Aquest any la Mercè es respira més tranquil·la i serena que mail. Malgrat les temors i incerteses inicials, la festa de Barcelona s’ha acabat celebrant, reinventant formats arrel de la situació generada per la pandèmia de la covid-19.

Un dels seus punts forts, el BAM! Festival, que ofereix espectacles musicals de tota mena, va haver de reformular part del seu cartell: un cop es va saber que era millor que els artistes internacionals no viatgessin, van apostar per la cultura local. Maria Jaume Martorell n’és una d’elles.

La jove cantautora mallorquina va donar el gran salt al guanyar el premi Sona9 2019. Amb un estil musical gairebé inclassificable -i, donat que les etiquetes fan nosa-, el que aconsegueix és embolcallar-nos amb melodies que et fan somiar i una veu dolça i suau, amb lletres i poemes fruit de la seva pròpia experiència.

Tot això ho penso mentre tanco els ulls, en part per sentir totes aquestes emocions dins meu, i en part per evitar un sol directe de mig dia que pica sobre els espectadors i l’escenari amb força. La localització - Jardins del Doctor Pla i Armengol - és maca i espaiosa, apta per posar-hi cadires separades amb la distància corresponent. Valen la pena els més de deu minuts de pujada incansables des de la parada de metro de la línia blava.

Distància i mascareta entre el públic de Maria Jaume Martorell

Fa només uns minuts que ha acabat el grup previ, i que Jaume sortia a l’escenari a fer proves de so. “Sembla la Rambla”, diu una de les meves companyes. I té tota la raó. Davant la nostra confusió, creient inclús que el concert havia començat, la cantautora tocava alguns temes mentre gent de l’organització recollia rere seu i es passejava per l’escenari. 

Desapareix tota la gentada i, a través d’uns altaveus que no sabem localitzar, se’ns comunica que no es pot fumar i que els telèfons mòbils han d’estar apagats (la primera advertència pot fer ràbia, la segona sembla ridícula). Tampoc no es ven menjar ni begudes al recinte. Tot pensat per a que s’acompleixi el mantra de distància, mans, mascareta. I ha funcionat.

Penso que soc una privilegiada perquè vaig aconseguir entrades abans no s’esgotessin en qüestió de minuts. Això no és un fet puntual, sinó que s’ha donat en la majoria de concerts del BAM!. Però lluny de significar un èxit rotund, com puntualitza Ingrid Guardiola al seu article al Diari Ara, es pot témer “que la instauració d’aquest estricte protocol no acabi augmentant, al llarg termini, la desigualtat entre aquells que tenen accés a la cultura i aquells que no”. Bàsicament, les persones de dins l’organització i, en essència, aquells que comptem amb un internet fiable i temps per estar-ne pendents. És el que ella anomena “neocultura de club d’un elitisme rudimentari i circumstancial”, que em sembla prou interessant com per reflexionar-hi.

Arrenca amb “Forces extranyes”. Totes escoltem embadalides. Segurament part de l’èxit de que la fórmula d’aquest concert adaptat hagi funcionat és perquè una desitja veure Maria Jaume Martorell assentada i gaudint. I, si és possible, amb la parella, per fer-ho més bonic. No era el meu cas però sempre es pot somiar.

Ens explica que no és pas bruixa, que els seus títols “Fins a maig no revisc” i “Potser fins setembre” no van ser cap premonició de la pandèmia de la covid-19. Tot i així, ens sorprèn la casualitat. L’escoltem presentant un a un els seus temes i des de les nostres llocs allunyats podem sentir que és una cosa que la fa sentir viva. Duu la música dins seu.

Sona “Autonomia per a principiants”, la favorita del públic, per després tancar amb “Terra ballada” i deixar-nos amb una bona sensació dins el cos i l’ànima. Tornant al metro, penso que, tot i que el viatge d’anada i tornada ha estat més llarg que la pròpia estona que he passat al concert en si, no em penedeixo per res.

Podeu llegir l'entrevista que vam fer a la Maria Jaume aquí.