"Com cony els has deixat entrar? No puc arriscar-me a què siguin de la secreta!!" Aquestes van ser les paraules que la propietària del local va traslladar a la seva encarregada instants abans de fer-nos fora. La visita al club de cànnabis no va durar ni cinc minuts.

L’associació, situada a la cruïlla entre tres dels carrers més transitats de Barcelona, pretenia passar desapercebuda pels vianants. Des de l’exterior només es veia un baix amb finestres de vidres opacs, una porta sense pany i un timbre amb càmera. No hi havia ni tan sols un rètol del local. Si no fos per l’entrada i sortida constant de joves, el lloc semblava totalment abandonat.

“Al carrer de darrere hi ha una altra aso i dues cantonades més enllà, una altra”, va dir-me el meu amic, soci del club que anàvem a visitar. A més d’acompanyar-me, em serviria de salconduit: en trucar al timbre del local has d’ensenyar la teva targeta de soci perquè t’obrin les portes.

Rere l’entrada hi havia un rebedor estret sense moblar, una porta corredissa i una dona al fons asseguda en un taulell. Malgrat que la meva primera intenció era fer-me soci del club i entrar, sense haver de revelar les meves intencions, el meu amic va dissuadir-me d’aquesta idea. Quan s’accedeix a un local d’aquest estil és obligatori bescanviar —mínim— cinc euros en la teva targeta de soci i consumir marihuana a dins.

Un dels clubs cannàbics de Barcelona

El pagament ha de ser en efectiu, no s’accepten transaccions amb targeta. A més, has d’ensenyar el teu carnet d’identitat al recepcionista perquè l’escanegi i fer-te una fotografia del rostre. D’aquesta manera un entra a la base de dades de membres del club.

El meu amic va advertir-me que és molt sospitós que algú entri i no consumeixi. Més encara havent-se fet soci minuts abans. Ja que jo no tenia cap intenció de consumir —i menys de ser observat— vam decidir anar amb la veritat per davant. I va colar. La recepcionista va obrir-nos la porta corredissa i vam ingressar al club.

Una breu estona de pau

Va envair-me de cop i volta el fort aroma característic de la marihuana. Entre una fina boirina de fum vaig distingir prop de deu persones assegudes en butaques al voltant del local, acompanyades d’una tauleta amb un cendrer i les seves cigarretes. Alguns jugaven a cartes amb moviments motrius maldestres.

Altres, amb els ulls entretancats i lleugerament envermellits, tan sols parlaven i reien. Malgrat estar tots junts en un mateix lloc, cada grup anava a la seva. No van mirar-nos de manera estranya quan vam entrar, tot el contrari, van rebre’ns amb un amable somriure. Tots busquen el mateix en el club: pau i bon rotllo.

"No van mirar-nos de manera estranya quan vam entrar, tot el contrari, van rebre’ns amb un amable somriure. Tots busquen el mateix en el club: pau i bon rotllo"

Al fons del local, una barra típica de restaurant. Tanmateix, en lloc d’ampolles d’alcohol hi havia al voltant de trenta pots plens de cabdells de marihuana. "Sativa", "Índica" o "Ruderalis" eren algunes de les etiquetes dels recipients. L’encarregada del taulell, una noia jove d’entre vint-i-cinc i trenta anys, es dedica a donar els xivatos [bossetes que contenen el cabdell de la marihuana] als socis que vulguin consumir. Ràpidament, vam comprendre que ella era la propietària del local.

"Ets nou, oi? No em sona la teva cara", va preguntar-me la noia, mentre jo vaig confessar-li que estava fent allà. Va quedar-se totalment immòbil per uns segons. Va deixar sobre la taula el llibre de comptes que estava revisant i va sortir de la barra ràpidament. Se li va arrufar el nas. Jo vaig empal·lidir. Mentre cridava a la dona de la recepció, va obligar-nos a acompanyar-la fins a la sortida. "Aquí no pot entrar ningú que no sigui soci, joder", va exclamar-li a la seva companya.

Els consumidors van centrar la seva mirada en nosaltres dos. Alguns inclús van deixar entreveure una ganyota de preocupació. El meu amic i jo, amb les orelles ajupides com un gos quan el renyen, vam seguir a la propietària fins a la sortida assaltats per la incertesa de la situació. Va obrir-nos la porta i, amb una expressió de por i preocupació, va acomiadar-nos.

En un llimbs legal

"La manca de regularització ha provocat que hi hagi tota mena de clubs de cànnabis. Des dels més foscos i impenetrables, vinculats inclús a màfies d’altres països que s’han aprofitat de la situació, fins als més transparents, democràtics i assemblearis". Així em descriu Albert Tió, president de la Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya (Fedcac), el panorama actual dels clubs dedicats al consum de marihuana.

Vaig citar-me amb Tió un matí al campus de la universitat. La meva ment, possiblement contaminada pels estereotips que engloben el món de les drogues i qui participen d’aquest, havia elaborat una imatge d’ell totalment diferent de la realitat. Vestia una dessuadora groc cridaner, uns texans cenyits i una jaqueta estil North Face. També lluïa unes ulleres de pasta vermelles.

El seu discurs era clar, entenedor i sense titubeigs. En certa manera va recordar-me a l’activista polític català Jordi Cuixart. Els dos, amb aspecte juvenil i informal, s’havien guanyat la medalla "d’agitadors" en el seu propi terreny i eren reconeguts com a tal.

Albert Tió

"Fa uns mesos van començar les inspeccions policials de clubs de cànnabis a Barcelona. Vam parlar amb l’ajuntament i no ens han confirmat si podem continuar consumint a l’interior. Estem amb el cul enlaire", em confessa Tió, conscient del perill que corren els seus companys de la federació i impotent en veure com els esforços del sector per regularitzar la seva activitat professional han sigut castigats pels tribunals.

Segons el registre d’associacions i federacions del Departament de Justícia de la Generalitat, existeixen 960 clubs de cànnabis a Catalunya (al voltant de la meitat de tots els que hi ha a l’Estat). Tanmateix, documents dels Mossos d’Esquadra afirmen que tan sols 400 d’ells estan actius, mentre que n'hi ha al voltant de cent que no estan registrats.

La por del president de la Fedcac davant les últimes actuacions policials en el sector xoca directament amb la gran oferta de clubs dedicats al consum de marihuana que hi ha al país. Si les associacions de cànnabis han proliferat tant a Catalunya, per què Tió considera que "estan amb el cul enlaire" a ulls de la llei?

El cultiu de marihuana amb fins d’autoconsum en l’àmbit privat i sense ànim de lucre no infringeix el Codi Penal. Tot i això, el cultiu i venda de marihuana incorre en un delicte greu contra la salut pública i el tràfic de drogues. Per tant, els clubs de cànnabis no són il·legals, però tampoc legals. Es troben en una situació alegal. No estan prohibits ni regulats.  El problema d’aquests clubs amb la justícia es basa en la fina línia que separa l’autoconsum del tràfic d’estupefaents.

L’Institut Nacional de Toxicologia va assenyalar l’any 2001 que el consum d’un addicte se situa entre 15 i 20 grams diaris. Tanmateix, fonts documentals de la policia afirmen que "no existeix un criteri unànime amb relació al nombre de plantes o grams a partir del qual la justícia estima que una plantació està destinada al tràfic de drogues".

Set anys desemparats

Existeix la sentència 484/2015 del Tribunal Suprem, millor coneguda com a doctrina del consum compartit. Aquesta és una jurisprudència que dona algunes pistes sobre quan un club de cànnabis està emparat per l’autoconsum. L’associació ha d’estar integrada per un nombre reduït de persones addictes i el consum ha de produir-se en un lloc tancat i ocult al públic. A més, la quantitat de marihuana ha de ser mínima per a consumir-se en una sola sessió. Aquestes són les advertències més significatives incloses a la doctrina.

Tió, altres activistes i més de 50.000 firmes van portar al Parlament l’any 2015 la primera iniciativa popular per a la legislació d’aquestes associacions. El juny de 2017, el Ple va aprovar la Llei del Cànnabis per a una clara majoria de 118 vots a favor. "En aquesta llei plantegem la regularització en el consum, distribució, transport i producció del cànnabis", explica Tió.

"Vam proposar realitzar peritatges fiscalitzats en els cultius per a garantir que la producció equivalia a la demanda dels socis". "També vam elaborar un protocol de transport, en el que traslladaríem la producció en bosses totalment hermètiques dins de camions amb els papers en regla i avisant la policia amb antelació del nostre recorregut i les nostres parades".

Vaig poder veure en el discurs de Tió com els ulls es movien de dreta a esquerra intentant recordar tots els detalls de la legislació. "Nosaltres inclús vam inventar-nos l’impost verd. Una contribució que pagàvem voluntàriament a les autoritats per a fer el pas a la legalització i seguretat jurídica del sector", afegeix.

Tanmateix, un any més tard, el Tribunal Constitucional va tombar la llei catalana en declarar que aquesta envaïa competències de salut pública que corresponen a l’Estat. També van tombar la llei navarresa i basca per a la regularització del sector. El mateix va succeir amb l’ordenança municipal de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest pla especial, aprovat per l’alcaldia de Colau el 2016, plantejava algunes condicions urbanístiques dels clubs de cànnabis. La superfície del local, l’extracció de fums, la dobla porta d’accés i la distància de centres escolars i sanitaris eren algunes de les premisses.

Aquesta legislació s’ha vist sumida en un periple judicial de més de cinc anys. El 2017, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va impugnar-la; el 2018, el consistori va presentar un recurs al Constitucional i, finalment, el març de 2021, el Suprem va anul·lar l’ordenança pel mateix motiu que va tombar la Llei del Cànnabis: "invasió de competències estatals".

Set anys de donar voltes per tribunals, parlaments i alcaldies per tornar amb les mans buides, els clubs de cànnabis segueixen sense estar emparats per cap llei.

"Les sis persones fundadores de la federació han sigut perseguides, detingudes, imputades, jutjades i, moltes d’elles, empresonades. La justícia ha decidit castigar de manera exemplar les primeres associacions que van créixer i van decidir obrir-se a la premsa per explicar la seva activitat", lamenta Tió. Igual que les diverses propostes legals citades, el president de la Fedcac també ha estat jutjat per la seva activitat en el sector del cànnabis.

El cànnabis espanyol, al radar policial

L’any 2014, la policia va intervenir el cultiu de marihuana destinat a abastir la demanda dels socis del club Airam, a l’Hospitalet de Llobregat. Tió, secretari de l’associació, el tresorer i el president van ser detinguts acusats d’associació il·lícita i atemptat contra la salut pública. El 2018, l’Audiència Provincial de Barcelona va presentar una condemna de menys de dos anys i una altra de cinc.

"El tribunal va declarar que teníem una quantitat molt gran de marihuana, que nosaltres vam justificar amb la demanda dels més de 300 socis, i ens van acusar també d’ocultar la veritat quan vam llogar la nau per al nostre cultiu".

Això, sumat a l’incautament de marihuana que va fer la Guàrdia Urbana als socis en abandonar Airam, van ser motius suficients perquè el Tribunal Suprem ratifiques la seva condemna. "Nosaltres facilitàvem armariets perquè els socis deixessin la marihuana sobrant al club, sense necessitat d’emportar-se-la a casa". "Tampoc som policies, no podíem registrar a cada persona".

Tió i els seus companys van acudir al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, però va ser inútil. El març de 2021, els tres van ingressar a la presó de Lledoners (Barcelona). "Les penes menors de dos anys vaig poder substituir-les per treballs en benefici de la comunitat, però estic complint la condemna de cinc anys a la presó en règim de tercer grau".

La xerrada amb el president de la Fedcac va plantejar-me més dubtes que respostes. No semblava una persona a actuar a l’esquena de la llei. Tampoc s’assemblava a un traficant de drogues. Més aviat el contrari. Vaig observar en Tió un home absort en la seva pròpia lluita. Una batalla totalment desconeguda a ulls de la majoria de la ciutadania. Però no per això una pugna inútil. Malgrat que molts es facin el desentès, en cànnabis s’ha convertit en un conflicte a l’ordre del dia.

Espanya és el primer productor de marihuana a Europa. El 33% del total de l’incautament el 2017 a la Unió Europea van ser en territori espanyol. Per a més inri, Catalunya és la zona de l’Estat amb més tones de marihuana requisades. Sort d’uns i desgràcia d’altres, la justícia encara no s’ha posat d’acord en com resoldre aquesta situació.

Tràfic o consum?

Fins a l’any 2017, el Tribunal Suprem ha hagut de dirimir en dotze ocasions sobre la finalitat dels cultius de marihuana intervinguts per la policia. En set judicis, els acusats van ser absolts. En els altres cinc, condemnats per atemptar contra la salut pública. Les proves presentades pels cossos policials en els dotze litigis eren molt similars.

Cultiu de marihuana intervingut pels Mossos. Foto: ACN

El criteri dividit de la justícia tan sols és la punta de l’iceberg d’aquest conflicte. Un problema que afecta tant els centenars de treballadors en el sector com als milers de socis que freqüenten aquests establiments. Segons alguns jutges, tots ells estan incorrent en un delicte. Segons altres, no. Sobre la llei, una jurisprudència que pot ser obeïda o no. Paper mullat per a alguns magistrats.

Pere (nom fictici), membre dels Mossos d’Esquadra, em confessa via telefònica que per als cossos de seguretat els clubs de cànnabis "no són una preocupació excessiva". "El fet que tinguin una legislació bastant complicada ens ha generat molts dubtes sobre com actuar".

L’any 2019, la Guàrdia Urbana va precintar 72 clubs de cànnabis a Barcelona, 46 d’ells en el districte de Ciutat Vella. “Normalment, actuem per dos motius: perquè la fiscalia especialitzada ens insta a comprovar l’activitat d’un club de cànnabis, o bé perquè tenim inputs negatius d’un club per part de veïns o pares que es preocupen en veure com els seus fills compren marihuana de manera legal en un local”.

"El que hem de vigilar és que si en aquest marc legislatiu tan complex l’associació s’està regint segons la doctrina del consum compartit". "A vegades, aquesta doctrina emmascara el que de veritat és el tràfic de drogues".

Així justifica en Pere les inspeccions policials recents en clubs de cànnabis a Barcelona. "Aquestes investigacions no busquen altra cosa que demostrar que l’activitat d’aquests clubs excedeix el marc legal permès perquè els seus socis puguin consumir allà". "Aquestes es basen a trobar indicis que provin que s’està duent a terme una activitat il·legal".

L'estela dels Països Baixos

"Els turistes tenen el referent d’Amsterdam i per això Catalunya ha recollit el relleu de turisme de consum". "Aquest buit legal és un punt d’atracció per als clubs de cànnabis. És la mateixa legislació que ha provocat que existeixi aquesta confusió i, juntament amb el turisme, s’ha creat un boom en aquest sector2, m’explica en Pere, un punt de vista molt diferent del president de la Fedcac.

Segons aquest, "Catalunya sempre ha tingut una gran tradició associacionista i la cultura del cànnabis ha estat molt present. Factors com el clima i la riquesa en l’agricultura han col·laborat en la seva implantació.

A l’octubre, el debat sobre la regularització del cànnabis va arribar a la mesa del Congrés. Unidas Podemos, Esquerra Republicana i Más País van plantejar tres lleis per abordar aquesta qüestió. Per al moment, PSOE, VOX i PP han tombat la proposta del partit d’Errejón a l’espera que les autoritats pertinents estudiïn l’ús terapèutic de la marihuana. També està en marxa una subcomissió per a estudiar els pros i els contres de l’ús medicinal d’aquesta droga.

Mentre que més d’un centenar de països ja han regularitzat l’ús terapèutic i recreatiu del cànnabis, sembla que el Congrés s’ha posat les piles. Sigui quin sigui el veredicte, treballadors del sector i cossos policials necessiten una resposta unànime.