La premsa és la forma més efectiva de situar-te en el passat, d'entendre el context socioeconòmic d'un determinat període. Per això, rebuscar dins la premsa del segle XIX sobre el futbol femení és un exercici... inquietant. No, no em pregunteu per què he decidit fer-me això. Suposo que fa massa calor i necessito motius per indignar-me. Des del principi, els diaris, especialment els britànics, publiquen il·lustracions on es mofaven de les jugadores. Alguns insinuaven que els importava més el seu aspecte físic que el joc, mentre que altres al·ludien a una suposada tendència de les jugadores a posar-se massa emocionals amb les faltes o els àrbitres.

L'edició de 1894 del diari de Londres The Sketch mostra les dones barallant-se i declarant "Oh, no importen les regles!". També hi ha diverses il·lustracions estereotipades com "La portera guapa" i jugadores que es pentinen els cabells i es maquillen en la meitat del partit.

Foto: The Sketch

Altres diaris van repetir aquest to burleta i sarcàstic pel que fa a les habilitats de les jugadores. No obstant això, quan una de les jugadores demostrava un gran talent llavors es qüestionava que fos realment una dona i començava a ser anomenada entre la premsa i el públic com "Tommy".

Oh, gràcies, molt considerats.

El 29 de març de 1895, el diari Jarrow Express va publicar una crítica del primer partit de futbol femení organitzat a Anglaterra amb una gran quantitat d'aficionats. L'article va ser acompanyat d'una caricatura, on també s'esmenta el nom de "Tommy":

"Les integrants del British Ladies Football Club han jugat el seu primer partit en públic. Esperem que sigui l'últim. Sempre hi haurà curiositat per veure les dones fer coses poc femenines, no és sorprenent que a la trobada hagin assistit milers de persones, a molt pocs els agradaria que les seves pròpies germanes o filles s'exhibeixin així al camp de futbol".

Mentrestant, un article a la revista Hearth and Home descrivia el futbol femení i el partit com "un show lamentable". L'autor de la peça confesa que ni tan sols va veure el partit i que desitjaria no haver vist mai amb els seus ulls una cosa tan "absurda" com un partit de futbol femení. Adverteix que "a banda de l'efecte del joc en el cos d'una dona, també hi ha un efecte indesitjable en la seva ment".

Article de l'Hearth and Home del 4 abril de 1895. Foto: 19th Century UK Periodicals

El Daily Sketch va descriure un partit femení de la següent manera: "Els primers minuts van ser suficients per demostrar que el futbol femení està totalment fora de discussió. Una futbolista requereix velocitat, habilitat i valor. Cap d'aquestes qualitats era aparent. En la seva major part, les dames van vagar sense rumb pel camp en un trot sense elegància".

Hi va haver alguns membres de la premsa, pocs, que ens van donar una mica més de crèdit amb el tema, com el diari The Sportsman. El 4 d'abril de 1895 va escriure: "Realment crec que el públic ha creat una visió equivocada de les futbolistes. És cert: els homes joves corren més i xuten la pilota amb més força, però més enllà d'això, no crec que mostrin un major coneixement del joc o habilitat en la seva execució".

A l'altre costat de l'Atlàntic als Estats Units, la prestigiosa revista Metropolitan Magazine va publicar el 1895 un article que parlava sobre la propagació del futbol femení des de Gran Bretanya als Estats Units.

Aquest article creia que seria una pèrdua de temps, ja que "les noies nord-americanes són progressistes i no són reticents a acceptar qualsevol noció nova que se'ls presenti; jugaran tenis, muntaran en bicicleta, aniran al gimnàs, però marquen el límit amb el futbol. No els importa treballar els seus músculs, però es neguen absolutament en fer-ho a expenses de la seva bona aparença".

El futbol finalment es va estendre ràpidament en els EUA, especialment després de 1921, quan es va prohibir el futbol femení al Regne Unit.

Avancem al període d'entreguerres, un temps curt durant el qual l'esport va florir, amb aproximadament 150 equips femenins a Anglaterra a principis de la dècada de 1920. Les actituds de la premsa també eren més positives. El Daily Mail l'anomenava "un joc agradable i femení" i deia que "no havien de tenir vergonya".

Foto: Daily Mail Historical Archive

No obstant això, els mitjans encara seguien comentant l'aparença física de les jugadores. El 1920, es van organitzar 4 partits entre Anglaterra i França. El partit final va tenir lloc a Stamford Bridge, la llar del Chelsea FC. Una multitud de 10.000 persones va veure a les franceses guanyar el partit 2-1. No obstant això, els mitjans es van centrar més en la roba que en el joc.

Els nous uniformes utilitzats per les jugadores eren molt més moderns però pels mitjans eren "massa curts". El diari deia que els "pantalons de les dones eren tan curts que l'Associació de Futbol les desaprovaria si els fessin servir els homes".

En la dècada de 1930, el futbol femení estava prohibit en molts països. A França, segons un passatge de Le Journal, l'argument per justificar la prohibició era que "el cos de la dona no és adequat per a la pràctica d'aquest esport perquè el cos femení és massa elegant. Els homes no volen veure a les dones perdre res de la seva feminitat".

A Itàlia, el 1933, all diari esportiu Il Littoriale, que en aquella època estava controlat pel polític feixista Leandro Arpinati, va reproduir un comunicat del Comitè Olímpic Italià celebrant que havien prohibit diversos partits de futbol femení.

Gairebé quaranta anys després, el 1971 l'Associació de Futbol d'Anglaterra va aixecar la prohibició del futbol femení, el que va instigar un ressorgiment del futbol femení a Europa i la resta de món.

El Daily Mail, finalment va publicar un article suggerent i esperançador titulat "Per què el futbol femení ja no és cap broma".

I possiblement aquí, per primer cop, no s'equivocaven.