La precarietat al món de l'espectacle: una condició inherent abans i després del virus
Publicat el 22 d’octubre 2020

La pandèmia ha estat un cop difícil de digerir per a molts sectors i els treballadors de la cultura no en són una excepció. Dels 45 milions d’euros de facturació que el Departament de Cultura de la Generalitat té registrats el passat mes de gener, es va passar als 8 del mes d’abril. El món del teatre, com la indústria musical, és un dels més afectats: el Teatre Lliure va perdre 1,2 milions d’euros i el TNC, gairebé dos (1,8). Però, tant a dins com a fora dels escenaris principals de la capital catalana, la sensació dels qui es dediquen a la indústria de l’espectacle és que la precarietat i la incertesa ja eren condicions inherents de la vida de l’artista molt abans del virus.

Ramon Bonvehí és actor i, ara, ajudant de direcció a La nostra parcel·la, l’obra de Lara Díez Quintanilla que torna aquest divendres al Teatre Lliure. La producció es va estrenar el passat mes de març i, només un dia després, es va haver de cancel·lar. A Bonvehí, però, el contracte se li acabava el dia 11 d’aquell mes fatídic, i explica que va poder ser un dels afortunats en accedir a l’atur. Altres companys seus no van tenir aquesta sort: no hi tenien dret o tampoc van poder accedir a l’ajuda que el govern destinava als artistes, per a la qual s’havien de complir uns requisits que semblaven fàcils (formar part del Règim General d’Artistes en espectacles públics i no poder accedir a l’atur), però que l'actor assegura que no es van acabar repartint a tothom.

És per això que durant els mesos en què la cultura ha estat aturada els artistes han fet tota altra mena de feines que no tenen res a veure amb l’art. Però no només en temps de Covid: “La precarietat ja és inherent. En una pandèmia, sí, clar, pitjor, tot s’enfonsa més, però això ja ens sol passar. Que hi hagi actors o directors o dramaturgs que estiguin fent altres feines ja passa, encara que el món sembli que vagi bé”, explica Bonvehí a Diari de Barcelona.

Marta Marco, Lara Díez, Judit Farrés i Ramon Bonvehí a 'La nostra parcel·la'.

És el cas de Marta Aran, guanyadora de l’últim premi Max a millor autoria revelació per Els dies mentits i de qui Bonvehí farà d’ajudant de direcció a La segona Eva, a partir de l’11 de novembre al Tantarantana. “Jo ara tinc un Max, d’acord. Però a vegades recullo mobles pel carrer i els venc a Wallapop, perquè no arribo a final de mes: la meva base eren les classes en una escola i amb la covid no sé com anirà. De tant en tant oficio funerals, perquè em dóna diners: busquen qui sàpiga fer rapsòdia, per aquest motiu hi ha molta gent de teatre en això”, explicava Aran el mes passat a El País Catalunya. I casos com aquest, diu Bonvehí, s’han d’anar explicant: “Que la gent sàpiga que darrere vegades d’aquests focus i d’aquests vestits engalanats hi ha precarietat”.

Una oportunitat per al suport
“Jo crec que he tingut moments pitjors a la vida, perquè aquesta feina és com una muntanya russa”, diu Irene Benavent, una de les tres membres de la companyia Les artistes locals. L’actriu, que té una visió optimista de la situació, assegura que tant ella com les seves companyes han après a treure profit de les dificultats imposades per la pandèmia. “El teatre el que ens aporta és això no? Imaginar, crear i no tenir por a allò que pugi passar, perquè tu pots crear mons nous i sempre estàs aïllat de la teva zona de confort”. Un dels efectes positius de la pandèmia que destaca és l’aposta pels artistes locals. L’Ajuntament de Reus, la ciutat d’on ella prové, va haver de cancel·lar el Dia Internacional de la Dansa, però va encomanar una sèrie de vídeos a artistes de Reus escampats pel món. “Els dono les gràcies per donar-nos alguna cosa en un moment en què no teníem cap ingrès”. 

Benavent vol posar en valor la figura d’aquells programadors que, malgrat treballar a cegues sense saber les circumstàncies que vindran aposten pel organitzar espectacles i que, en cas de cancel·lació, paga igualment als artistes. “Hi ha gent que està lluitant molt per tirar endavant produccions, per tirar endavant la cultura, i gent que no es veu, que no està en primera línea”. Una part d’aquesta gent són els organitzadors del Festival Cruïlla, on participava Georgina Llauradó, també membre de Les artistes locals, amb la Volta al món en 80 ties. El festival va tenir lloc en un mes de juliol ple d’anuncis contradictoris del govern català pel que fa a les restriccions culturals. Finalment es va poder dur a terme, i Benavent vol destacar el fet que el festival donés l’oportunitat d’actuar en espais com el Victòria a artistes que normalment treballen en sales petites.

Irene Benavent al seu espectacle de memòria històrica 'Els rentadors'.

Aquesta energia que explica Benavent també s’ha generat entre els propis artistes. “Hi ha una xarxa entre nosaltres, de col·laboració, que és molt bonic quan passa. Jo he pogut passar feines a gent quan me les han ofert i no tenia temps de fer-les. I altra gent m’ha recomanat a mi. Abans potser això no passava tant”, assegura Bonvehí, que diu que entre els actors no hi ha competència. “L’actor que sóc, només el puc ser jo, no pot ser ningú més. Vull dir, soc com soc, parlo com parlo, em moc com em moc i al final, si em volen a mi és a mi a qui em donaran la feina”.

El cas dels tècnics
Marta Baena és tècnica d’espectacles. Ha treballat durant més de quatre anys a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, però també en produccions teatrals i, ara, l’espectacle Flow de Dani Pulmón. Baena va abanonar al març l’empresa on treballava amb una previsió de més de 50 concerts com a autònoma, dels quals no se’n va fer cap fins a l’estiu. Ara, a més, amb la reducció de l’aforament al 50%, els organitzadors no poden arribar al catxé que demanen els artistes i les tarifes “no donen ni pel lloguer a Barcelona, on viure és impossible”, segons explica la tècnica.

La incertesa també era una constant per als tècnics abans del confinament. A diferència del món dels actors, Baena explica que el fet de no saber mai si es trobarà o no feina “crea un ambient lleig, de competència i d’egos i que ara és encara pitjor”. També comenta que la precarietat fa que s’acceptin feines a preus que “baixen la qualitat del sector”. És un fet que també es dóna en el món dels actors: “hem de ser responsables del que consumim. Si tu poses un preu molt baix a la teva feina i ets professional, el que estàs fent es desvaloritzar el sector. Es juga molta gent amb el ‘si tu no em fas aquesta feina me la farà algú altre’. i tu has d’aprendre a dir ‘d’acord, però aquest és el meu preu’”, diu Benavent.

Com a solucions, Bonvehí creu que s’haurien d’obrir càstings en teatres públics com el TNC, on normalment els directors treballen amb els seus propis actors. “És un pal fer càstings, jo ho entenc, veure deu persones quan ja tens algú en ment... És una feina, és compromís, però s’han de fer, perquè t’estàs perdent també veure gent que no t’imaginaves”, assegura l’actor. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —