Els divendres al vespre, assaig general per preparar l’actuació del cap de setmana. El cansament acumulat s’esvaïa just després de demanar-li a algun col·lega: “Ei, m’enfaixes i t’enfaixo?”. Un cop embotits en aquells texans estripats i la faixa ben estrenyida, començava el festival.

Què fem ara, els castellers, quan arriba el divendres?, m'ho pregunto.

La majoria, lamentar-nos i recordar batalletes tot revisant la galeria del mòbil, plena a vessar de fotos fent castells que alimenten els nostres egos individuals i col·lectius. També obrim l’armari i ens mirem durant una estona la indumentària castellera: pantalons, camisa i faixa, tot ben net i planxat com mai s’havia vist abans per si una trucada d’emergència ens diu que per fi podem tornar a fer castells. 

De família vallenca, he vist fer castells a Valls, el quilòmetre zero del món casteller. He viscut la rivalitat entre dues colles, però també la seva part més dolça amb peticions com “Dona’m pit!” o “Em fas l’escaleta?”. Són coses que només diries a un desconegut si porta pantalons blancs. En plena adolescència, una amiga i jo vam fer el pas per viure-ho des de dins: una de les millors decisions que he pres mai. Després també vaig tenir una camisa d’una colla universitària: bona decisió 2.0. Fa set anys, un dels meus amics no sabia sobre què parlava quan me n’anava a assaig i li vaig explicar tantes vegades que ara és cap de colla dels Trempats de la Pompeu Fabra. De res, Aaron. Suposo.  

He fet molts i grans amics i he après de cada caiguda perquè això no surt als contes, però els castells cauen. Tota l'estona. També m’he enamorat d’algun casteller, encara recordo les papallones a la panxa el dia que les nostres colles coincidien a la plaça i, tímids, esperàvem trobar-nos en alguna pinya per entaular el primer “Ei, com va tot?”. 

Aquesta pandèmia que, de moment, només alenteix el ritme de propagació amb distanciament físic, ens ha deixat molt temps lliure als membres del món casteller, en general. Abans buscàvem temps sota les pedres per poder complir amb els dos assajos setmanals; el de canalla, que suma punts de casteller implicat amb totes les parts de la colla; i la ruta de Festes Majors, que incloïa actuació en alguna plaça major concorreguda, dinar popular i, fins i tot, concert en les més celebrades. Quina fiblada a la pell, com la d’Els Pets, cada cop que aquest estiu vèiem cancel·lar una altra celebració local.

Era una ebullició de festa, contacte físic, vida social, mobilitat interterritorial, rauxa, gresca, xerinola i un llarg etcètera. Ara intentem substituir tota aquesta passió per —quin remei— cims, excursions, diumenges de sofà i manta, algun dinar a l’aire lliure amb aforament limitat, que ni de bon tros és capaç d’agrupar tota la família castellera, i a viure dels records. Més o menys. Faig, fem el que podem. 

La pandèmia és per molta gent un malson i, per a nosaltres, a més, un malson sense castells. Enyoro el silenci tens quan muntàvem pinya, el so de les gralles i els crits de la cap de colla, el tremolor de les cames quan creuava l’enxaneta i les abraçades després de descarregar un castell. Trobo a faltar als amics d’arreu de Catalunya amb qui vaig coincidir fent castells. Era la millor excusa per retrobar-nos; de fet, era gent a qui només, i sempre, he vist amb camisa i faixa. 

Avui fa 10 anys la UNESCO va declarar els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat després que a l’abril del 2007 es decidís tirar endavant la seva candidatura sota el lema “Força, equilibri, valor i seny”. Brindem per aquesta primera dècada de reconeixement a 200 anys d’història. Espero que el món casteller torni aviat. No només per tot el que ja us he explicat, sinó perquè quan els castells tornin, voldrà dir que, ben segur, aquest calvari estarà a punt d’acabar.