solucions que forçosament han de ser convingudes amb el sector privat. Amb el parc existent, amb acords amb els propietaris, amb acords de mediació o amb programes com el que gestionem des d'Habitat3 amb l'Ajuntament de Barcelona.

"Tot es resumeix que s'ha de pactar amb els propietaris privats"

Quina funció fa Hàbitat3?
Ens dediquem a buscar habitatges del parc privat i l'Ajuntament garanteix al propietari un lloguer, però la persona que hi va a viure paga un preu molt més baix perquè no pot pagar el preu real. Tanmateix, hi ha un programa que està posant en marxa la Generalitat que també consisteix a llogar la Generalitat directament al propietari, però que les persones que hi visquin paguin menys. Aquests tipus de fórmules són les que s'han de portar a terme si no tens un parc propi i has de pactar amb els privats un conveni de concertació. Aquesta és la figura que s'hauria d'implantar, la qual requereix recursos públics. Però ja que no tens parc públic, almenys tingues diners.

Però aquesta seria una mesura temporal, no?
No ho sé. Mentre no tinguis habitatge públic alguna cosa has de fer. Penso que aquesta és la fórmula que haurien de treballar les administracions.

Un altre problema és la gentrificació. Què hi podem fer?
És una mica el mateix. Quan hi ha un desplaçament perquè en determinats barris els preus de l'habitatge pugen i els que hi poden viure són residents que tenen major capacitat adquisitiva o turistes, es produeix una expulsió dels qui eren els residents històrics. Aquests llocs és on més intensament s'han de fer polítiques de rehabilitació i polítiques de concertació amb la propietat per, o bé adquirir els habitatges, o bé acordar que la gent que sempre hi ha viscut allà no es vegi afectada per aquestes pujades de preus. Tot es resumeix en què s'ha de pactar amb els propietaris privats d'aquests entorns per garantir la permanència dels residents en els seus habitatges de tota la vida.