L’últim cop que ens vam veure, els Power Burkas estaven a punt de llançar el seu segon LP, “Mai nego l’oci” (BCore/Famèlic). Era gener de 2019. Ara, més d’un any després, ens trobem després d’un mesos de confinament a finals d’un setembre estrany, enmig d'una pandèmia. Aquest diumenge 27 actuaran a La Casa de l’Aigua al festival BAM! per les festes de la Mercè.

Power Burkas neix el 2013 amb un EP, S/T (Tigre Discs). El seguirien diversos senzills autoeditats, d’entre 3 i 4 cançons (en anglès, castellà i català): "Most Wanted Power Christmas" (2013), "Free Sangria" (2014) i "Moijois" (2014) , on un suggerent cuiner talla un tros de carn kebab amb la cara de Jordi Pujol (només una demostració de les esbojarrades portades que els caracteritzen). "Llarga vida al tarannà" va ser el seu primer LP (2016, Bcore Discs). 

“Fills predilectes de l’escena de Vic”, com els defineix la seva pròpia discogràfica, irreverents i potents, els Power Burkas encara continuen generant histèria col·lectiva a casa entre tots aquells que els van a veure. El quartet el formen Claudi Dosta, Martí Ferrer, Aleix Marban i Marcel Pujols. 

Tots, menys en Martí, qui està treballant, entrem a la cafeteria de la Casa Ametller, en ple passeig de Gràcia, on les parets pintades i el terra enrajolat recorden al gloriós passat modernista català. Un espai, potser, més “cuqui” del que tots solem freqüentar, acostumats als bars on la cervesa no arriba ni als dos euros. Un tallat amb espuma, un té negre i un aigua eco-friendly embotellada en un brick de cartró ens ho confirmen. Entre converses furtives prèvies, ens disposem a parlar seriosament.

Maria: Ens vam trobar per primer cop el gener de 2019, per la ràdio. Què ha estat passant fins aleshores, més d’un any després?

Marcel: Vam treure el disc el febrer el 2019 i ens vam dedicar a  fer bolos, vam estar tocant i crec que vam fer 30 concerts o així, va ser l’any de la història de burkas que més bolos hem fet. Ens vam donar una mica per satisfets, vam dir ja que estem enxixats, fotem-li al primer disc i ja hi vam començar a treballar a finals d’any, és a dir, a finals de 2019. Estàvem tant enxixats que volíem anar-lo a gravar el maig-juny. Ja havíem reservat les dates i tot, però després cap al febrer va passar tot això, vam estar uns quants mesos sense assajar, no teníem el disc encara a punt i vam posposar la gravació per ara. 

Maria: ens podríeu donar quatre pistes de com ha estat el procés creatiu d’aquest disc? O cap on anirà? 

Aleix: jo sempre l’he vist com una mica entre el primer i el segon. 

Claudi: sí, l’altre dia li vaig posar a un amic i em va dir això, que tenia el millor del primer i el millor del segon. 

Aleix: o el pitjor.

Marcel: sí, tema concepte o de què va el disc encara no ho sabem, ja se sabrà. Si hi ha una cançó del segon que serveix per seguir d’estela és School of Rock. Hi ha força cançons així senzilletes, som nosaltres tocant, és a dir, no ha canviat gaire res molt fortament, però el fet d’anar a gravar a estudi ja serà un canvi respecte els altres dos. Alhora volem...bé, això no ho posis, ja està, fins aquí. [riuen, no volent fer grans 'spoilers' del que ens espera]

Maria: Hi ha hagut un procés de maduresa al llarg dels anys?

Claudi: no sé si maduresa…

Aleix: potser sí que hem anat afilant el nostre estil, ens hem anat coneixent més, ens hem anat encaminant cap a una cosa més nostra. Vam començar dient: “eh, fem un grup de punk”. I hem anat fent, les maquetes van sortir d’una manera, el primer va anar cap una altra banda, i ara ja el tercer ja ens estem trobant, coneixent-nos… bé, ja ens coneixem de sobres. 

Claudi: sí, jo abans, per exemple, quan tocava tampoc no em fixava molt amb el que feien els meus companys. En canvi, en aquest disc estic més pendent de què toquen. Això fa que tot quedi menys destartalat. 

Aleix: sí, estem trobant més matisos. No és tocar acords i ja està, ens escoltem.

Marcel: sí, dinàmiques. Cançons en què allò important no sigui tant la idea que es porta al principi sinó com la treballes, les intensitats, saber jugar amb coses que quan vam començar no sabíem com fer-les.

Claudi: sí, fixar-te més en com ha de sonar la guitarra, per exemple. Ara m’he encaparrat més en canviar o fer el so més gruixut, que bé, tampoc no es nota tant però són petites millores. 

Marcel: un dels canvis respecte els altres dos és que els vam fer amb més temps: el primer era després de quatre anys d’estar tocant. Eren cançons que portàvem anys assajant. Aquestes les hem fet bastant a gas perquè hauran passat dos anys des de l’últim. És un disc més curt, no son 14 o 15 temes com els altres dos. És més concís. 

Olga: us heu sumat a la campanya Alerta Roja per salvar la cultura. Per què creieu que és important? 

Marcel: com a grup de música ens devem una mica a la gent que ens ha ajudat a l’hora de muntar-nos concerts, o de treure discos, no només les sales. El segell mateix de BCore, tot l'entorn aquest, si no se l’ajuda en pocs mesos pot desaparèixer una bona part.

Aleix: des de l’estat no es fa res.

Marcel: és a dir, tampoc no s’ha de confiar en l’estat plenament, molaria que des de l’autogestió es pogués fer tot, però benvinguda sigui l’ajuda si no es pot. I si no ens voleu ajudar, com a mínim deixeu-nos fer més coses. 

Maria: creieu que això és una dinàmica que ja ve de fa temps, d’una desvalorització de la cultura?

Aleix: El que passa és que potser hi ha dues cultures. A nosaltres no ens deixen fer un bolo, mentre veus entregues de premis a la tele on tothom es passa micros sense mascareta. També és veritat que tots mirem cap a allò nostre, però sempre s’ha donat suport a un tipus de cultura que és una merda. 

Marcel: bé, perquè la cultura també s'entén com un apartat més del mercat, la cultura té el seu lloc, són aquesta gent, ens entretenen i és maco. No, la cultura és d’entrada l’únic punt que no té cap mena de valor funcional. No serveix per res aparentment a nivell econòmic o mercantil, és lliure d’això. S’apliquen les mateixes normes per la resta de sectors que per la cultura quan és una cosa que hauria d’estar per sobre de tot. Bé, s’hauria de canviar el sistema. 

Maria: és el que diuen, no pots sortir del sistema però el pots canviar una mica des de dins…

Aleix: no sé si des de dins o des de fora, perquè la veritat des de dins mai no es canvia res. 

Marcel: des de dins et deixen tenir un sou, acomodar-te una mica i estar més o menys calladet. 

Aleix: potser sí que es fa més des de fora.

Marcel: però des de fora no pots viure, has de tenir una feina a part i fer-ho com a activisme quasi, activisme cultural de no estar cobrant d’allò. És el que estem fent nosaltres, de fet. Molaria també poder tenir un coixí, que la cosa funcionés per si mateixa i estés ben retribuida pels músics i s’entengués que el músic també és un treballador al final i que està fent una feina. No sé si és contradictori amb el que he dit abans. 

Maria: aleshores, considereu que amb la vostra música feu política?

Aleix: Sí.. Quina? No ho sabem ni nosaltres mateixos.

Marcel: N’esteu fent vosaltres fent aquesta entrevista, també. Donant veu a aquests quatre penjats. Nosaltres us aplaudim, és clar, però també l’esteu fent per reivindicar les coses petites. Sí, fem política. D’alguna manera ja et posiciones sense voler. Encara que no cantis pamflets o discursos.

Aleix: No diem que s’ha d’eliminar el sistema capitalista i patriarcal, però al cap i a la fi sí que les lletres i l’estil de música duen a una crítica més amagada.

Marcel: crec que reivindiquem bastant una manera de no funcionar. Per molt que semblem seriosos i tot això, el grup és una mica... [arronsa els braços en un gest còmic] bé, ho fem com podem. És reivindicar això. No volem semblar que som uns putos “pros”, perquè queda clar que no ho som. Reivindicar la no professionalitat però alhora volent tocar a la Mercè. Per què la gent com nosaltres no pot tenir un grup? Per què no reivindicar la impuntualitat, les merdes aquestes...?

Aleix: en part reivindicar tot el que et promouen des d’Instagram, de ser súper productiu, no se què... Nosaltres volem reivindicar el contrari: no. 

Marcel: el no prendre-t’ho gaire en serio. Però reivindicar-ho. En el fons estàs fotent-li canya. És aquesta contradicció tota l’estona de “si però no”. Pel que veus als mòbils i a tot arreu la imatge és plana, la imatge és d’èxit, és de “mira què bé que li va”, com va creixent un grup... No vull ni ensenyar això. Vull ensenyar una foto i que diguis “quina puta merda”, però m’està dient el concert on és, m’està informant alhora. No volem vendre una cosa que no som. Si sempre anem vestits iguals és que anem sempre vestits iguals, i si sempre fotem la mateixa cara és perquè tenim aquesta cara, no hem d’estar sent camaleons tota l’estona.

Maria: Al final això també és el que agrada, la naturalitat.

Aleix: Vull dir, sempre et diuen que has de complir uns objectius, que has de triomfar, que has de tenir una feina de puta mare... Doncs bé, nosaltres potser reivindiquem el contrari. Pots ser feliç obviant moltes coses d’aquestes que et diuen que porten a la felicitat.

Marcel: alhora que és això, ho vols reivindicar.

Aleix: bé, reivindiquem el contrari, no?

Marcel: sí, però l’acte de reivindicar, és de voler sortir-ne també. Per això és com contradictori alhora. Perquè no és “ens la sua”, ja s’ho faran, nosaltres tocarem quan puguem. No, no, no, volem un espai per poder dir això, i volem fer uns discos per poder dir això, i en el fons volem tenir suport per poder dir això.

Olga: Abans parlàveu de la professionalització i dèieu que si estàs “fora” del sistema has de complementar la música amb la feina. Com compagineu la música amb les vostres feines?

[Tots treus riuen i es miren]
Marcel: Ara bé l’altra part, és interessant aquesta... Jo estava a l’atur fins fa un mes, i ara estic cobrant cosetes però sense feina fixa.

Aleix: jo estic a l’atur.

Claudi: jo com en Marcel.

Aleix: l’únic que té un sou fixe és en Martí, no ha vingut perquè està treballant [tornen a riure]. Potser nosaltres dos [referint-se a en Marcel] anem tirant de treballs d’aquests de merda, anar fent cosetes poc a poc... potser portem més temps a l’atur que treballant.

Marcel: jo haig de dir que quan treballava, ho veia com un malson compaginar les dues coses, perquè em treien molt d’espai i sempre anava molt estressat... Però ara que no tinc feina, em veia molt més productiu abans. Tot allò de què em queixava quan treballava, ara veig que tampoc estava tan malament, perquè el fet de tenir uns horaris et feia ordenar el dia clarament, i quan tenies estona lliure, sense voler ho dedicaves a la cosa aquesta, i per això el disc es diu “Mai nego l’oci”, i tot plegat. 

[Fa una pausa, beu del seu tallat]

Marcel: Ara és aplicat a “Mai nego l’oci” perquè sempre estic en l’oci d’alguna manera... Que molaria que d’aquest d’oci que estem fent, no només de Burkas sinó dels projectes que tingui això, d’alguna manera pogués sortir alguna cosa, guanyar-me la vida de l’oci. Sense obrir cap discoteca xunga. El primer disc era quan estàvem estudiant, però aquest disc és també fet en època d’aturs, de confinament, de, en el meu cas, ens foten fora de la feina, torno a estudiar... No sé com sortirà, no sé cap on anirà. Potser en el disc la reivindicació és deixeu-me tenir una feina, i si es podria tenir l’oci més controlat.

Aleix: bé, ja en parlàvem, d’això. De tenir un sou...

Maria: A "Decència laboral"?

Aleix: sí, a "Decència laboral" es parla una mica d’això, fem quatre pinzellades. Però jo estic molt bé a l’atur. Vull dir és el millor per compaginar el grup. La cosa és que no podem fer concerts. Tant de bo hagués pogut estar a l’atur sense la covid i tot això. Que haguéssim pogut muntar concerts. Jo que sé, al cap i a la fi, si t’interessa, t’hi fiques.

Marcel: amb la tonteria portem set o vuit anys...

Aleix: sí, algun curro que no anava bé per fer bolos o per assajar o això, al cap i a la fi n’hem desistit, no hem durat massa, perquè es com bé, t’està coartant la llibertat de fer el que tu vols a canvi de quatre perras.

Marcel: això, no agafar feines que limiten el teu temps pel grup.

Aleix: és com mira, potser faig dos mesos de cambrer però piro perquè justament em pilla que divendres i dissabtes he de treballar a la nit, i no puc fer concerts. Que és una altra manera de guanyar diners. 

Marcel: jo molts cops és com que avanço horitzontalment, més que verticalment. No és allò de la gent que té molt clar què vol fer i ho fa d’una volada i va pujant va pujant va pujant. Jo me n’adono que m’interessen força coses i les vaig fent totes, les vaig fent d’aquesta manera, i més que pujant, anar avançant d’aquesta manera, amb les coses que m’agrada fer i sabent que no puc dedicar més temps a cada una, però que les vull fer totes igualment. De moment no és rentable, perquè estic a l’atur, però en algun moment ho ha sigut, ho he pogut anar fent tot. En part si estic a l’atur és per com està la cultura.

Maria: Què li diríeu als Power Burkas que van començar?

Aleix: que no es diguin Power Burkas [tots tres riuen].

Maria: Per què el nom del grup?

Marcel: pregunta-li al Claudi, perquè és d’aquell cap d’on va sortir...

[En Claudi fa com que no]

Aleix: va sortir al local d’assaig quan assajàvem a Almogàvers, per Marina, i estàvem en plan “com ens diem?” i en Claudi va dir una tonteria, i tots “vale, vale!”.

Claudi: i vam tirar el nom cap endavant.

Aleix: l’endemà ja teníem el nom oficial, així que no ens podíem penedir. I ara ens penedim perquè sempre ens fan la pregunta. A vegades ens ha tancat portes... però bé, si a algú no li agrada el nom...

Marcel: és que no li agrada el grup.

Aleix: si algú no ens contracta perquè no li agrada el nom o perquè el veu ofensiu (que no sé on el pot veure ofensiu) o li fa por... O no s’ha escoltat el grup, o no li agrada o ens coneix i no li caiem bé.

Marcel: són d’aquestes barreres de la brometa de després d’un assaig, veus que la cosa continua i el nom del grup continua sent aquella brometa, que t’ha tancat portes, però de la mateixa manera, perquè ens n’ha de tancar més?

Aleix: de vegades sento que la gent, cada vegada que puges més, com que diu més “Ah no, Power Burkas no”. Però és més el rebuig que crea tota la nostra imatge, pel nom i per tot, i es com “tio, vale”. Tampoc no ens és igual, dóna'ns l’oportunitat, som bona gent.

Marcel: alhora que hi ha un punt que ens agrada no agradar, jo crec.

Aleix: sí, però a mi, no agradar la gent que no m’agrada, perfecte. Però jo que sé. Hi ha festivals que ens han dit que no.

Marcel: potser aquests festivals tampoc ens agraden.

Aleix: però no sé... tan curtet és que no pots dur un grup que es digui així? Al teu públic, al teu target, no li semblarà bé? 

Marcel: diu molt del festival.

Maria: Aleshores, tornant a la pregunta anterior, què li diríeu al grup que acaba de començar?

Aleix: que es cuidi el menjar.

Marcel: que es prepari. Que es cuidi, perquè es durillo.

Aleix [mirant en Marcel]: no és gens dur, tio. Estàs flipant.

Marcel: bé, durillo... la cosa aquesta de l’estrès o el fer alguna cosa.

[L’Aleix i el Claudi comencen a explicar anècdotes passades entre ells, en Marcel continua a la seva]

Marcel: d’estar temps una mica neguitós fent les coses, i després fas el concert ho vols celebrar, i aleshores aquesta celebració controlar-la, perquè si n’acumules moltes, és com que cansa una mica. Per la teva salut, bàsicament, perquè si no vius de cap de setmana en cap de setmana, i és complicat.

Aleix: compte amb no aparcar el cotxe a Vic a l’estació!

Marcel: allà et roben els instruments...

Olga: Us va passar?

Marcel i Aleix alhora: sí... Però que confiï que tot anirà bé.

Maria: i ara torneu als escenaris després d’uns mesos sense poder tocar per la pandèmia. Com preneu la vostra participació al BAM, us fa il·lusió? 

Claudi: bé, és raro. 

Aleix: a mi em sembla estrany tocar i que sigui així. També perquè no he anat a cap concert des d’abans del confinament. Em dona la sensació que és tot molt més fred i que potser el feedback amb la gent no es nota tant. Bé, em fa respecte que pugui ser fred. 

Maria: això anava a dir, els vostres concerts si es caracteritzen per alguna cosa és perquè el públic ho donem bastant (m’hi incloc), és a dir, és un estil que t’agrada cantar, ballar, viure-ho. 

Marcel: jo tinc ganes de veure-ho.

Olga: pot ser molt divertit.

Marcel: perquè pot ser diferent, pot ser alguna cosa que nosaltres no hem vist encara. Jo sí que he anat a concerts però com a públic i no eren 'canyeros, canyeros'. Però tinc ganes de veure com s’ho pren la gent, perquè sí que és veritat que no hi ha contacte i no hi haurà aquesta cosa de… però bueno, fins a quin punt no t’ho pots passar bé sabent que aquestes persones estan vives?  No vol dir que els concerts hagin de ser així a partir d’ara, però anem-nos-ho a passar bé i ja molarà. Tinc aquesta confiança. I tocar a la Mercè, de puta mare. 

Olga: durant el confinament es deia que era una oportunitat per crear, en canvi altres artistes deien al contrari, que no estaven en un estat anímic que els permetés ser creatius. 

Marcel: a nivell de Burkas…

Aleix i Claudi: zero

Marcel: crec que la feina creativa es fa en grup, i les cançons ja estaven fetes, el que faltava era treballar-les més per poder-les anar a gravar al maig. No ho vam poder fer i ho hem acabat postposant. Però Burkas no es va treballar res. No tenies al cap fer cançons noves perquè ja tenies les velles al cap. 

Aleix: hi havia les idees aquelles que les hem treballat després, fent quedades de dies tancant-nos 'a tope' al local i anar rodant fins que sortís el disc, però creativament no. També depèn de la forma de treballar de cadascú. Des de Power Burkas cada vegada ho treballem tot més entre tots. 

Marcel: a part que jo crec que per fer coses creatives necessites una mica d’estímul vital i es romantitzava molt el fet d’estar reclos i a casa, de tenir tot el temps del món per agafar la guitarra i fer coses, però si no vius coses tampoc no acabes traient coses, jo crec. O si més no és el que m’ha passat a mi, de seguida que torna la roda et surten coses sense adonar-te’n. 

Aleix: jo vaig viure igual durant el confinament que el meu dia a dia normal.  

Ara mateix, Power Burkas està actualitzant la seva pàgina de Bandcamp. El seu proper disc, encara sense títol, sortirà a l’abril, amb BCore. El concert de diumenge al BAM!, creuen, serà l’últim que faran presentant “Mai nego l’oci”, i potser l’únic de 2020. No ho saben. Parlant de la situació actual i pronosticant un Nadal diferent, recordem el seu bolo a l’Heliogàbal per Sant Esteve de 2019.

Marcel: molaria repetir, molaria fer-ho tradició. El dia de Sant Esteve fer sempre això. Molaria que es poguessin reunir més de sis persones amb el pretext que és un dinar de Nadal o algo així, rotllo tothom venint a l’Heliogàbal amb la sopa. Per què segur que no es prohibiran els galets i la cosa familiar.

Aleix: pots anar sense mascareta si menges galets!