Que una entrega de premis s’assembli poc a una entrega de premis sempre és un bon símptoma. El mecanisme cognitiu de l’amant al cinema, per repetir-se cada any, resulta entranyable: els dies previs al gran esdeveniment conviu amb un cuquet de nervis i emoció que acaba rendit per avorriment quan recorda, mentre el veu per televisió, que les gales són tedioses. Un terreny fèrtil per a parlaments extensos i monòtons. D’aquí el gran èxit de la XIV edició dels Premis Gaudí: disfressar-se d’una gala convencional, però abraçant-se a l’agilitat i al ritme necessaris per fer-la digerible.

“Esperem que els discursos no s’allarguin gaire”, llençava com a desig la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell. El que semblava un brindis al sol va acabar aterrant a la sala oval del MNAC. L’únic que va escapar d’aquesta lògica va ser Tomàs Pladevall, homenatjat amb el Gaudí d’Honor per la seva dilatada trajectòria com a director de fotografia. Per posar la seva mirada a més de 500 produccions audiovisuals. Una excepció més que justificada.

Segurament per aquesta lògica interna de la gala, Sis dies corrents va ser la gran triomfadora de la nit. La pel·lícula que toca més de peus a terra, que explica la quotidianitat de tres treballadors d’una petita empresa a la perifèria de Barcelona, va encarnar l’esperit d’una edició sense artificis, amb una posada en escena sòbria i amb un cant a l’amateurisme, pels triomfs de Valero Escolar (Millor Actor Secundari) i Mohamed Mellali (Millor Protagonista Masculí).

"Els dies previs al gran esdeveniment conviu amb un cuquet de nervis i emoció que acaba rendit per avorriment quan recorda, mentre el veu per televisió, que les gales són tedioses"

Els pics de les reivindicacions

En paral·lel a la diligència amb què es va desenvolupar la gala, l’edició d’enguany es va convertir en terreny fèrtil per a les reivindicacions. La més cruenta, també la més esperada, va ser per la invasió d’Ucraïna, amb el testimoni de l’actriu ucraïnesa Polina Dzhakaieva i el seu clam per la cultura: “Poden destruir les nostres cases, els nostres ponts i treure’ns la vida. Però el cinema sempre estarà allà per derrocar les mentides, la bogeria i la set de sang”. Altres parlamentaris també van fer menció al conflicte bèl·lic i bona part dels assistents va lluir un llaç blanc a la solapa en solidaritat amb el poble ucraïnès.

En la nit dels conflictes, tampoc no hi podia faltar el del català, llargament comentat pel duet humorístic dels Òscars i pel d’Ana Polo i Maria Sherman. Perquè en el dia assenyalat del cinema català, aquesta llengua no ha tingut el protagonisme que li corresponia. Tant per l’escàs nombre de produccions catalanes, com per la proliferació de discursos en què el català ha brillat per la seva absència.

Més fortuna ha fet el reconeixement de la dona en el món del cinema. Per segona vegada consecutiva, els Gaudí desembarcaven amb una presència majoritària de dones finalistes (54% versus 46%). “Les dones hem vingut al cinema, no només per a fer òperes primes, sinó per quedar-nos”, va expressar Neus Ballús mentre recollia el premi de Millor Direcció per Sis dies corrents.

"Per segona vegada consecutiva, els Gaudí desembarcaven amb una presència majoritària de dones finalistes"

Ballús, que ja va fer fortuna en la VI edició dels Gaudí per La plaga, va ser el nom en majúscules d'una gala en què també ha brillat el talent femení de la mà de Clara Roquet, i en què s’han sentit diverses mencions per Carla Simón i el seu èxit a la Berlinale per Alcarràs.

L’últim eix va ser el de la diversitat. “El col·lectiu més representat: homes, cis, heterosexuals. On és la diversitat?”, es preguntaven Ana Polo i Maria Sherman amb el seu humor enverinat. Un dels escassos signes d'aquest reclam, més enllà de l’èxit de Mohamed Mellali, va ser premiar per primera vegada a un director transgènere, Ian de la Rosa, pel curtmetratge Farrucas.

El reconeixement del qual ningú no parla

El premi a la millor anècdota de la nit, que no necessita tenir estatueta perquè se’n parli, se’l van disputar Mironins i l’última pausa publicitària. D’una banda, Mironins va ser l’única pel·lícula nominada a la categoria de Millor Animació. Un caramel massa llaminer perquè els Òscars, encarregats d’entregar-lo, el donessin per error a La La Land. A la sala de premsa, on els mitjans seguien la gala per televisió, fins i tot es va escoltar a algú dient que l’any que ve s’hi presentaria per recollir el premi.

D’altra banda, a l’última pausa per publicitat, es va poder escoltar com es pregava als assistents que no marxessin. Que no s’aixequessin de les taules. Que a la gala només li quedaven dos premis de vida, Millor Direcció i Millor Pel·lícula. Mentre els periodistes, distribuïts en una sala a part, romanien asseguts a les cadires mentre picaven religiosament el teclat dels ordinadors.